dijous, 12 de setembre del 2013

Què hauria de passar però no passarà?


Ahir, més d’un milió i mig de persones es van donar les mans per demanar la independència de Catalunya. Van demanar quelcom ben clar i concret, no pas un canvi abstracte o la petició de reconeixement d’algun dret col·lectiu. 

Davant d’aquest esdeveniment, que no deixa d’escenificar la voluntat d’una part molt important de la societat catalana, el Govern Central ha de moure fitxa si no vol perdre la partida. Ha d’encetar el pacte i el diàleg amb la Generalitat. Com ho hauria de fer per evitar un trencadís a Espanya i al mateix PP? Això és el que intentaré respondre amb aquest article. 

En primer lloc, cal aclarir que el paper ho aguanta tot. Per tant, és més fàcil plantejar el que exposaré que no pas aplicar-ho a la pràctica. I això no és tant per la manca de lògica de la proposta com de la manca de lògica de la classe política actual. 

En segon lloc, l’escenari que descriuré no és pas el que a mi m’agradaria. Aquest exercici d’imaginació parteix d’una realitat: el PP governa a Espanya i té les seves limitacions a nivell democràtic. Per tant, les formes i tàctiques serien les properes a la manera de fer del PP si tinguessin dos dits de front. 

El primer pas certament ja s’ha donat: no trencar el canal de diàleg entre el Govern Central i la Generalitat. Ara només cal intensificar el seu ús. 

El Govern Central ha d’admetre que haurà de cedir en el fet d’haver de pactar una consulta. No pot tenir a una de les comunitats autònomes més importants en peu de guerra ni continuar essent un estat en el focus d’atenció internacional per la crisi econòmica i per la crisi nacional. A canvi de cedir en la realització de la consulta, el Govern Central podria marcar els tempos del procés. Què aconsegueix amb això? Poder fer els gestos necessaris al poble català per evitar que la consulta sigui el desencadenant de la independència. A l’hora, podrà pressionar als seus socis europeus per a que l’entrada de Catalunya hagi de fer-se mitjançant els procediments formals. 

Tot plegat es concretaria en el següent: el gest pel poble català seria la concessió del Pacte Fiscal o en l’establiment del mític “cupo”. Això caldria que s’aprovés i estigués en vigència abans de la primavera del 2014. A l’hora que es negocia això cal que s’estigui negociant la consulta i que aquesta es celebri uns mesos després de l’aprovació del Pacte Fiscal o el “cupo”, ja sigui durant l’estiu de 2014 o principis del 2015. Aquí és on entra la capacitat de la diplomàcia espanyola i catalana per pressionar a la UE i fer-la entrar en el joc, tot aprofitant les eleccions de juny de 2014. Si la consulta ha de fer esment a la integració immediata de Catalunya a la UE, la darrera ha de pronunciar-se al respecte de manera prèvia a la consulta. Si la diplomàcia espanyola té una mica d’influència, podrà aconseguir que la UE resolgui a favor d’una entrada formal de Catalunya segons els procediments habituals, sense establir una excepció. 

Una vegada la jugada fos aquesta, caldria evitar per tots els mitjans que el focus es situés en quina seria la posició del Govern Central en cas d’independència i de poder vetar l’entrada de Catalunya a la UE. Si el Govern anuncia que ho vetaria, podria haver una reacció que fes que a la consulta guanyés el si, en cas d’anunciar que no ho vetaria, podria representar un incentiu pel si. De no pronunciar-s’hi seria interpretat de tantes maneres que la reacció seria imprevisible. Per tant, per evitar tot això, caldria anunciar que després de la consulta s’avançarien les eleccions generals, independentment del resultat. Així seria un altre govern qui hauria de pactar les condicions d’una possible independència. 

Amb tot plegat què s’aconsegueix? Amb el Pacte Fiscal o el “cupo” s’aconsegueix baixar el soufflé per una banda i preparar econòmicament a Espanya per una possible independència. El fet de cedir en la realització de la consulta fa abaixar també una mica els ànims sobiranistes. El toc de gràcia seria vincular a la UE en el procés, cosa que desplaçaria el focus a les institucions europees en comptes de mantenir-se a Madrid. Les eleccions de juny del 2014 obligaria al posicionament de les seves institucions. L’anunci (però no la convocatòria) d’eleccions generals serien una bona tàctica per mantenir allunyat aquest focus de la capital espanyola. 

Res d’això no passarà però haureu de reconèixer que seria una de les vies més racionals ja que manté la lògica de la mala baba del PP a la vegada que representa una resolució pacífica del conflicte nacional. 

Manel Clavijo Losada

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada