dilluns, 22 de juliol del 2013

Quo vadis, ERC?



Fa més de set mesos vaig dedicar una entrada a la deriva centrista d’Esquerra Republicana de Catalunya. El to de l’escrit era totalment irònic i humorístic ( o això pretenia). 

Actualment la situació és massa greu com per fer això. El paper d’ERC en aquest inici de legislatura no fa cap mena de gràcia ni es pot ironitzar. 

Hi ha molt en joc en aquests precisos instants: una crisi econòmica agreujada per mesures neoliberals procícliques, una crisi nacional que pot fer aparèixer una escletxa en la convivència a Catalunya i una crisi democràtica fruit d’una continuada mala praxi política. 

Darrere d’aquests enunciats trobem famílies esperant respostes, persones que han dipositat els seus anhels i esperances en un o altre projecte, ciutadans que es senten traïts pels seus representants polítics. 

Els partits han d’estar a l’alçada d’aquests reptes i abordar-los tots. Això implica ser responsables i no deixar de banda part dels problemes que patim els catalans i catalanes. 

És aquí on rau l’error principal d’ERC. S’està limitant a establir ponts de diàleg i acord amb el Govern de Convergència i Unió només pel procés sobiranista. A canvi de les cessions de CiU, ERC està deixant de banda els problemes socioeconòmics del país i els greus casos de corrupció que esquitxen a la coalició de govern. 

ERC es ven en el moment que permet que CiU prorrogui els Pressupostos 2012 durant tot aquest any. Això implica que no s’ha discutit al Parlament la principal eina de gestió i fiscalització de l’acció de Govern ni podem mesurar el rigor dels seus càlculs econòmics. 

ERC es rebaixa moralment quan impedeix el control al govern (una de les funcions del Parlament) boicotejant la petició de compareixença al President Mas respecte els casos de corrupció que afecta al finançament del partit de govern. 

ERC separa l'ètica de la política en el moment que es felicita per haver aconseguit forçar la compareixença d’Artur Mas pel 31 de juliol. Es pensen que som estúpids o es que realment creuen que la ciutadania estarà al cas a mig estiu? 

ERC demostra ser un partit fraudulent quan llueixen pegats en favor de la televisió pública i es manifesten públicament a favor dels seus treballadors però després voten amb CiU contra la condemna a l’ERO a la TV3. 

I finalment, ERC traeix a Catalunya quan vota contra una moció que pretenia acabar amb la pobresa i la desnutrició infantil amb mesures concretes i quantificades. 

Si mai tinc cap mena de responsabilitat i acabo faltant d’aquesta manera els valors i principis que represento, espero que existeixi el mecanisme per engegar-me immediatament el més lluny possible.  És el que desitjo per l’Oriol Junqueres i tots els dirigents d’ERC. Que la base d'aquest partit prengui bona nota al respecte. 


Manel Clavijo Losada

dijous, 18 de juliol del 2013

L’autodeterminació del poble de Catalunya



El dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya està essent subjecte de moltes fal·làcies, incògnites i exageracions a totes dues bandes de l’Ebre. Aquest escrit té com a objectiu abocar una mica de llum a tot aquest tema i deixar clar quin és l’origen d’aquest dret que hauria de ser inalienable. 

Ja que vull que l’explicació sigui entenedora i una mica entretinguda (tampoc no tant) faré l’argumentació en negatiu: quin no és l’arrel del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya?

El fonament d’aquest dret no és troba a la sang de Guifré el Pilós tacant un escut daurat al segle IX. 

Tampoc té com a ciments la marca hispànica de “resistència” vers la invasió musulmana a la península ibèrica a la Reconquesta durant el segle X. 

Poc té a veure amb la formació de la Corona d’Aragó, la Corona Catalano-Aragonesa, el Casal d’Aragó o com es vulgui anomenar durant el segle XII. 

Jaume I el Conqueridor arribant a Mallorca i València durant el segle XIII i poblant la zona amb catalans i catalanes no és la llavor de l’autodeterminació. Si és però, la demostració que el que es parla allà és un dialecte del català i no pas un idioma diferent. 

I no, les conquestes dels Almogàvers arreu de la Mediterrània fins arribar a Neopàtria (Atenes) al segle XIV no és tampoc l’arrel d’aquest dret. 

No té res a veure amb els conflictes entre la casa d’Urgell i els Trastàmara al segle XV. 

Tampoc el Corpus de Sang ni la proclamació de la República Catalana al 1641 és precedent al respecte. 

Ni la Guerra de Successió, ni la desfeta de Barcelona al 1714 ni el posterior Decret de Nova Planta no són arguments vàlids. 

Tampoc la resistència catalana ni el Timbaler de Bruc vers la invasió napoleònica als inicis del segle XIX són pas la raó per la qual tenim dret a l’autodeterminació. 

No ho són les Bases de Manresa (1892), el Memorial de Greuges (1895) o la Mancomunitat de Catalunya (1914), per molt que tot plegat surti als exàmens de selectivitat. 

Per molt apassionant que sigui la proclamació de l’Estat Català o la República Catalana a 1931 i a 1934 tampoc no representa l’arrel del nostre dret. 

Tampoc no ho és la defensa aferrissada contra el feixisme internacional durant la Guerra Civil Espanyola, que començava tal dia com avuí però de 1936, ni la formació d’un exèrcit català a l’inici d’aquesta.

Res de tot això! Tot plegat demostra que som una nació però el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya no és pas històric ni nacionalista. Ans el contrari, és un dret que emana directament de la més estricta de les actualitats. 

La raó per la qual els catalans i catalanes tenim dret a l’autodeterminació és senzillament perquè l’estem demanant en aquests moments. La història de fa segles es pot manipular amb facilitat però l’anàlisi de la voluntat d’un poble que ara reclama poder decidir sobre la relació amb la resta de pobles d’Espanya no és alterable, és la que és.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 15 de juliol del 2013

El problema d’Espanya: la dreta no democràtica



La democràcia és molt més que un simple procediment d’elecció d’elits polítiques. En realitat, es basa en uns principis elementals: ètica, transparència, participació, cooperació... Aquests han de ser assumits per totes aquelles organitzacions i persones que participin al sistema. Si alguns o algú trenquen el compromís amb aquests valors, la democràcia esdevé una simple poliarquia corrupte i poc o gens fiable. 

La dreta espanyola no accepta cap dels principis democràtics esmentats abans. L’únic element de la democràcia que accepta o tolera és la pluralitat d’opcions a escollir. I es tracta només d’una qüestió d’interessos: d’una banda legitimar el sistema i, de l’altra, dividir a l’esquerra. 

La manca de veritables demòcrates a la dreta no és pas una característica nova del sistema de partits espanyol. Ja a la Restauració tenim exemples reals i ben actuals de com funcionava la dreta més rància. Una d’aquestes situacions es va donar al Congrés mentre un diputat progressista feia una intervenció demanant millores en l’educació pública d’una Espanya que, encara a finals del segle XIX, tenia una taxa d’alfabetització molt minsa. Mentre aquest diputat feia aquesta petició al govern, des de la bancada conservadora va començar a sonar cert xivarri i algunes burles al respecte i, després d’algunes interrupcions, el diputat progressista va haver d’aturar definitivament la intervenció per preguntar directament quin era el motiu de tanta burla. La resposta, malgrat ser del segle XIX, encara pot gelar els cors dels demòcrates del segle XXI: “ens burlem de tu perquè la nostra ideologia ens ho permet, el més divertit de tot plegat és que tu, pels teus principis, ens has de respectar”. 

És per això que no ens ha de sorprendre que el President del Govern no comparegui gairebé mai davant els mitjans (només quan participa en cimeres), que no respongui a segons quines preguntes, que el PP utilitzi les seves majories absolutes de manera absolutista, que no dimiteixi mai ningú per casos de corrupció fins que no queda casi provat, que estableixin xarxes clientelars (eufemisme de màfies), que hagin professionalitzats i desideologitzat els principals càrrecs del PP i del Govern, que existeixin presumptes sobresous, que s’hagi instaurat un boicot constant a la funció de control al govern per part del Congrés i el Senat... 

No ens ha sorprendre però si ens ha d’indignar. Aquest país no serà mai una veritable democràcia fins que no s’apliquin els seus principis plenament malgrat les alternances d’uns i altres. La dreta espanyola ha de deixar de banda el seu tardofranquisme i els seus principis i valors autoritaris. 

Aquesta és la resposta a la pregunta: per què no dimiteix Mariano Rajoy?

Manel Clavijo Losada

dimarts, 9 de juliol del 2013

Si...però no



Aquest passat cap de setmana, el PSOE va aprovar a Granada un document que ha de ser el tret de sortida del procés federal a Espanya. 

Desconec si aquest text passarà a la història o si Espanya serà mai federal. Ara bé, puc afirmar, sense por a equivocar-me, que si aquest compromís ha estat titllat d’inassolible per part dels centralistes i els independentistes anem pel bon camí. El primer pas a una alternativa és que sigui diferent a la resta de propostes que tenim sobre la taula. 

El document en qüestió és una passa endavant fruit de la pressió del PSC a tot el PSOE. Fa uns mesos ni es volia citar la paraula federalisme i ara es redacta un programa al respecte. Aquest canvi en menys d’un any és significatiu i cal valorar-lo positivament. Més encara tenint en compte les discrepàncies que tenen molts companys socialistes que no entenen per què el PSC hagi de transformar el PSOE. Entenc i respecto la seva posició però els animo a analitzar la història d’Espanya per a comprovar com Catalunya ha estat sempre el motor de canvi de la resta de l’Estat. 

Ara bé, si per una banda s’ha assumit l’argot, per l’altra cal deixar clar que no s’ha aconseguit definir bé què implica el federalisme ni s’ha optat per un dels diferents models que existeixen. 

No s’ha aconseguit definir què implica el federalisme en tant que aquest s’ha considerat erròniament com un aprofundiment de l’Estat de les Autonomies. En realitat cal dir que la filosofia és justament l’oposada. 

L’Estat de les Autonomies es fonamenta en una cessió de l’Estat Central d’una sèrie de competències a les autonomies. D’aquí ve el finançament enrevessat, l’excés de competències compartides que agreugen els conflictes entre administracions i l’ús del senat com a cambra de segona lectura de les decisions del Congrés. És prendre’s la descentralització com un favor a les autonomies, no pas com un element fundacional de l’Estat.  

L’estat federal parteix d’una sobirania plena de les comunitats que volen cedir voluntàriament certes competències per a ser gestionades pel Govern Central. Per això el finançament és més equilibrat, les competències millor definides i la segona cambra esdevé de màxima rellevància en assumptes territorials. 

No saber què es el federalisme però utilitzar-lo com a mot de moda explica perquè l’ordinalitat no apareix al document de manera explícita, la manca de sensibilitat respecte la realitat plurinacional d’Espanya i la negació del dret a l’autodeterminació dels pobles que composen Espanya. 

Si aquests tres pilars fonamentals per un estat federal (finançament, reconeixement nacional i cessió lliure i voluntària de la sobirania) no s’han assolit és també perquè encara no sabem quin model d’estat federal volem per Espanya. 

La qüestió és senzilla de plantejar però difícil de resoldre: volem que existeixin diversos nivells competencials o un altre café para todos? Volem crear institucions interfederals per coordinar les grans polítiques d’estat o passarem el corró de les majories partidistes? 

Cal temps per anar-ho concretant però la ciutadania esperarà menys del que ho farem els federalistes convençuts.

Manel Clavijo.

dimarts, 2 de juliol del 2013

Las pensiones (II): prospecto FEI



Lea todo el prospecto detenidamente antes de empezar a lamentarse por su pensión.

  •  Conserve este prospecto, ya que puede tener que volver a leerlo.
  •  Si tiene alguna duda, consulte a su economista o político no neoliberal de confianza.
  • Esta reforma de las pensiones se le ha recetado y no debe permitir que se le aplique ni a usted ni a otras personas, aunque parezca que las medidas son técnicas e inevitables.
  • Si considera que alguno de los efectos adversos que sufre es grave o si aprecia cualquier efecto adverso no mencionado en este prospecto, informe a sus economistas y políticos no neoliberales de confianza.

FACTOR DE EQUIDAD INTERGENERACIONAL (FEI)  16 MEGATONES
NEOLIBERALISMO RANCIO
 Contenido del prospecto:

  1. Qué es FEI y para qué se utiliza.
  2. Antes de aplicar el FEI.
  3. Cómo aplicar el FEI.
  4.  Posibles efectos adversos.
  5.  Conservación del FEI
  6.  Información adicional.


1.  Qué es el FEI y para qué se utiliza
El FEI pertenece a un grupo de reformas de las pensiones llamadas “de sostenibilidad”. Contiene un alto grado de falacias y neoliberalismo.
El FEI se utiliza para proteger el sistema de pensiones de la incidencia sobre el mismo de la mayor longevidad de los futuros jubilados.
Está especialmente indicado para ahorrar miles de millones a las arcas públicas que deberían destinarse a la 3ª edad.

2. Antes de aplicar el FEI
No apoye el FEI
  • Si no piensa fallecer antes de su edad de jubilación.
  • Si le importa cobrar aún menos pensión que los actuales jubilados. 

Tenga especial cuidado con el FEI
  •  Si pertenece a la clase trabajadora.
  • Si no puede/quiere hacerse un plan de pensiones.
  • Si quiere vivir dignamente durante su jubilación. 

Aplicación simultánea de otras reformas
Infórmese del resto de reformas que está llevando a cabo su gobierno, incluso las que no tengan que ver con las pensiones.
La aplicación de otras reformas neoliberales respecto la revalorización anual de las pensiones puede reducir considerablemente su poder adquisitivo.

3. Cómo aplicar el FEI
Siga exactamente las instrucciones de aplicación del FEI indicadas por el Comité de Expertos. Consulte a su economista, político o activista social no neoliberal de confianza si tiene dudas sobre el futuro de las pensiones. 

Se recomienda una única dosis de un comprimido en forma de multiplicación de la pensión inicial de los nuevos jubilados por un coeficiente menor a 1. Dicho coeficiente siempre será menor a 1 ya que es el resultante de dividir la esperanza de vida e los jubilados anteriores entre la esperanza de vida de los jubilados que vayan a entrar en el sistema. Puesto que la esperanza siempre tiende a crecer, el denominador de la división será mayor que el numerador y eso implica necesariamente un resultado menor a 1. Multiplicar cualquier número x por menos de 1 implica tener un resultado menor a x. En otras palabras, las pensiones bajarán. 

Si la aplicación del FEI es excesiva
Si el FEI es aplicado en exceso, puede sufrir los siguientes síntomas debido a una sobredosis: extrema pobreza, ira contra la clase política, impotencia, rubor facial y dificultades para seguir viviendo. 
Las convulsiones sociales pueden ocurrir tras sobredosis extremas o sostenidas en el tiempo. Consulte inmediatamente a su activista social más cercano.
En caso de sobredosis o aplicación efectiva, consultar el art. 135 de la Constitución donde se establece que usted no es la prioridad, lo es la estabilidad presupuestaria. 

Si su gobierno olvidó aplicar el FEI
Aplauda a sus representantes políticos por el hecho y rece para que no haya dosis dobles compensatorias en un futuro.

4. Posibles efectos adversos
Al igual que otras reformas de las pensiones, el FEI puede producir efectos adversos, aunque no todas las personas lo sufran (los ricos no lo notarán). 

Alteración de las pensiones
Muy frecuentes: bajada de las retribuciones
Frecuentes: precarización de la vida de los pensionistas.
Si considera que alguno de los efectos adversos que sufre es grave o si aprecia cualquier efecto adverso no mencionado en este prospecto, informe a su político no neoliberal de confianza y/o practique un escrache a sus gobernantes actuales.

5. Conservación del FEI
Mantener fuera del alcance y de la vista de los futuros pensionistas.
Conservar en su estado teórico y no llevarlo jamás a la práctica.

6. Información adicional.  
Composición del FEI 16 megatones
·         El principio activo es el neoliberalismo rancio. Cada comprimido contiene 16 megatones que impactan en uno de los pilares del Estado del Bienestar.
·         Los demás componentes son: egoísmo y psicopatía gubernamental, intereses de las aseguradoras privadas, pasividad social y vaselina, mucha vaselina. 

Aspecto del producto y contenido del informe
El FEI 16 megatones se presenta en forma de informe técnico e imparcial por parte de un Comité de Expertos cuyo único objetivo es la sostenibilidad de las pensiones, el bien común y la felicidad del conjunto de la sociedad. 

Titular de la autorización de aplicación del FEI
Gobierno de España
Complejo de la Moncloa, Avda. Puerta de Hierro, s/n, 28071 Madrid

Responsables de fabricación
Comité de Expertos sobre el factor de sostenibilidad del sistema público de pensiones

Manel Clavijo Losada