15 errors que ens han conduït on estem

Fa una setmana, José Bono va escriure un article molt dur on culpava a Pasqual Maragall de la deriva sobiranista de la societat catalana. Tractar de jutjar d’aquesta manera tan arbitrària a un expresident que no es pot defensar és poc menys que de covards. No per estar acostumats als disbarats d’en Bono cal deixar de fer-hi esment.

Ni el problema és el sobiranisme en si mateix ni en Pasqual Maragall n’és l’únic causant. El problema que tenim al país és l’autèntic xoc de trens que s’apropa i l’enrocament institucional que patirà l’agitada societat catalana d’aquest 2014.

He cregut oportú enumerar 15 dels molts errors (i els executors d’aquests) que ens han portat a aquesta situació.

1. El procés autonòmic, des de bon inici, no va representar la realitat nacional espanyola. Per desdibuixar la plurinacionalitat de l’Estat, es va regalar l’autonomia a tothom i després es va intentar desfer amb la LOAPA.
2. Durant els 23 anys de govern d’en Jordi Pujol no es va anar actualitzant l’Estatut ni es va fer pressió en aquest sentit.
3. Un cop es va obrir el meló de la reforma estatutària es va optar per fer un nou estatut en comptes d’esmenar l’anterior. Va poder més l’intent del Tripartit de fer una Catalunya nova que la realitat de la correlació de forces existent. No hi havia ni una demanda tan forta ni un consens institucional tan ampli.
4. Prometre un estatut sense esperar a que es redacti només per electoralisme no va ser la millor idea d’en ZP. Prioritzar la propaganda a la política té aquestes coses, pots aconseguir més vots però després arriba l’hora de la veritat i els teus es “cepillan” la teva promesa.
5. Expulsar al PP de la presa de decisions en la reforma de l’Estatut. Si bé és cert que no eren gens receptius a cap mena de reforma si era necessari tenir-los en compte per evitar el més que previsible recurs d’aquests al Tribunal Constitucional.
6. Practicar l’anticatalanisme per guanyar vots i provocar la inestabilitat per boicotejar al govern el PSOE va ser l’estratègia del PP a l’oposició. No només no els va sortir bé sinó que, un cop arribats al govern, aquesta inestabilitat no s’ha aturat, més aviat s’ha incrementat.
7. Presentar un estatut federalista en un estat autonomista. La trampeta de federar-se com qui no vol la cosa no va colar i menys amb el clima de crispació que es respirava als voltants del 2006. Era una jugada molt arriscada amb unes cartes poc favorables.
8. Que el Tribunal Constitucional és un òrgan partidista no es cap secret des del primer cop que es varen escollir els seus membres. Que reben pressions de les altes esferes per actuar d’una o altra manera es sap des de l’expropiació de RUMASA. Ara bé, tenir la renovació dels càrrecs paralitzada durant anys i trigar 4 anys en pronunciar-se sobre l’Estatut va ser massa per la credibilitat d’aquesta institució.
9. La resposta de CiU a una sentència de l’Estatut que obria la porta a una involució generalitzada de l’estat de les autonomies va ser demanar més diners. CiU va considerar que l’únic problema de tot plegat era un finançament que havia estat pactat prèviament entre l’Artur Mas i en José Luís Rodríguez Zapatero. Enlloc d’englobar la lluita per una fiscalitat més justa dins d’una gran lluita per l’autogovern es va conformar en reduir-ho tot en qüestions econòmiques.
10. La resposta del PSC no va ser gaire millor. Tret de la indignació inicial no es va fer cap moviment per tractar de canviar l’estat de les autonomies. La resposta natural a un autonomisme esgotat era el federalisme. Si el Tribunal Constitucional tenia una visió restrictiva de la Constitució el que s’havia de proposar era canviar aquesta Constitució. Apostar ara per aquesta via sembla més una resposta al sobiranisme que no pas al centralisme.
11. Un cop CiU va tornar al Govern de la Generalitat, va decidir que el projecte més ambiciós de la legislatura (el Pacte Fiscal) es podia pactar en uns mesos dins de CiU, enllestir-ho amb la resta de partits en uns dies i cremar-ho amb el PP en uns minuts.
12. Avançar unes eleccions a mitja legislatura només ho pots fer si saps que ampliaràs la teva majoria o evitaràs un daltabaix. CiU ho pensava i el que va aconseguir va ser hipotecar la següent legislatura a la voluntat d’una ERC que només espera veure morir a CiU.
13. Tant la inèrcia imparable d’Artur Mas com l’immobilisme exasperant d’en Rajoy estan provocant un xoc de trens institucional que acabarà derivant en un xoc social. El show de televisió dels dos governs és certament perillós i una errada monumental. La política és pacte i el pacte implica renúncies. Cap dels dos té la voluntat i la maduresa política i personal per assumir-les.
14. Com ja es va fer amb el Pacte Fiscal, l’estratègia a Catalunya ha estat deixar al PSC fora. A CiU li convé ja que ha estat l’únic partit capaç de reunir una majoria per desallotjar-los del poder. A ICV i ERC també els convé ja que es disputen els vots que deixi el PSC. Si bé és cert que el PSC no ha tingut una opinió única durant tot aquest procés, si és veritat que han anat fent propostes i aportant altres visions per solucionar tot aquest conflicte. Un cop van anunciar que votarien a favor de la Resolució Rigol al Parlament, aquest va ser sospitosament retirat i substituït per una altra resolució inacceptable pels postulats del PSC. L’objectiu no era altre que forçar l’expulsió del PSC d’aquest procés. Sembla clar que unes de les conseqüències de tot aquest procés ha de ser la desaparició política del Partit dels Socialistes de Catalunya.
15. Quan t’has d’independitzar, per força has de pactar. Això passa sempre. Marxes de casa dels teus pares? Acordes si t’emportes alguns mobles, què fer amb l’ordinador, els llibres, els quadres i altres coses que tinguis a l’habitació. També parles de si t’han de donar un cop de mà amb la mudança o necessites un ajut a nivell econòmic. Quan el que has de formar és un estat passa bàsicament el mateix: deute, fons de pensions, ambaixades, patrimoni, informació fiscal dels contribuents, traspàs de totes les competències i altres obligacions... Tot plegat s’ha de pactar amb o sense declaració unilateral d’independència. És l’única manera de no fer perillar les estructures del nou estat i no paralitzar-ho tot durant mesos. Per aconseguir-ho no ajuda gens posar data i pregunta sense pactar-ho prèviament. Això representa més un desafiament que una pressió al Govern Central. D’una banda, si no s’aconsegueix pactar és en part per tibar massa del fil, de l’altre, si s’aconsegueix pactar (cosa ben difícil) de ben segur que s’ha de canviar la data i la pregunta. 

Hi  han més errades però no més espai. Com bé podrà observar el lector, José Bono va optar per un anàlisi massa reduccionista a l’hora d’acusar a Pasqual Maragall del “perill secessionista”.

Manel Clavijo Losada

La III República

El Rei abdica i jo parlo avui de la III República! No hi pot haver millor dia que aquest per publicar l’article que inicia la sèrie d’escrits sobre el nou règim democràtic que necessita Espanya.

Sempre que parlem d’instaurar un sistema republicà utilitzem arguments del tipus històric, de legitimitat democràtica, de modernització de les estructures de l’Estat, etc. Assumeixo aquestes raons i motius per una III República però no podem deixar d’abordar el fet que la República és més una necessitat que no pas un caprici. Espanya necessita un President de la República com a contrapès a l’autoritarisme que patim cada cop que hi ha una majoria absoluta en aquest país i com a àrbitre cada cop que s’escenifica un enrocament entre institucions.

El règim polític sorgit de la Transició no es va dissenyar per ser regit amb majories absolutes. Tot es va configurar pensant que els pesos i contrapesos es trobarien en el joc d’equilibris entre les forces parlamentàries. La idea era que UCD i PSOE s’alternessin al poder tot pactant amb Aliança Popular i PCE respectivament. Es va considerar que no calia cap més límit al poder que el que representava la Constitució i el que ja es donaria de facto amb els pactes entre els partits per formar govern i aprovar lleis.

Els constituents no van veure -o no van voler veure- que la Constitució caducaria en la seva lectura més estricta i que quedaria subjecta a interpretacions més o menys fidels segons la conjuntura i els interessos de cada moment. Calia, doncs, quelcom més que la Carta Magna per establir mecanismes de control al poder.

Els constituents no podien saber que el sistema de partits que tenien pensat no seria etern i que UCD s’enfonsaria, Aliança Popular trigaria gairebé 15 anys en ser alternativa de govern i que el PCE desapareixeria per donar pas a una coalició de partits d’esquerra sense influència pràctica.

La nova democràcia ha d’evitar que torni a passar el que vam patir a la legislatura 2000-2004 i el que estem patint en la present legislatura. No és assumible democràticament que un partit amb majoria absoluta tingui el poder suficient com per canviar unilateralment el dret a decidir de la dona sobre el seu propi cos, pugui canviar el model competencial de les administracions locals, estableixi les bases d’un nou model educatiu sense comptar amb ningú, buidi de finançament la Llei de Dependència, deixi sense aplicació efectiva la Llei de Memòria Històrica, es negui a pactar amb la Generalitat en un moment de màxima tensió... Hem d’esperar a les properes eleccions per aturar aquesta aberració moral? Sí. No hi ha cap manera de controlar el poder? No.

I què pot fer un President de la República? Amb les competències necessàries pot vetar una llei del Parlament (i es pot limitar aquest dret si la llei és consensuada amb altres forces), pot arbitrar en conflictes competencials entre administracions, pot pressionar al govern en una direcció o altra, pot canalitzar les demandes ciutadanes i ajudar a produir canvis. També pot no fer res d’això però haurà de respondre davant la ciutadania. Podem escollir entre tenir la figura d’un protector contra l’absolutisme del “decretazo” o no tenir-la.

Jo opto per disposar d’un contrapès amb legitimitat democràtica i amb un cicle electoral propi. L’alternativa és patir cada x anys governs despòtics i majories absolutistes.

Visca la República!

Manel Clavijo Losada

Derrocar el règim de la Transició

Que qui és aquest i què té a veure amb el títol de l'article? Llegiu i veureu!

Per arribar al moll de l’ós d’allò que us vull explicar en aquest article em permetreu que us porti a donar un tomb per la història. Si aguanteu amb mi la batalleta que ve a continuació us prometo que trobareu el sentit de tot plegat.

Molts pensen que el primer combat contra el feixisme es va lliurar a Europa, concretament a Espanya. En realitat no va ser així. Just uns mesos abans de l’inici de la Guerra Civil Espanyola hi va haver un altre poble que es va aixecar contra el seu propi destí. El poble etíop, amb el seu emperador Haile Selassie I (Ras Tafari Makonnen) al capdavant, van tractar d’aturar la invasió de la Itàlia feixista.

Etiòpia era l’únic estat sobirà independent d’Àfrica. La resta havia acabat essent conquerits per les potències colonials europees. Al capdamunt del poder polític d’aquest país estava, com ja he dit abans, l’emperador. La seva dinastia es remuntava, segons explicaven les llegendes, al Rei Salomó i a la Reina de Saba. Etiòpia era un país pobre dirigit per una dictadura mig mística que es trobava envoltat i amenaçat per la bogeria colonialista.

Finalment, Etiòpia es va haver d’enfrontar al seu destí: ser atacada per un país europeu. La decisió va ser clara: plantar cara i resistir. La guerra va ser brutal i és difícil fer un breu resum sense que caiguin llàgrimes a qui escriu aquestes línies. Itàlia va guanyar la guerra però no hi va haver un exèrcit etíop que es rendís, no hi va haver ningú per entregar les armes. L’exèrcit etíop va ser literalment exterminat per les armes convencionals i també per l’ús del gas (ja prohibit aleshores). Els civils també van ser bombardejats i gasejats. Es diu que la població va passar a reduir-se a la meitat en el transcurs d’una guerra de 6 mesos. Els etíops venjaven aquests fets capant literalment als militars italians que capturaven. A finals de març de 1936 l’exèrcit etíop va fer el seu darrer atac a la desesperada amb l’Emperador al davant de les seves forces. A finals d’abril d’aquell mateix any ja no quedava exèrcit i al maig la capital va ser conquerida pels feixistes.

Haile Selassie es va exiliar i va iniciar una segona gira internacional (la primera la va fer quan era príncep) per donar a conèixer la lluita del seu poble, denunciar el feixisme, intentar aturar el colonialisme i cercar suport per recuperar la independència d’Etiòpia. A 1941, amb l’ajuda de Gran Bretanya (els mateixos que van donar suport a Itàlia a la guerra contra Etiòpia), el feixisme va haver de fugir dels territoris ocupats i l’Emperador va tornar al poder i ho va fer amb idees noves. Durant el seu exili i els seus viatges pel món va veure com funcionaven les diferents societats i va voler introduir reformar al seu país. Va abolir l’esclavitud, va promulgar reformes fiscals limitades i sobretot es va obsessionar en dotar d’educació a les noves generacions de joves etíops. Volia que es formessin a Etiòpia, que ampliessin coneixements estudiant a Europa i que tornessin al seu país a fer-lo progressar.

Malauradament la pressió de l’Església i les classes benestants boicotejaven constantment els intents de reforma. A més, el tarannà conservador del propi Emperador impedia que intentés forçar cap dels canvis en profunditat que requeria un estat modern com el que es volia crear. Milers de joves es formaven i viatjaven pel món i tornaven amb idees per canviar el país. No van trobar mecanismes per portar a la pràctica allò que havien aprés. Aquella generació que havia estat formada per canviar el seu món no podia fer-ho per les mateixes estructures que li havien permès progressar fins aquell punt. La fam, la inflació, la repressió política i el poder establert impedien ampliar els drets, les llibertats i el progrés econòmic a la totalitat de la població. Aviat van comprendre que havien de derrocar a l’Emperador.

I així va ser com l’emperador que va encapçalar la primera lluita contra el feixisme, aquell qui es va abraonar contra el colonialisme i l’esclavitud, aquell qui es va obsessionar per l’educació, va ser derrocat per la generació de joves que ell havia volgut que es formessin. I aquests joves (molts de l’estament militat, altres de moviments socialistes, sindicalistes, etc...) tenien la raó.

Haile Selassie I: vist per alguns com un alliberador, per altres –els seguidors del rastafarisme- com la segona tornada del messies, per qualsevol demòcrata havia de ser vist com un dictador. Va morir a l’exili al 1975, just un any després del cop d’estat que el va derrocar i va acabar, no només amb el seu regnat, sinó també amb la vida d’alguns dels seus fills.

La figura de l’Emperador d’Etiòpia i la seva història té el seu sentit en el que ens passa a Espanya actualment. No vull dir que hi hagi cap personatge en concret que sigui comparable, el que si és comparable és el règim polític en general.

El règim polític fruit de la Transició és el nostre Haile Selassie. Al seu dia ens va lliurar del franquisme, va introduir drets i llibertats i va instaurar una democràcia al país. Gràcies a aquest sistema polític la meva generació ha pogut formar-se i adoptar idees per canviar el món. Malauradament el règim actual no ens deixa avançar, ha començat a ser un llast. Hem de derrocar al nostre Haile Selassie ja que el prestigi del passat no pot compensar la fam, les desigualtats i l’exili econòmic actual de milions de ciutadans.

Que serveixi aquest escrit a mode d’introducció a una sèrie d’articles sobre “Una Nova Democràcia” que aniré publicant properament:

•         La república com a model de democràcia amb pesos i contrapesos pel poder.
•          Federalisme com a model territorial que obligui al pacte i al consens entre els pobles.
•          Reforma del poder legislatiu per controlar el poder de les majories absolutes (entre altres reptes).
•         Violència com alternativa tràgica a la no reforma. 

     Manel Clavijo Losada 

O més o res? I si negociem?

Aquesta setmana hem pogut veure a Cornellà una sèrie de mobilitzacions organitzades per l’Assemblea de Joves de Cornellà (AJK). En aquestes es demanen més aules d’estudi, que aquestes estiguin més hores obertes, que s’habilitin més aules per treballs en grup i que tot plegat disposi d’un servei de fotocòpies barat, programari lliure i connexió a internet sense fils i oberta. 

Vagi per davant que considero positiu l’existència de col·lectius que mobilitzin als ciutadans més joves per aconseguir millorar la vida de la ciutadania. En un context de greus agressions contra la nostra generació i de certa violència estructural contra el més dèbil, és més necessari que mai organitzar-se i plantar cara.

També considero necessari que el sistema educatiu sigui una política estable i transversal on hi intervinguin totes les administracions i entitats de la societat civil que es troben implicades. Estable a partir d’un gran Pacte d’Estat per l’Educació que asseguri una Llei d’Educació que duri més d’una legislatura. Transversal perquè no s’ha de considerar l’educació com una competència o una política estanca. Han d’intervenir totes les administracions i entitats de la societat civil per assegurar un consens social i l’impuls d’unes polítiques coordinades que evitin desigualtats.

Per què? Per evitar just el que ens està passant ara. El Pla Bolonya obliga a realitzar un tipus d’avaluació continua on el que prima és l’assistència i el treball continuat.

Per manca d’estabilitat hem vist com el Sistema Educatiu ha patit un subfinançament endèmic que també ha patit la Universitat. No s’ha pogut aplicar el Pla Bolonya amb les garanties necessàries ja que ni tenim una política de beques adequada (que asseguri que l’estudiant pot dedicar temps a l’estudi i no l’ha de compaginar per necessitat amb una feina) ni s’ha ampliat el número de professors i d’aules a les universitats (per assegurar una atenció més individualitzada i menys càrrega de treball pels responsables de l’ensenyament).

Per manca de transversalitat s’ha considerat l’Educació Superior com un compartiment estanc que res té a veure amb l’Ensenyament Secundari. Això ha provocat que alguns universitaris no hagin assolit, un cop acabat el Batxillerat, les competències bàsiques mínimes per cursar estudis superiors.   

Per manca de coparticipació de la resta d’administracions i d’entitats de la societat civil ens trobem amb un escàs finançament de l’educació, un estat de crispació constant de la comunitat educativa i una situació de desigualtat entre els estudiants. No pot ser que el Govern Espanyol (del partit que sigui) obligui a aplicar el Pla Bolonya però no s’otorgui el finançament per emprendre les reformes adequades ni obligui a la resta d’administracions a adaptar-se. Ningú no ha obligat als ens locals (diputacions i municipis) a complir unes ràtios de biblioteques i aules d’estudi adequades al Pla Bolonya. És per això que trobem a molts joves de ciutats del voltant de Cornellà que han de fer ús de les biblioteques del nostre municipi.

A vosaltres no us ha passat que heu hagut d’indicar a algun company de classe de fora de Cornellà com anar a una de les nostres biblioteques?

El cas de Cornellà

La nostra ciutat disposa de tres biblioteques: la Central a Gavarra, la Marta Mata al Centre i la que es va inaugurar fa ben poc a Sant Ildefons. Aquestes permeten estudiar durant tot el curs ja que es troben obertes tot l’any. Les biblioteques també ens permeten fer treballs en grup si demanem els aularis amb antelació. A banda de la Xarxa Municipal de Biblioteques, l'Ajuntament posa a disposició dels joves el servei d'Aules d'Estudi que ofereix als estudiants espais idonis i en horaris encertats per tal de preparar les seves proves durant els tres períodes d'exàmens. En l'actualitat n'hi ha tres: al Citilab, al centre cívic García Nieto i a la nova biblioteca de Sant Ildefons. Aquesta darrera s'ha posat en funcionament al mes de gener. La voluntat és seguir ampliant aquest servei en altres indrets que ho permetin.

A més, algunes Associacions de Veïns com la d’Almeda, posen a disposició dels joves les seves instal·lacions per utilitzar-les com a aules d’estudi.

L’AJK té tot el dret de demanar millores en l’oferta d’instal·lacions que ofereix l’Ajuntament als estudiants. Ara bé, caldria ser una mica rigorosos i mantenir el seny.

El títol de la campanya en qüestió és: “Volem espais on poder estudiar!”. Si un amic meu d’un altre municipi passés per Cornellà i veiés aquest lema segurament em trucaria i em diria: “on collons estàs que no et trobes ara mateix demanant una biblioteca i/o una aula d’estudi?” L’equívoc seria perfectament comprensible per algú que no sigui de Cornellà. Ara bé, la intencionalitat d’aquest lema és prou evident: enganyar al personal. Cornellà, com bé he dit abans, ja té tres biblioteques i tres aules d’estudi (més les d’algunes entitats). Per una ciutat de 6’9 km2 on es triga mitja hora en creuar-la de punta a punta és un número prou important. Ara bé, tenim gairebé 90.000 habitants així que els potencials usuaris són també molts.

L’AJK va mantenir una reunió amb responsables de l’Ajuntament per fer arribar les seves demandes. Lluny de voler pactar o cercar un compromís amb l’Administració Local van transformar les seves legítimes demandes en posicions immobilistes i maximalistes. Si no s’acceptaven totes les  propostes continuarien amb les mobilitzacions. Ni van voler establir un calendari de negociacions ni van voler arribar a cap mena d’acord. És a dir, es van negar a gestionar i a ser els interlocutors vàlids sobre un tema que ells consideren un conflicte social. En altres paraules: no van voler fer política.

La postura de l’AJK és legítima però no puc dir que sigui ni meditada ni raonada. Sembla que tinguin com a objectiu les mobilitzacions i la crispació en comptes de la millora dels serveis als estudiants de la ciutat. La prova és que, després del desallotjament de la biblioteca que havien ocupat, el seu tema central ha passat a ser “la repressió de l’Ajuntament”. Això era el que volien provocar? Ja ha començat la campanya electoral?

Manel Clavijo Losada

Carta oberta d’un militant decebut

A l’atenció dels companys:

•          Pere Navarro i Morera
•          Àngel Ros i Domingo
•          Joan Ignasi Elena i Garcia
•          Marina Geli i Fàbrega
•          Núria Ventura i Brusca

En una situació normal no us escriuria pas. De fet, no m’aproparia a vosaltres per xerrar, ja que difícilment podríeu aportar-me gran cosa excepte dels eslògans i els argumentaris superficials del Partit. No us ho prengueu això com una manca de respecte personal vers a vosaltres, probablement és més fruit dels meus prejudicis que no pas de la realitat. Ara bé, de moment cap polític m’ha demostrat ser diferent quan he intentat parlar amb ell.

Avui faig aquesta excepció i em dirigeixo a vosaltres directament per dos motius: el primer és explicar-vos un parell d’històries ben avorrides i el segon és fer-vos una petició seriosa.

La primera d’aquestes històries és la del 14è Congrés del Partit Comunista Iugoslau. Si, la primera impressió que us pot donar és que el que ve a continuació és un rotllo de primera. I no us equivoqueu.

El 14è Congrés va ser el darrer on aquesta formació política va estar unida. Es va celebrar el 1990 i va ser un dels molts detonants de la posterior Guerra dels Balcans. Per resumir-ho molt: els eslovens volien introduir un munt d’esmenes referents a la transformació de Iugoslàvia i la majoria sèrbia, encapçalada per Slobodan Milosevic, va passar el corró per impedir-ho. La delegació eslovena va marxar del Congrés i va abandonar el Partit. Rere d’ells ho va fer la delegació croata en protesta pel despotisme i el nul esforç pel consens que s’havia fet per part de la majoria. Així és com es va trencar el PCI. Resulta molt interessant veure les declaracions que els dirigents serbis van realitzar després del congrés: “la minoria volia imposar la seva tesi”, “s’ha d’acatar amb obediència allò que dicti la majoria”, “la votació al Congrés ha estat lliure, ningú no controla pas als delegats”, “que marxin si volen”. Borisav Jovic, Slobodan Milosevic, Dusan Mitevic i els altres dirigents de la majoria no van entendre que la democràcia no és només el poder la majoria sinó també el respecte a la minoria. Tampoc no van voler veure que el respecte no és només deixar parlar, és també pactar, consensuar i treballar plegats amb els qui pensen diferent. No van voler forjar la unitat, van voler forçar-la. De quina altra manera podien actuar els dirigents no democràtics d’un partit no democràtic d’un país no democràtic? D’ells es podia esperar aquesta manera d’actuar. De qui no s’ha d’esperar quelcom així és de la direcció democràtica d’un partit democràtic com el PSC, dins d’un país democràtic com Catalunya.

El segon exemple és més conegut per tots: la desaparició del PSUC. És ben cert que existeixen infinitat de versions, motius, raons i causes sobre aquest tema. Com un partit amb tanta força i arrelament social va poder acabar d’aquesta manera?

Sota el meu parer, un dels motius va ser la manca d’adaptació a la nova realitat que havien de gestionar i el nou context on s’havien de moure. Fins a l’arribada de la democràcia, havien estat una formació clandestina dedicada a la lluita contra el franquisme i a practicar la política fora de les institucions. La seva raó de ser era el carrer i l’emancipació de les classes treballadores. Un cop va arribar el període democràtic, no va saber traslladar els anhels i demandes a les institucions: la feina de despatx i la disputa partidista no eren els seus ambients. D’això se’n van aprofitar els seus adversaris i la frustració va donar pas a la desafecció i la divisió. Finalment van desaparèixer.

Al PSC li ha passat just a l’inrevés. Ha estat un Partit configurat per governar i presentar batalla als despatxos i a la lluita partidista. Un cop s’ha vist que la disputa no es pot limitar només al partidisme sinó que cal presentar batalla vers altres poders, s’ha comprovat que el PSC i el PSOE no eren els més adients i han acabat sortint de la major part dels governs. El PSC no és ni el principal partit de l’oposició, per tant ha perdut la seva raó de ser perquè ni és partit de govern ni és alternativa a ser-ho. No ha sabut reconstruir-se, ja que ha pensat que aglutinar esforços amb altres entitats de la societat civil era el mateix que demanar adhesions. I no, no és el mateix. Aglutinar és anar amb la humilitat que ha de caracteritzar als socialistes i cercar suports a un projecte que hem de construir entre tots. La salvació del PSC es troba al carrer però la classe dirigent fa temps que no s’enfanga. Ni s’enfangarà.

Anem ara a la petició (si encara continueu llegint). És ben clara: deixeu-vos de disputes i feu un pas enrere TOTS. Estic fart d’ultimàtums d’uns i altres, d’amenaces d’expulsions i de despotisme. Voleu que siguem la quarta força del Parlament al darrere del PP? Si tenim expulsions durant aquesta setmana, aquest serà el menor dels nostres problemes. A les properes eleccions potser ni arribem a presentar-nos. És que els vostres egos no us deixen veure la realitat?

Aquests dos bàndols absurds que s’han format no són pas al voltant d’una o altra visió del que ha de ser el catalanisme polític. Cap dels destinataris d’aquesta missiva sou tan idealistes. El que s’està vivint actualment al PSC és una lluita pel poder, ras i curt. Uns volen el poder que van tenir al passat, altres es pensen que el poden exercir sense límits, altres es pensen que poden aconseguir-ho per primera vegada. No sé als altres però a mi ja no m’enganyeu més. A vosaltres no us preocupa Catalunya ni el seu poble, us preocupa el poder.

I no, no us estic acusant pas de ser males persones o de ser dirigents polítics perversos. Sou víctimes dels vicis de la classe política actual. Us heu infectat de tal manera que sou cecs i no veieu el ridícul que feu. Sou sords i no escolteu allò que us demana el poble: una nova economia que no ens empobreixi, un canvi en les relacions entre Catalunya i Espanya que no ens ofegui i uns canvis en el sistema democràtic que no ens deixin fora del control del poder. Heu perdut el gust per la política en majúscules i l’olfacte per ensumar que se us han podrit els principis. Heu perdut el tacte i ja no connecteu amb la societat ni amb la base del partit.

No heu vist com el PSC ha anat perdent pistonada. La vostra única reacció va ser formar una junta d’alcaldes i alcaldables en comptes d’una Executiva NACIONAL. Tots aquests alcaldes només es mostren preocupats pels seus respectius pobles, no fos cas que la deriva del Partit els fes perdre la cadira als seus municipis. És igual si el poble és Flix o és Santa Coloma de Gramenet. Com es pot assolir així un projecte per tota Catalunya?

Tots vosaltres, amb aquestes disputes pel poder, heu amagat el veritable conflicte intern que tenim al PSC: la lluita entre el Bé i el Mal. Entre aquells que uneixen l’ètica i la política i els que volen actuar separant aquestes característiques. Entre aquells que consideren el Partit com una finalitat en si mateix i no pas com un mitjà per canviar les coses. Entre els que es limiten a gestionar pressupostos i els que volen gestionar els conflictes socials. Entre aquells que volen presentar batalla en tots els àmbits socials i els que es limiten a la lluita partidista.

En definitiva, amagueu la lluita entre la vella política i la nova política. Vosaltres, tota la classe dirigent del PSC, representeu el primer dels grups. Sou a temps de canviar, però no serà allà a dalt. Haurà de ser deixant tots els vostres càrrecs i ajudant a donar pas als nous polítics del futur a què esdevinguin present d’una vegada.

És per això que us demano el vostres respectius passos enrere:

Pere, és el moment de fer un pas enrere. Has demostrat no saber gestionar aquesta olla de grills que tu mateix has format. T’has deixat endur per consells de gent dèspota i antidemocràtica. Jo vaig ser en el passat un gran seguidor teu i et vaig votar i defensar davant d’aquells que t’acusaven de manca de personalitat. Demostra’m que no em vaig equivocar del tot.

Àngel, és el moment de demostrar que ets responsable i honorable. Fes tu també un pas enrere però del tot. Se’t veu més preocupat per Lleida que per Catalunya i això és legítim en un alcalde però no en un dirigent d’àmbit nacional.

Marina, fes un pas enrere. Se’t veu més amoïnada pel que et diran a casa que no pas pel que et reclama el poble de Catalunya.

Nàtius, fes també un pas enrere, ja que has demostrat estar més pel cas a l’hora de representar al teu grup que no pas de representar-nos a tots.

Núria, és hora de fer un pas enrere, ja que tancar files al voltant de l’Ebre és molt legítim però Catalunya també és el Llobregat, el Ter, el Segre...

Resto a la vostra disposició i espero una resposta. Ja sabeu quina.

Atentament,

Manel Clavijo Losada

Les 10 claus del nostre ridícul

1. La direcció del PSC no creu en el dret a l’autodeterminació. La calculada ambigüitat del terme “dret a decidir” ha permès que, partits amb opinions contradictòries sobre l’autodeterminació, incloguessin aquest dret al seu programa electoral. El nucli dur del PSC considera que el “dret a decidir” es pot exercir sense necessitat d’un referèndum al respecte. Així és com anem perdent credibilitat en tots els temes de caire nacional. Per més informació aquí teniu un article on ho explico amb detall.
2. Els líders del PSC creuen que el moviment sobiranista està controlat pel Govern. Una cosa és que al Govern de CiU li vagi molt i molt bé que la mobilització social es centri en temes nacionals i no en temes socials. Com no ha de ser així si CiU és una formació nacionalista que vol amagar les seves criminals retallades? Ara bé, pensar que tot el moviment independentista és un titella és tenir molta imaginació. Només cal mirar el resultat de les darreres eleccions i l’anàlisi del votant de cada partit per veure que gairebé totes les formacions tenen independentistes com a votants. El problema de no entendre això és que es menysprea a centenars de milers de ciutadans que tenen anhels legítims i que no es consideren manipulats per ningú. Així és com anem perdent suport popular.
3. Una part molt important del PSC no entén que la Catalunya d’avui no és la dels ’80. Els fills dels immigrants ja no tenim els problemes de desarrelament que tenien els nostres pares. Som i ens sentim catalans a més d’espanyols, europeus o ciutadans del món. Això comporta necessàriament que el problema nacional que patim no és de caire ètnic o cultural. És de caire econòmic i institucional. Econòmic perquè la crisi ens ha posat davant d’un mirall que ens mostra com estem realment: Catalunya té un problema de finançament molt greu. Primer perquè el frau fiscal ascendeix als 16.000 milions d’euros, segon perquè el dèficit fiscal ronda la mateixa xifra, tercer perquè l’Estat del Benestar ha d’incrementar el seu finançament per situar-se als nivells europeus. El problema nacional també és institucional perquè tenim una classe política a banda i banda de l’Ebre que s’ha limitat a gestionar pressupostos en comptes de solucionar els conflictes socials. Quan aquests conflictes es descontrolen no hi ha ningú que pugui evitar la fractura social. Llavors és quan apareixen les solucions miraculoses i és quan ja hem fet tard per la pedagogia. Com una part molt important del PSC no ha fet aquest anàlisi, tampoc pot fer les propostes adequades. I així anem perdent projecte.
4. CiU està instrumentalitzant el procés a nivell parlamentari d’una manera partidista i despòtica. Una cosa és com s’està vivint el procés sobiranista als carrers i una altra molt diferent és com el Govern està concretant-ho tot al Parlament. El full de ruta de CiU d’abans de les darreres eleccions no tenia en compte la possibilitat de perdre un munt d’escons i haver de comptar amb ERC per assegurar la governabilitat. Això ha provocat que el rumb del Govern sigui erràtic i manifestament incoherent. Tenim uns quants exemples: es crea una Comissió pel Dret a Decidir al Parlament però aquesta no ha pres cap decisió sobre el procés: ni data, ni pregunta, ni procediments... res. Es crea el Consell Assessor per la a la Transició Nacional però tampoc escull ni la data, ni la pregunta ni cap procediment... res. Es demana a l’expresident del Parlament Joan Rigol que redacti un document inclusiu a favor del Dret a Decidir per ser votat al Parlament i que assoleixi un suport superior als 2/3. Quan s’aconsegueix que el PSC hi doni suport es canvia a última hora el document i es presenta un que no té gaire bé res a veure. El PSC queda fora de la redacció d’aquest document i, per tant, no vota a favor. Finalment, els líders dels partits que han votat aquest document es reuneixen en secret i concreten una data, una pregunta i deixen els procediments per un futur incert. Com podeu veure, a CiU no li importa gaire deixar tirats als diputats, als experts o a expresidents del Parlament. I així anem desgastant-nos al Parlament.
5. El procés s’ha accelerat de tal manera que s’ha perdut tota noció del temps i de l’espai. La construcció de qualsevol Estat és sempre complexa, llarga i feixuga. Les presses d’una part del poble de Catalunya han estat animades per les formacions polítiques que voldrien capitalitzar el procés i treure’n rèdit electoral. És per això que un procés que hauria de durar anys i esperar conjuntures més favorables (dins i fora de Catalunya) es vol enllestir en només uns mesos. Qualsevol formació política que vol posar això en qüestió és titllat d’enemiga del procés. El PSC ha volgut fer-ho de manera improvisada i no se n’ha escapat de ser vistos com un impediment al procés. Així anem guanyant enemistats.
6. El federalisme del PSC es basa en una oposició aferrissada a la independència en comptes de en una lluita contra el centralisme i els problemes inherents al sistema autonòmic actual. Vaig escriure aquest article al respecte que pot ser del vostre interès. Així anem perdent oportunitats per convèncer a la gent.
7. La dualitat interna del PSC no és entre els catalanistes i els espanyolistes. És una lluita simple entre elits per cooptar el poder, ras i curt. Alguns enarboren la bandera de la minoria i els altres de la majoria, uns la senyera i els altres una no-bandera. Una prova clara la trobem a la famosa votació al Consell Nacional. Qualsevol que hagi llegit les dues resolucions que es presentaven trobarà que eren pràcticament idèntiques. L’única diferència era l’egòlatra que la presentava. Aquesta lluita interna el que fa és impedir que noves generacions d’activistes vagin substituint als antics càrrecs i renovant el partit. I així és com anem perdent militants.  
8. No hem presentat cap mena d’alternativa al procés que es duia a terme al Parlament. S’ha imposat el “no” a la darrera votació sense intentar presentar una proposta alternativa. L’argument era purament tècnic però això no treu que s’hagués pogut arribar a un acord intern per presentar en el proper Ple una resolució consensuada (si, una altra que es sumaria a les 20.000 que s’han presentat). Si volíem votar diferent al PP i a C’s havíem de fer quelcom diferent: o bé votar una altra cosa o bé fer una proposta alternativa. El que no s’hi val és fer un discurs diferent. Així és com confirmem que no som alternativa.
9. No s’ha pogut mantenir la coherència durant aquesta legislatura per les tenses negociacions amb el PSOE. Tenim molts exemples però el més clar és aquella advertència inicial del Pere Navarro quan va dir que el PSC s’abstindria en totes les votacions sobre el Dret a Decidir. És una postura que no ha pogut mantenir durant gaire temps perquè ha hagut de renunciar a la mateixa per aconseguir que el PSOE acceptés la tesi federalista. El PSOE és, ara per ara, un llast pel PSC. I no perquè estigui en hores baixes a nivell electoral, ho és pel lideratge pèssim que tenim aquí i allà. La prova? Al 1999 el PSC va treure el major número de vots de la seva història en unes Eleccions Autonòmiques. Al 2000 el PSOE es va desplomar a les generals atorgant al PP la seva primera majoria absoluta. Per tant, no sempre existeix una correlació de resultats. Depèn dels lideratges i les conjuntures. I així és com ens anem enfonsant.
10. No hem fet cap mena d’esforç per unir forces amb ICV i altres entitats de la societat civil progressista de Catalunya. És veritat que ICV no ho posa fàcil però necessitem estar units si volem plantar cara a la dreta. És inútil pensar que uns captaran els vots dels altres perquè en el global la suma serà zero i això afectarà negativament els ciutadans. No ha ajudat gaire tampoc els constants atacs de Maurici Lucena al Grup Parlamentari d’Iniciativa (recíprocs). Tampoc hem fet bé de criticar als sindicats per donar suport al Dret a Decidir. El resultat de tot plegat és que el moviment contra les retallades ha mort. Culpa nostra? En part si ja que és culpa de tots. Així és com perdem el carrer. 

Entre todos la mataron y ella sola se murió.  

Manel Clavijo Losada