Nacionalisme i socialisme

 

En primer lloc, vull aclarir quelcom que no té a veure directament amb el títol de l’article però que trobo indispensable de cara a les conclusions finals del mateix. Tots els nacionalistes tendeixen en major o menor mesura a l’independentisme en tant que l’aspiració màxima d’aquesta ideologia és la constitució d’un estat que es correspongui territorialment amb la nació (cultural o ètnica). Ara bé, no tots els independentistes han de ser necessàriament nacionalistes en tant que es pot voler la creació d’un nou estat per raons econòmiques, democràtiques, culturals, estratègiques... I aquest nou estat no ha de ser necessàriament un estat-nació. 

Dit això, l’escrit tracta sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i el socialisme. D’aquesta manera és més fàcil fer veure a alguns que es pot ser independentista a la vegada que socialista i a més militar al PSC. I que, en tot cas, a l’hora d’entrar al PSC és més conflictiu el segon terme que el primer. 

El nacionalisme, com bé avançava abans, té per objectiu assolir un estat-nació. Una sola nació predominant a les estructures de l’estat i de la societat. Què es necessita per aconseguir-ho? Unitat. Un sol poble que camini conjuntament per construir un objectiu comú peti qui peti. D’aquí que el nacionalisme parteixi de la lògica de les adhesions, les fidelitats, i la fusió entre els projectes personals, polítics i nacionals.  Tot allò que quedi fora d’aquesta visió ha de quedar situat fora de l’escenari polític i titllat d’anti(insereixi aquí  el seu gentilici) o de ves a saber què. Aquesta aliança unitarista, amb la voluntat d’assolir la totalitat de la societat en torn d'un projecte nacional, és contrària al socialisme. *

El socialisme té com a objectiu principal l’eradicació de les desigualtats econòmiques. L’anàlisi tradicional (però vigent) parteix d’una divisió de la societat en classes: unes agrupades en torn a la propietat dels mitjans de producció i unes altres agrupades en torn al proletariat (aquells que només tenen prole i la seva força de treball). Es pot actualitzar la definició tant com es vulgui però no es pot negar el següent: les classes socials existeixen, s’autodefineixen més com més poder tenen i existeix una contradicció entre capital i treball que provoca la lluita de classes (amb més o menys subtilesa). Per tant, la societat es troba dividida i el socialisme pren part a favor dels més desafavorits, que són la majoria. Situar-se de part del proletariat implica trobar-se contra les classes benestants, no per enveja o odi, sinó perquè són els qui provoquen aquesta situació. Tot el que impliqui negar aquesta situació i tractar d’amagar-la darrere d’unitats forçades és contrari al socialisme. Tota aquella unitat en torn a un projecte que no tingui com a objectiu l’acabament de les desigualtats no pot tenir el suport del socialisme. **

La conclusió és ben clara: aquells qui volen la independència com a mitjà per eradicar la desigualtat són benvinguts. Aquells que la volen independentment del resultat no cal que s’hi apropin. Dit d’una altra manera: estelada blava no, estelada vermella si.

*La diferència entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic té més a veure amb el tracte a les minories opositores que no pas amb la definició d’ètnia. Pot haver-hi un nacionalisme molt inclusiu amb tot aquell que combregui amb el projecte però molt bel·ligerant amb els qui no li donin suport (independentment del seu origen). 

**Les diferents tendències dins el socialisme es concreten en com es tracta a les classes benestants (impostos molt progressius, nacionalització de grans empreses i/o entitats financeres...) i en com eradica la desigualtat (expandint l’estat del benestar, centrant-se en les relacions laborals...).  Ara bé, el plantejament de fons és bàsicament el mateix.

Manel Clavijo Losada