Abans que comencin amb la cantarella…

És la primera imatge que surt si busques "Cornellà" al Google

Com cada any al arribar la tardor, torna la nova temporada al Corte Inglés i els debats públics sobre el pressupost municipal i les ordenances fiscals. Pels amics convergents de la Generalitat, és més important la nova temporada de moda que no pas debatre sobre la gestió dels recursos públics al Parlament. Ara bé, a nivell municipal ni ERC pot salvar a un govern d’haver d’exposar i sotmetre a votació una cosa tant important com el pressupost anual.

Com cada any, els diferents grups municipals s’aniran posicionant públicament sobre tot plegat. Això és important en tant que els pressupostos municipals (i també els de qualsevol altre nivell de l’Administració) estableixen les veritables intencions de qualsevol govern. Ja es pot dir i prometre, parlar sobre Itaca o sobre la “niña de Rajoy”, demanar un “relaxing cup of café con leche” o el que es vulgui...Allò que defineix si un govern és d’esquerres o de dretes, si és preocupa dels més desafavorits o té interessos més obscurs, és allà on destina els diners públics.

En menor mesura també defineixen als grups de la oposició, en tant que deixen entreveure quines serien les seves prioritats si governessin. I dic “en menor mesura” ja que a la oposició municipal tot és molt més simple. I és precisament d’això del que vull escriure avui.

Aviat començarà la tradicional cantarella dels grups municipals de la dreta (CiU i PP) respecte els tributs municipals. El seu posicionament al respecte és com una nadala: repetitiva, antiga i sovint sense cap mena de sentit. El problema és que, com tota nadala, s'acaba enganxant i n'hi ha qui l'acaba repetint sense adonar-se'n. Que si els tributs són massa alts, que si s’haurien de congelar, que si s’haurien de baixar... Reclamen per Cornellà allò que no fan els seus companys a la Generalitat i al Govern Central, malgrat tenir aquests més marge de maniobra que un ajuntament (corregir el 20% de l’economia submergida, aplicar uns trams més progressius en els tributs, establir-ne de nous, gravar més les rendes del capital, apostar per l’empresa pública...).

Per tant, abans de començar amb la demagògia de cada any, caldria fer uns aclariments preliminars per tal d’humanitzar una mica el debat al respecte.

L’Ajuntament de Cornellà recapta prop de 42 milions d’euros gràcies als tributs municipals: IBI, IAE, IVTM, IIVTN, ICIO, taxes vàries (recollida d’escombraries, etc) i els preus públics (ús d’equipaments municipals).  És ben segur que m’he deixat algun però amb els més importants en tenim prou per fer-nos una idea del que vull explicar. De la majoria dels tributs esmentats abans, l'Ajuntament té més aviat poc marge a la innovació. Però igualment posem per exemple que fem cas a CiU i a PP i es baixen els impostos o es congelen durant dos anys o, per donar un context més creïble, hi ha una baixada de la recaptació per diferents motius. Imaginem que, independentment de la voluntarietat o involuntarietat de la baixada en la recaptació, hi ha una davallada d’un 5% respecte els 42 milions. Això representaria prop de 2’1 milions d’euros. 

Per tal de mantenir un pressupost equilibrat i degut al poc marge de maniobra que tenen els ens locals, l’Ajuntament de Cornellà hauria de retallar o retallar. L’únic que podria escollir són les partides que aprimarien o suprimirien. I no, que ningú tracti de fer-me pensar que l’Ajuntament si té marge de maniobra. No mentre l’Estat condemni als municipis al subfinançament més absolut i la Generalitat mantingui el seu deute amb els Ajuntaments (només a Cornellà deuen més de 9 milions d’euros).

I és aquí on entra el joc d’opcions que tenim per davant. A continuació n’enumero 10 per a que CiU i PP escullin quin d’aquests paquets de retallades vol adquirir.

Opció 1. Suprimir les polítiques d’ocupació de duu a terme l’Ajuntament de Cornellà i que donen feina a 300 treballadors del col·lectiu més afectat per la crisi. A més, caldria eliminar la partida destinada a polítiques de salut per assolir el 100% del forat.

Opció 2. Retallar un 83% de la partida destinada a seguretat ciutadana.

Opció 3. Eliminar les partides de seguretat viària, prevenció i convivència.

Resultaria curiós que aquells grups municipals que sempre reclamen més policia (com si fos sinònim de més seguretat) escollissin qualsevol d’aquestes dues opcions. La primera implica suprimir la Guàrdia Urbana o reduir-la al mínim, la segona implica buidar-la de funcions.

Opció 4. Retallar un 81% la partida de polítiques destinades a la gent gran.

En un context on la Generalitat i el Govern d’Espanya han abandonat literalment al col·lectiu, seria molt cruel que els municipis fessin el mateix. Implicaria assegurar la misèria d’aquella generació que va aixecar el país i va impedir que nosaltres visquéssim en un país subdesenvolupat. 

Opció 5. Suprimir les partides d’infància, joventut, adults i d’igualtat de gènere dins el Departament de Serveis Socials.

Com tenim una dreta molt moderna, els hi recomano fer un mix de la opció 4 i 5 i retallar una mica de cada. Total, sou especialistes en retallar als col·lectius més desafavorits de cada franja d’edat perquè sabeu que no tenen prou pes demogràfic com per fer perillar la vostra cadira.

Opció 6. Acomiadar als conserges de les escoles i, de passada, deixar de netejar-les. El problema no serà d’higiene ni de desordre, serà que encara caldrà suprimir les partides que van a l’Escola Municipal de Música i a l’Escola d’Educació Especial “El Virolai”.

A banda de ser il·legal i absurd (cosa que mai ha aturat a la dreta per fer el que fa) implicaria el tancament dels dos darrers centres esmentats. Per què? Perquè la Generalitat ja fa temps que es va desentendre d’aquests (parlem dels 100.000 € que deuen al Virolai des del 2011?).

Opció 7. Retallar un 55% la partida per a les escoles bressol municipals.

Si, si, encara existeixen. No heu aconseguit carregar-vos-les malgrat la Generalitat s’hagi ocupat de retallar 1000€ per infant. No deixa de ser curiós que la dreta, que sempre té a la família en els seus discursos, sigui la que practiqui una política més antifamiliar.

Aconsello als amics de CiU i PP que intentin ser imaginatius amb aquesta opció i no només pensin en la possibilitat de tancar la meitat de les escoles bressol: també es pot acomiadar a la meitat dels treballadors i deixar d’oferir plaça a la meitat de les famílies o bé podem passar directament a tapiar el 55% de cada centre.

Opció 8. Aquesta és la preferida del Grup Municipal de CiU si jutgem les diverses queixes que fan respecte dels nous equipaments de la ciutat. Tancar el Parc Esportiu i el nou complex aquàtic de Can Mercader. Serà interessant veure la cara que els hi queda al comprovar que encara no s’arriba a compensar la baixada del 5% i han de continuar mutilant la ciutat: la resta de piscines municipals, la Fira, l’Auditori, el Centre d’Empreses... I no, amb tot plegat s’assoleix el 93% de la baixada de recaptació. Podem afegir una ludoteca, suprimir el Pla Ciutat de la Lectura, el Punt de Voluntariat i, ja posats i veient que ni tenim Fira ni voluntaris, també la tradicional Fira de Nadal.

I bé, després de carregar-nos mitja Cornellà què ens queda? Doncs continuar retallant perquè la major part dels ingressos recaptats a partir dels preus públics (2’5 milions d’€ en total) venen directament del rendiment que es treu d’aquests equipaments que s'acaben de tancar. Per tant, la opció 8 és de les pitjors, en tant que cal complementar-la amb altres retallades.

Opció 9. Aquesta és la preferida del PP si jutgem el que ha fet a Castella-La Manxa o el que vol fer amb la reforma dels ens locals. Eliminar qualsevol tipus de retribució dels càrrecs electes. Amb aquesta mesura innovadora i gens classista aconseguim assolir el 42% de la rebaixa en la recaptació. Ja que aquesta és una opció populista podem complementar-la amb l’eliminació de les festes populars, els projectes de cooperació i solidaritat, els jocs escolars, els horts urbans i abandonar el Castell del Borni. L’antipolítica té aquestes coses...

Opció 10. Si no és la opció preferida de CiU i PP al menys és la que més utilitzen: deixar a deure tot el que no poden pagar i ja veurem demà...

Penseu en tot això quan el populisme dretà comenci amb la nadala de cada any.

Manel Clavijo Losada

Per què el federalisme no qualla?

Exercici visual: és una manifestació de quatre gats pel federalisme o la cadena humana per la independència?

Hi ha moltes raons que expliquen per què aquesta opció de reforma territorial no acaba d’encetar-se ni mobilitza a gairebé ningú. De tots els motius n’he escollit el que considero més bàsic i més urgent a l’hora de solucionar-lo. 

Hi ha una cosa que és ben clara: l’activisme independentista aplega prop d’un milió i mig de persones cada any per la Diada Nacional. Tenen una entitat creada recentment, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que planteja i organitza diferents actes reivindicatius per tot el territori i durant tot l’any. Tenen, a més, una entitat amb molta tradició i popularitat, Òmnium Cultural, que es suma a tots els saraus que s’organitzen. Per si fos poc, partits com CiU o ERC (que representen la majoria absoluta del parlament) els hi van al darrere i cerquen complicitats (i no a l’inrevés). Altres partits i alguns sindicats no s’allunyen gaire d’aquest moviment i donen suport a algunes de les iniciatives (no fos cas que això prosperi i es quedin sense la seva part del pastís). 

I què té el federalisme? Té a un partit com el PSC que tot just ara s’ha posat les piles al respecte, un altre partit com ICV  que s’ha tret les piles perquè el federalisme ja no està de moda (i votar juntament amb un partit en caiguda lliure no és gaire popular), té EUiA (o alguns dels partits que hi ha a dins) amb poca incidència social i que depèn d’ICV. I ara s’ha format alguna entitat nova com “Federalistes d’Esquerres”. Mobilització 0. 

A hores d’ara, l’hàbil lector s’haurà adonat que no he descobert la sopa d’all (després de més d’un centenar d’articles se n’adona ara?) 

Fora bromes, la raó que jo considero principal a l’hora d’explicar tots aquests fets es basa en la lògica de l’acció –reacció. L’acció s’ha de fer en positiu i la reacció ha de ser en negatiu. 

L’independentisme ha passat de ser un moviment de reacció independentista a ser un moviment d’acció a favor d’un nou estat (d’Europa?). I és que quan aquest moviment de reacció va esdevenir de masses (al juliol de 2010), va trigar només dos anys en evolucionar cap a l’acció positiva (setembre de 2012). I això ha passat després d’uns anys de reacció vers els diferents “atacs” “d’Espanya” “contra” “Catalunya”.

El federalisme actual, per contra, és un moviment de reacció improvisada contra d’independentisme quan hauria d’haver estat una reacció contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Si la via estatutària ha mort, cal canviar la Constitució i el model territorial. Alguns ho vam reclamar... 

Hem perdut tres anys per poder configurar un projecte amb cara i ulls i encara no el tenim. Com no ho hem fet,  ara ens toca anar a contrarellotge contra aquells que si s’ho han treballat a temps. El problema de tot plegat és haver de reaccionar a la vegada que proposem quelcom que no pot arribar al públic de masses per la seva complexitat. Som anti-independentistes, pro-dret a decidir i federalistes sense haver definit quin tipus de federalisme volem. La intenció és molt cívica i molt ètica però és un nyap. 

I és que si volem fer un moviment purament reaccionari (en el bon sentit de la paraula, si és que la té) aquest no és el camí. Si volem arribar a les masses contraposant-nos a l’independentisme hem d’anar exclusivament en negatiu. Només així podrem arribar ràpidament al simplisme que més fàcil sigui de vendre. L’independentisme ha treballat durant anys en simplificar la seva proposta per fer-la comprensible. Davant d’això no podem presentar un federalisme d’última hora que no sabem ni com ha de ser. Ara bé, si podem presentar una oposició buida de raonament però plena de sentimentalisme. Això darrer si pot arribar ràpidament a tots els qui s’oposen a la creació d’un nou estat. Es va entenent ara per què C’S ens està guanyant la partida? Ells saben que el joc està en el simplisme i saben que no hi són a temps per configurar res seriós al nivell de l’independentisme. Si poden, però, igualar-los en simplicitat. 

Evidentment això darrer no és el que hem de fer els federalistes. Nosaltres hem d’abandonar la posició de reacció i començar a esdevenir un moviment d’acció. Deixem-nos estar de reaccionar contra l’independentisme i configurem un nou model territorial concret. Només així podrem contraposar-lo a parts iguals vers l’statu quo actual i la creació d’un nou estat. Així podrem ser d’aquí un temps una alternativa real.

I si no arribem a temps i tot plegat és un fracàs, al menys haurem aprés aquesta lliçó: l’acció ha de ser en positiu i la reacció en negatiu.  

Manel Clavijo Losada

Carta als qui heu marxat

Benvolguts excompanys, 

No sóc ningú per jutjar-vos ni per tractar d’alliçonar-vos en res. No és pas la meva intenció avui amb aquest escrit. Ara bé, si m’agradaria expressar la meva tristor respecte la vostra decisió. 

En els darrers mesos he pogut veure com éreu molts els companys que trencàveu el carnet. I no ho heu fet amb gust. Segur que en el moment de prendre la decisió us venia al cap el moment en el que vàreu començar a militar i tots els bons moments passats a la organització. Com no ha de ser difícil trencar els lligams? 

Malgrat tot, tinc cert alleugeriment personal en veure com deixar el Partit no vol dir deixar el projecte socialista. Molts heu deixat la organització però lluiteu igualment per les mateixes idees en altres entitats de la societat civil. És important que seguiu donant suport als mateixos objectius. Afortunadament, el socialisme és un moviment molt extens i plural, de manera que el Partit és només un braç. Mentre no s’abandoni la lluita, no estarà tot perdut. 

Haureu de comprendre, això si, que sempre tinguem la porta oberta per la vostra reentrada i per l’entrada de tota la gent que vulgui ser partícip del nostre projecte. I és ben possible que, si redrecem la via, ens retrobem de nou per aquí. 

Què ha de passar per aconseguir-ho? Hem de trobar la manera de reconnectar amb la societat. Aquesta ha anat virant i les seves demandes i anhels s’han desplaçat i intensificat amb el temps; el partit ha d’accelerar aquest procés i adaptar-se a la nova situació. Això que és tan fàcil d’anunciar i tan difícil de concretar és el que molts estem intentant. 

I és que hem de deixar d’intentar vendre un producte a una societat que ja no es considera compradora passiva. No podem esperar a que piquin com truites de riu. Hem de ser nosaltres els qui comprem les demandes i anhels de la societat civil i esdevinguem el seu braç parlamentari. Hem d’acceptar que som només una part d’un moviment més gran i més important que el Partit. I per això ens cal molta humilitat. 

És precisament això el primer que hem de canviar. Abans de reformular les nostres idees, abans de reestructurar-nos orgànicament, abans de fer canvis d’imatge; hem de canviar la nostra actitud respecte la societat. Per què? Perquè les estructures i les idees no són dolentes per se, depenen directament d’aquells qui li donen suport i dels qui les vulguin fer funcionar. Si la nostra participació personal i col·lectiva la fem des de la humilitat, aconseguirem acceptar de manera natural valors com la diversitat, la pluralitat i també la nostra posició relativa en la societat. 

No som un gegant envoltat d’entitats satèl·lit que donen suport al nostre projecte. És un projecte envoltat de diferents organitzacions que comparteixen uns objectius mínims. Com més aviat acceptem això, abans podrem deixar enrere els interessos de partit per passar a actuar amb la honestedat i la intel·ligència necessàries. En cas de no fer-ho, serem un partit cada vegada més atrapat pels interessos corporatius i això implicarà empetitir-nos fins l’extinció. 

Espero que, més aviat que tard, ens retrobem i sigui dins el partit i no fora.

Manel Clavijo Losada

La cultura del “pelotazo”

 El “pelotazo” sembla l’esport nacional d’aquest país. Semblava impossible però ha desbancat la barra lliure, pel que es veu ja ens va bé drogar-nos amb el diner fàcil, no cal gastar-lo en perdre l’enteniment ja que en tenim ben poc. 

I és que des de que la CEE ens va obligar a desmantellar la major part del nostre teixit industrial, hem anat a la recerca del Dorado. Aquest indret havia de ser fruit de l’equilibri entre seguir sent el vagó restaurant d’Europa a la vegada que creixíem a nivells d’un país industrialitzat. Aquest impossible, sumat a la irresponsabilitat tradicional de la nostra classe política, va fer la resta. És el que té votar a gent que només mira al curt termini i amb l’agenda electoral sempre al cap. 

Un primer exemple digne d’estudi és la bombolla de creixement inestable que va representar tota la parafernàlia de les Olimpíades de Barcelona 1992. Si, va servir per donar-nos a conèixer al món, per transformar la ciutat i els voltants, per recuperar l’esperit nacional i per veure a Fermín Cacho guanyar l’or als 1.500 metres tot mirant cap endarrere en els darrers metres. Molt emocionant tot plegat però la festa s’havia d’acabar tard o d’hora i, a més, calia pagar-la. Va ser llavors quan tots els sectors que s’havien beneficiat de l’esdeveniment es van enfonsar. 

Malgrat tot, alguns van prendre nota de l’experiència, no per corregir els errors, sinó per repetir-los a gran escala. Poc cal explicar respecte el següent exemple: la bombolla immobiliària. Construir més habitatges que França i Alemanya juntes, concedir crèdits inflats a tort i a dret, no intervenir públicament per baixar el preu de l’habitatge... I pel mig teníem el Fòrum de les Cultures, Madrid 2012, Aeroports, ser el segon país en kilòmetres d’alta velocitat... Tot plegat no és conseqüència de la irresponsabilitat ciutadana, és fruit d’una voluntat política de créixer més del que es pot suportar, d’intentar mantenir un gegant amb peus de fang. 

Hem après la lliçó?  No. La sortida a la crisi ens la fan passar per Eurovegas, BCN World, Madrid 2020, inversió estrangera en qualsevol camp i a qualsevol preu... Un cop més es vol una gran inversió puntual per anar tirant més malament que bé. De nou s’intenta aturar la sagnia d’aturats amb mesures a curt termini i sense establir un model fiable i de llarga durada. Sembla ser que cap partit ni cap polític vol mirar més enllà de les seves properes eleccions, no fos cas que els efectes de les polítiques actuals beneficiessin al contrari. És que no veuen que el capital estranger mai no vindrà si no té la seguretat de no invertir en una estafa piramidal que ha estat sempre Espanya?

Si volem una base econòmica que eviti arribar als 6 milions d’aturats i al 20% de frau fiscal, si tenim la intenció de crear quelcom estable i redistributiu que no provoqui a la vegada taxes de creixement del 3,5% i taxes de pobresa del 17%, si tenim la voluntat de generar una economia lògica, hem de ser formigues i no confiar en els miracles. 

Menys legislar a favor de Sheldon Adelson o dels xinesos de BCN World i més agilitzar els tràmits per obrir una empresa. Menys finançament públic en capritxos partidistes i rescats i més en obrir l’aixeta de crètic mitjançant la banca pública. 

En definitiva: de la crisi ens trauran els emprenedors amb el suport de les administracions, no pas un altre tradicional “pelotazo”.

Manel Clavijo Losada

Nacionalisme i socialisme

 

En primer lloc, vull aclarir quelcom que no té a veure directament amb el títol de l’article però que trobo indispensable de cara a les conclusions finals del mateix. Tots els nacionalistes tendeixen en major o menor mesura a l’independentisme en tant que l’aspiració màxima d’aquesta ideologia és la constitució d’un estat que es correspongui territorialment amb la nació (cultural o ètnica). Ara bé, no tots els independentistes han de ser necessàriament nacionalistes en tant que es pot voler la creació d’un nou estat per raons econòmiques, democràtiques, culturals, estratègiques... I aquest nou estat no ha de ser necessàriament un estat-nació. 

Dit això, l’escrit tracta sobre la incompatibilitat entre el nacionalisme i el socialisme. D’aquesta manera és més fàcil fer veure a alguns que es pot ser independentista a la vegada que socialista i a més militar al PSC. I que, en tot cas, a l’hora d’entrar al PSC és més conflictiu el segon terme que el primer. 

El nacionalisme, com bé avançava abans, té per objectiu assolir un estat-nació. Una sola nació predominant a les estructures de l’estat i de la societat. Què es necessita per aconseguir-ho? Unitat. Un sol poble que camini conjuntament per construir un objectiu comú peti qui peti. D’aquí que el nacionalisme parteixi de la lògica de les adhesions, les fidelitats, i la fusió entre els projectes personals, polítics i nacionals.  Tot allò que quedi fora d’aquesta visió ha de quedar situat fora de l’escenari polític i titllat d’anti(insereixi aquí  el seu gentilici) o de ves a saber què. Aquesta aliança unitarista, amb la voluntat d’assolir la totalitat de la societat en torn d'un projecte nacional, és contrària al socialisme. *

El socialisme té com a objectiu principal l’eradicació de les desigualtats econòmiques. L’anàlisi tradicional (però vigent) parteix d’una divisió de la societat en classes: unes agrupades en torn a la propietat dels mitjans de producció i unes altres agrupades en torn al proletariat (aquells que només tenen prole i la seva força de treball). Es pot actualitzar la definició tant com es vulgui però no es pot negar el següent: les classes socials existeixen, s’autodefineixen més com més poder tenen i existeix una contradicció entre capital i treball que provoca la lluita de classes (amb més o menys subtilesa). Per tant, la societat es troba dividida i el socialisme pren part a favor dels més desafavorits, que són la majoria. Situar-se de part del proletariat implica trobar-se contra les classes benestants, no per enveja o odi, sinó perquè són els qui provoquen aquesta situació. Tot el que impliqui negar aquesta situació i tractar d’amagar-la darrere d’unitats forçades és contrari al socialisme. Tota aquella unitat en torn a un projecte que no tingui com a objectiu l’acabament de les desigualtats no pot tenir el suport del socialisme. **

La conclusió és ben clara: aquells qui volen la independència com a mitjà per eradicar la desigualtat són benvinguts. Aquells que la volen independentment del resultat no cal que s’hi apropin. Dit d’una altra manera: estelada blava no, estelada vermella si.

*La diferència entre el nacionalisme cívic i el nacionalisme ètnic té més a veure amb el tracte a les minories opositores que no pas amb la definició d’ètnia. Pot haver-hi un nacionalisme molt inclusiu amb tot aquell que combregui amb el projecte però molt bel·ligerant amb els qui no li donin suport (independentment del seu origen). 

**Les diferents tendències dins el socialisme es concreten en com es tracta a les classes benestants (impostos molt progressius, nacionalització de grans empreses i/o entitats financeres...) i en com eradica la desigualtat (expandint l’estat del benestar, centrant-se en les relacions laborals...).  Ara bé, el plantejament de fons és bàsicament el mateix.

Manel Clavijo Losada