La cultura del “pelotazo”

 El “pelotazo” sembla l’esport nacional d’aquest país. Semblava impossible però ha desbancat la barra lliure, pel que es veu ja ens va bé drogar-nos amb el diner fàcil, no cal gastar-lo en perdre l’enteniment ja que en tenim ben poc. 

I és que des de que la CEE ens va obligar a desmantellar la major part del nostre teixit industrial, hem anat a la recerca del Dorado. Aquest indret havia de ser fruit de l’equilibri entre seguir sent el vagó restaurant d’Europa a la vegada que creixíem a nivells d’un país industrialitzat. Aquest impossible, sumat a la irresponsabilitat tradicional de la nostra classe política, va fer la resta. És el que té votar a gent que només mira al curt termini i amb l’agenda electoral sempre al cap. 

Un primer exemple digne d’estudi és la bombolla de creixement inestable que va representar tota la parafernàlia de les Olimpíades de Barcelona 1992. Si, va servir per donar-nos a conèixer al món, per transformar la ciutat i els voltants, per recuperar l’esperit nacional i per veure a Fermín Cacho guanyar l’or als 1.500 metres tot mirant cap endarrere en els darrers metres. Molt emocionant tot plegat però la festa s’havia d’acabar tard o d’hora i, a més, calia pagar-la. Va ser llavors quan tots els sectors que s’havien beneficiat de l’esdeveniment es van enfonsar. 

Malgrat tot, alguns van prendre nota de l’experiència, no per corregir els errors, sinó per repetir-los a gran escala. Poc cal explicar respecte el següent exemple: la bombolla immobiliària. Construir més habitatges que França i Alemanya juntes, concedir crèdits inflats a tort i a dret, no intervenir públicament per baixar el preu de l’habitatge... I pel mig teníem el Fòrum de les Cultures, Madrid 2012, Aeroports, ser el segon país en kilòmetres d’alta velocitat... Tot plegat no és conseqüència de la irresponsabilitat ciutadana, és fruit d’una voluntat política de créixer més del que es pot suportar, d’intentar mantenir un gegant amb peus de fang. 

Hem après la lliçó?  No. La sortida a la crisi ens la fan passar per Eurovegas, BCN World, Madrid 2020, inversió estrangera en qualsevol camp i a qualsevol preu... Un cop més es vol una gran inversió puntual per anar tirant més malament que bé. De nou s’intenta aturar la sagnia d’aturats amb mesures a curt termini i sense establir un model fiable i de llarga durada. Sembla ser que cap partit ni cap polític vol mirar més enllà de les seves properes eleccions, no fos cas que els efectes de les polítiques actuals beneficiessin al contrari. És que no veuen que el capital estranger mai no vindrà si no té la seguretat de no invertir en una estafa piramidal que ha estat sempre Espanya?

Si volem una base econòmica que eviti arribar als 6 milions d’aturats i al 20% de frau fiscal, si tenim la intenció de crear quelcom estable i redistributiu que no provoqui a la vegada taxes de creixement del 3,5% i taxes de pobresa del 17%, si tenim la voluntat de generar una economia lògica, hem de ser formigues i no confiar en els miracles. 

Menys legislar a favor de Sheldon Adelson o dels xinesos de BCN World i més agilitzar els tràmits per obrir una empresa. Menys finançament públic en capritxos partidistes i rescats i més en obrir l’aixeta de crètic mitjançant la banca pública. 

En definitiva: de la crisi ens trauran els emprenedors amb el suport de les administracions, no pas un altre tradicional “pelotazo”.

Manel Clavijo Losada