No jutgeu i no
sereu jutjats, perquè amb el judici amb què judiqueu sereu judicats, i amb la
mesura amb què mesureu haureu de ser mesurats.
Per què un anticlerical com jo comença un article amb
un extracte de l’evangeli segons (Sant) Mateu? Per la senzilla raó que sovint
trobem bons consells fins i tot on menys te’ls esperes. I més d’un hauria de
fer l’esforç d’estudiar allò al que s’enfronta i/o reflexiona en mitjans de
comunicació, col·loquis o debats.
Però aquests article no tracta dels anticlericals de
pega, més aviat tracta indirectament dels todòlegs
de guàrdia de les tertúlies de torn. Però realment aquest article tracta
directament de les revolucions al món àrab.
Si, reconec que la introducció ha estat com una mena
de carretera de circumval·lació literària difícil d’entendre. Malgrat aquests
impediments aparents, tot acabarà tenint sentit al final de les dues parts d’aquest
article.
Com bé sabeu, el que s’ha anomenat Primavera Àrab, va començar a Tunísia.
La immolació d’en Mohamed Bouazizi va intensificar la onada de protestes que ja
existia al país pel despotisme i la corrupció de Ben Alí. Les filtracions de
Wikileaks, que deixaven clar que les sospites del poble eren certes respecte l’honestedat
del règim van acabar amb tot el crèdit internacional que havia tingut l’autòcrata
al govern.
Aquest moviment antiautoritari es va anar estenent com
la típica taca d’oli que vols treure d’immediat i només aconsegueixes fer-la
més i més gran. Tot el Magreb i altres zones d’influència àrab van començar
revoltes semblants: oposició a un govern despòtic, ús de xarxes socials, cap
líder visible i vells problemes amagats que tornaven a sorgir.
És interessant, i terrible alhora, observar com la
derrota dels dictadors ha estat cada vegada més difícil a mesura que avançaven
els mesos. Es pot, fins i tot, establir un eix cronològic en les revoltes per
veure com la situació es tornava cada cop més i més greu a mesura que les
protestes passaven d’un país a un altre. A Tunísia, des de l’inici dels aldarulls
fins la derrocament de Ben Alí, va passar menys d’un mes i fins les primeres
eleccions constituents més de deu mesos, malgrat tot, el procés va ser
relativament tranquil. A Egipte, per
aconseguir el mateix objectiu, es va necessitar el mateix període per acabar
amb el govern de Hosni Mubarak i una intervenció militar per convocar eleccions
constituents que es van celebrar en només cinc mesos. A Iemen la transició
pacífica no va arribar als tres mesos i va començar una escalada en la
violència que es va estendre durant gairebé set mesos. A Líbia la situació va
donar un pas més cap a la tragèdia en tant que la intervenció militar i l’escalada
en la violència va provocar una guerra fratricida que va durar vuit mesos i que
va requerir suport internacional per esser finalitzada. Si semblava que la
situació no podia ser encara pitjor, Síria ha demostrat que l’ésser humà pot
ser encara més terrible. La seva guerra civil dura ja prop de mil dies i ha costat
fins ara més de cent mil morts i més d’un milió i mig de refugiats.
Cal valorar també aquelles revoltes que no han tingut
èxit i han estat sufocades: al Sàhara Occidental, al Marroc, a Argèlia o Aràbia
Saudita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada