Carta oberta d’un militant decebut

A l’atenció dels companys:

•          Pere Navarro i Morera
•          Àngel Ros i Domingo
•          Joan Ignasi Elena i Garcia
•          Marina Geli i Fàbrega
•          Núria Ventura i Brusca

En una situació normal no us escriuria pas. De fet, no m’aproparia a vosaltres per xerrar, ja que difícilment podríeu aportar-me gran cosa excepte dels eslògans i els argumentaris superficials del Partit. No us ho prengueu això com una manca de respecte personal vers a vosaltres, probablement és més fruit dels meus prejudicis que no pas de la realitat. Ara bé, de moment cap polític m’ha demostrat ser diferent quan he intentat parlar amb ell.

Avui faig aquesta excepció i em dirigeixo a vosaltres directament per dos motius: el primer és explicar-vos un parell d’històries ben avorrides i el segon és fer-vos una petició seriosa.

La primera d’aquestes històries és la del 14è Congrés del Partit Comunista Iugoslau. Si, la primera impressió que us pot donar és que el que ve a continuació és un rotllo de primera. I no us equivoqueu.

El 14è Congrés va ser el darrer on aquesta formació política va estar unida. Es va celebrar el 1990 i va ser un dels molts detonants de la posterior Guerra dels Balcans. Per resumir-ho molt: els eslovens volien introduir un munt d’esmenes referents a la transformació de Iugoslàvia i la majoria sèrbia, encapçalada per Slobodan Milosevic, va passar el corró per impedir-ho. La delegació eslovena va marxar del Congrés i va abandonar el Partit. Rere d’ells ho va fer la delegació croata en protesta pel despotisme i el nul esforç pel consens que s’havia fet per part de la majoria. Així és com es va trencar el PCI. Resulta molt interessant veure les declaracions que els dirigents serbis van realitzar després del congrés: “la minoria volia imposar la seva tesi”, “s’ha d’acatar amb obediència allò que dicti la majoria”, “la votació al Congrés ha estat lliure, ningú no controla pas als delegats”, “que marxin si volen”. Borisav Jovic, Slobodan Milosevic, Dusan Mitevic i els altres dirigents de la majoria no van entendre que la democràcia no és només el poder la majoria sinó també el respecte a la minoria. Tampoc no van voler veure que el respecte no és només deixar parlar, és també pactar, consensuar i treballar plegats amb els qui pensen diferent. No van voler forjar la unitat, van voler forçar-la. De quina altra manera podien actuar els dirigents no democràtics d’un partit no democràtic d’un país no democràtic? D’ells es podia esperar aquesta manera d’actuar. De qui no s’ha d’esperar quelcom així és de la direcció democràtica d’un partit democràtic com el PSC, dins d’un país democràtic com Catalunya.

El segon exemple és més conegut per tots: la desaparició del PSUC. És ben cert que existeixen infinitat de versions, motius, raons i causes sobre aquest tema. Com un partit amb tanta força i arrelament social va poder acabar d’aquesta manera?

Sota el meu parer, un dels motius va ser la manca d’adaptació a la nova realitat que havien de gestionar i el nou context on s’havien de moure. Fins a l’arribada de la democràcia, havien estat una formació clandestina dedicada a la lluita contra el franquisme i a practicar la política fora de les institucions. La seva raó de ser era el carrer i l’emancipació de les classes treballadores. Un cop va arribar el període democràtic, no va saber traslladar els anhels i demandes a les institucions: la feina de despatx i la disputa partidista no eren els seus ambients. D’això se’n van aprofitar els seus adversaris i la frustració va donar pas a la desafecció i la divisió. Finalment van desaparèixer.

Al PSC li ha passat just a l’inrevés. Ha estat un Partit configurat per governar i presentar batalla als despatxos i a la lluita partidista. Un cop s’ha vist que la disputa no es pot limitar només al partidisme sinó que cal presentar batalla vers altres poders, s’ha comprovat que el PSC i el PSOE no eren els més adients i han acabat sortint de la major part dels governs. El PSC no és ni el principal partit de l’oposició, per tant ha perdut la seva raó de ser perquè ni és partit de govern ni és alternativa a ser-ho. No ha sabut reconstruir-se, ja que ha pensat que aglutinar esforços amb altres entitats de la societat civil era el mateix que demanar adhesions. I no, no és el mateix. Aglutinar és anar amb la humilitat que ha de caracteritzar als socialistes i cercar suports a un projecte que hem de construir entre tots. La salvació del PSC es troba al carrer però la classe dirigent fa temps que no s’enfanga. Ni s’enfangarà.

Anem ara a la petició (si encara continueu llegint). És ben clara: deixeu-vos de disputes i feu un pas enrere TOTS. Estic fart d’ultimàtums d’uns i altres, d’amenaces d’expulsions i de despotisme. Voleu que siguem la quarta força del Parlament al darrere del PP? Si tenim expulsions durant aquesta setmana, aquest serà el menor dels nostres problemes. A les properes eleccions potser ni arribem a presentar-nos. És que els vostres egos no us deixen veure la realitat?

Aquests dos bàndols absurds que s’han format no són pas al voltant d’una o altra visió del que ha de ser el catalanisme polític. Cap dels destinataris d’aquesta missiva sou tan idealistes. El que s’està vivint actualment al PSC és una lluita pel poder, ras i curt. Uns volen el poder que van tenir al passat, altres es pensen que el poden exercir sense límits, altres es pensen que poden aconseguir-ho per primera vegada. No sé als altres però a mi ja no m’enganyeu més. A vosaltres no us preocupa Catalunya ni el seu poble, us preocupa el poder.

I no, no us estic acusant pas de ser males persones o de ser dirigents polítics perversos. Sou víctimes dels vicis de la classe política actual. Us heu infectat de tal manera que sou cecs i no veieu el ridícul que feu. Sou sords i no escolteu allò que us demana el poble: una nova economia que no ens empobreixi, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya que no ens ofegui i uns canvis en el sistema democràtic que no ens deixin fora del control del poder. Heu perdut el gust per la política en majúscules i l’olfacte per ensumar que se us han podrit els principis. Heu perdut el tacte i ja no connecteu amb la societat ni amb la base del partit.

No heu vist com el PSC ha anat perdent pistonada. La vostra única reacció va ser formar una junta d’alcaldes i alcaldables en comptes d’una Executiva NACIONAL. Tots aquests alcaldes només es mostren preocupats pels seus respectius pobles, no fos cas que la deriva del Partit els fes perdre la cadira als seus municipis. És igual si el poble és Flix o és Santa Coloma de Gramenet. Com es pot assolir així un projecte per tota Catalunya?

Tots vosaltres, amb aquestes disputes pel poder, heu amagat el veritable conflicte intern que tenim al PSC: la lluita entre el Bé i el Mal. Entre aquells que uneixen l’ètica i la política i els que volen actuar separant aquestes característiques. Entre aquells que consideren el Partit com una finalitat en si mateix i no pas com un mitjà per canviar les coses. Entre els que es limiten a gestionar pressupostos i els que volen gestionar els conflictes socials. Entre aquells que volen presentar batalla en tots els àmbits socials i els que es limiten a la lluita partidista.

En definitiva, amagueu la lluita entre la vella política i la nova política. Vosaltres, tota la classe dirigent del PSC, representeu el primer dels grups. Sou a temps de canviar, però no serà allà a dalt. Haurà de ser deixant tots els vostres càrrecs i ajudant a donar pas als nous polítics del futur a què esdevinguin present d’una vegada.

És per això que us demano el vostres respectius passos enrere:

Pere, és el moment de fer un pas enrere. Has demostrat no saber gestionar aquesta olla de grills que tu mateix has format. T’has deixat endur per consells de gent dèspota i antidemocràtica. Jo vaig ser en el passat un gran seguidor teu i et vaig votar i defensar davant d’aquells que t’acusaven de manca de personalitat. Demostra’m que no em vaig equivocar del tot.

Àngel, és el moment de demostrar que ets responsable i honorable. Fes tu també un pas enrere però del tot. Se’t veu més preocupat per Lleida que per Catalunya i això és legítim en un alcalde però no en un dirigent d’àmbit nacional.

Marina, fes un pas enrere. Se’t veu més amoïnada pel que et diran a casa que no pas pel que et reclama el poble de Catalunya.

Nàtius, fes també un pas enrere, ja que has demostrat estar més pel cas a l’hora de representar al teu grup que no pas de representar-nos a tots.

Núria, és hora de fer un pas enrere, ja que tancar files al voltant de l’Ebre és molt legítim però Catalunya també és el Llobregat, el Ter, el Segre...

Resto a la vostra disposició i espero una resposta. Ja sabeu quina.

Atentament,

Manel Clavijo Losada

Les 10 claus del nostre ridícul

1. La direcció del PSC no creu en el dret a l’autodeterminació. La calculada ambigüitat del terme “dret a decidir” ha permès que, partits amb opinions contradictòries sobre l’autodeterminació, incloguessin aquest dret al seu programa electoral. El nucli dur del PSC considera que el “dret a decidir” es pot exercir sense necessitat d’un referèndum al respecte. Així és com anem perdent credibilitat en tots els temes de caire nacional. Per més informació aquí teniu un article on ho explico amb detall.
2. Els líders del PSC creuen que el moviment sobiranista està controlat pel Govern. Una cosa és que al Govern de CiU li vagi molt i molt bé que la mobilització social es centri en temes nacionals i no en temes socials. Com no ha de ser així si CiU és una formació nacionalista que vol amagar les seves criminals retallades? Ara bé, pensar que tot el moviment independentista és un titella és tenir molta imaginació. Només cal mirar el resultat de les darreres eleccions i l’anàlisi del votant de cada partit per veure que gairebé totes les formacions tenen independentistes com a votants. El problema de no entendre això és que es menysprea a centenars de milers de ciutadans que tenen anhels legítims i que no es consideren manipulats per ningú. Així és com anem perdent suport popular.
3. Una part molt important del PSC no entén que la Catalunya d’avui no és la dels ’80. Els fills dels immigrants ja no tenim els problemes de desarrelament que tenien els nostres pares. Som i ens sentim catalans a més d’espanyols, europeus o ciutadans del món. Això comporta necessàriament que el problema nacional que patim no és de caire ètnic o cultural. És de caire econòmic i institucional. Econòmic perquè la crisi ens ha posat davant d’un mirall que ens mostra com estem realment: Catalunya té un problema de finançament molt greu. Primer perquè el frau fiscal ascendeix als 16.000 milions d’euros, segon perquè el dèficit fiscal ronda la mateixa xifra, tercer perquè l’Estat del Benestar ha d’incrementar el seu finançament per situar-se als nivells europeus. El problema nacional també és institucional perquè tenim una classe política a banda i banda de l’Ebre que s’ha limitat a gestionar pressupostos en comptes de solucionar els conflictes socials. Quan aquests conflictes es descontrolen no hi ha ningú que pugui evitar la fractura social. Llavors és quan apareixen les solucions miraculoses i és quan ja hem fet tard per la pedagogia. Com una part molt important del PSC no ha fet aquest anàlisi, tampoc pot fer les propostes adequades. I així anem perdent projecte.
4. CiU està instrumentalitzant el procés a nivell parlamentari d’una manera partidista i despòtica. Una cosa és com s’està vivint el procés sobiranista als carrers i una altra molt diferent és com el Govern està concretant-ho tot al Parlament. El full de ruta de CiU d’abans de les darreres eleccions no tenia en compte la possibilitat de perdre un munt d’escons i haver de comptar amb ERC per assegurar la governabilitat. Això ha provocat que el rumb del Govern sigui erràtic i manifestament incoherent. Tenim uns quants exemples: es crea una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament però aquesta no ha pres cap decisió sobre el procés: ni data, ni pregunta, ni procediments... res. Es crea el Consell Assessor per la a la Transició Nacional però tampoc escull ni la data, ni la pregunta ni cap procediment... res. Es demana a l’expresident del Parlament Joan Rigol que redacti un document inclusiu a favor del Dret a Decidir per ser votat al Parlament i que assoleixi un suport superior als 2/3. Quan s’aconsegueix que el PSC hi doni suport es canvia a última hora el document i es presenta un que no té gaire bé res a veure. El PSC queda fora de la redacció d’aquest document i, per tant, no vota a favor. Finalment, els líders dels partits que han votat aquest document es reuneixen en secret i concreten una data, una pregunta i deixen els procediments per un futur incert. Com podeu veure, a CiU no li importa gaire deixar tirats als diputats, als experts o a expresidents del Parlament. I així anem desgastant-nos al Parlament.
5. El procés s’ha accelerat de tal manera que s’ha perdut tota noció del temps i de l’espai. La construcció de qualsevol Estat és sempre complexa, llarga i feixuga. Les presses d’una part del poble de Catalunya han estat animades per les formacions polítiques que voldrien capitalitzar el procés i treure’n rèdit electoral. És per això que un procés que hauria de durar anys i esperar conjuntures més favorables (dins i fora de Catalunya) es vol enllestir en només uns mesos. Qualsevol formació política que vol posar això en qüestió és titllat d’enemiga del procés. El PSC ha volgut fer-ho de manera improvisada i no se n’ha escapat de ser vistos com un impediment al procés. Així anem guanyant enemistats.
6. El federalisme del PSC es basa en una oposició aferrissada a la independència en comptes de en una lluita contra el centralisme i els problemes inherents al sistema autonòmic actual. Vaig escriure aquest article al respecte que pot ser del vostre interès. Així anem perdent oportunitats per convèncer a la gent.
7. La dualitat interna del PSC no és entre els catalanistes i els espanyolistes. És una lluita simple entre elits per cooptar el poder, ras i curt. Alguns enarboren la bandera de la minoria i els altres de la majoria, uns la senyera i els altres una no-bandera. Una prova clara la trobem a la famosa votació al Consell Nacional. Qualsevol que hagi llegit les dues resolucions que es presentaven trobarà que eren pràcticament idèntiques. L’única diferència era l’egòlatra que la presentava. Aquesta lluita interna el que fa és impedir que noves generacions d’activistes vagin substituint als antics càrrecs i renovant el partit. I així és com anem perdent militants.  
8. No hem presentat cap mena d’alternativa al procés que es duia a terme al Parlament. S’ha imposat el “no” a la darrera votació sense intentar presentar una proposta alternativa. L’argument era purament tècnic però això no treu que s’hagués pogut arribar a un acord intern per presentar en el proper Ple una resolució consensuada (si, una altra que es sumaria a les 20.000 que s’han presentat). Si volíem votar diferent al PP i a C’s havíem de fer quelcom diferent: o bé votar una altra cosa o bé fer una proposta alternativa. El que no s’hi val és fer un discurs diferent. Així és com confirmem que no som alternativa.
9. No s’ha pogut mantenir la coherència durant aquesta legislatura per les tenses negociacions amb el PSOE. Tenim molts exemples però el més clar és aquella advertència inicial del Pere Navarro quan va dir que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el Dret a Decidir. És una postura que no ha pogut mantenir durant gaire temps perquè ha hagut de renunciar a la mateixa per aconseguir que el PSOE acceptés la tesi federalista. El PSOE és, ara per ara, un llast pel PSC. I no perquè estigui en hores baixes a nivell electoral, ho és pel lideratge pèssim que tenim aquí i allà. La prova? Al 1999 el PSC va treure el major número de vots de la seva història en unes Eleccions Autonòmiques. Al 2000 el PSOE es va desplomar a les generals atorgant al PP la seva primera majoria absoluta. Per tant, no sempre existeix una correlació de resultats. Depèn dels lideratges i les conjuntures. I així és com ens anem enfonsant.
10. No hem fet cap mena d’esforç per unir forces amb ICV i altres entitats de la societat civil progressista de Catalunya. És veritat que ICV no ho posa fàcil però necessitem estar units si volem plantar cara a la dreta. És inútil pensar que uns captaran els vots dels altres perquè en el global la suma serà zero i això afectarà negativament els ciutadans. No ha ajudat gaire tampoc els constants atacs de Maurici Lucena al Grup Parlamentari d’Iniciativa (recíprocs). Tampoc hem fet bé de criticar als sindicats per donar suport al Dret a Decidir. El resultat de tot plegat és que el moviment contra les retallades ha mort. Culpa nostra? En part si ja que és culpa de tots. Així és com perdem el carrer. 

Entre todos la mataron y ella sola se murió.  

Manel Clavijo Losada