Ara que ningú no en parla

 

Aprofito aquests dies de revetlla i festivitats lúdico-culturals, on sembla que els problemes minven i els temes habituals de conversa es desvien de l’actualitat, per parlar dels escratxes. 

Com? De l’escratx? Doncs si, ja sabeu, allò d’anar al pis, a la feina o al bar (sobretot al bar) d’un polític per recordar-li l'opinió dels qui es manifesten en favor d’una causa concreta. 

Ara que sembla que tothom parla de corrupció, atur, crisi, Copa Confederacions.. és el moment idoni per tractar aquest tema amb tranquil·litat i sense el sacseig social que va suposar l’entrada en escena d’aquest mètode de persuasió multitudinària. 

Al respecte només cal fer dues consideracions: una històrica i l’altre política. 

La consideració històrica és que qualsevol nova forma d’expressió col·lectiva d’una demanda social sempre ha estat molt mal vista i perseguida per determinades elits polítiques. Una cosa que sembla ara tan natural com és una manifestació (portem en dos anys i mig 15.000) van ser al principi molt reprimides. Sense anar més lluny, a Barcelona es va arribar a amenaçar als manifestants de la Rambla amb obrir foc contra ells des d’un vaixell de guerra situat al Port. Els arguments contra les manifestacions aleshores eren molt similars als utilitzats ara respecte fenòmens com l’escratx o els assetjaments al Parlament: no es poden controlar les minories violentes infiltrades, alteren greument l’ordre públic, forcen la legalitat portant-la al límit, és millor exigir mitjançant els procediments administratives i/o judicials... Sembla ser que, ja sigui al segle XIX o al XXI, encara hi ha qui no ha entès que les protestes han de cridar l’atenció, han de molestar, han de forçar la situació per aconseguir allò que es proposen. 

La consideració política és que l’escratx és un indicatiu molt evident de la necessitat d’aprofundir més en la democràcia. Davant la impotència de la PAH per convèncer al PP sobre la dació en pagament, es va optar per anar diputat per diputat a avergonyir-los. Calia fer-ho per treure a la llum la lamentable evasió de responsabilitats individuals d’aquests polítics, camuflats sempre en una interminable llista electoral, amagats rere un escó situat a la bancada del totpoderós partit x. Són individus amb certa sobirania i cal que no es conformin amb les consignes que els donen des de la direcció de les formacions polítiques, cal que intentin influir en els seus partits per canviar el món on viuen o, si més no, per fer arribar les demandes del carrer als despatxos dels dirigents més importants. 

Sembla ser, doncs, que la reforma del sistema democràtic ha d’anar més enllà dels canvis legals... 

Manel Clavijo Losada

Les pensions (I)

 

Ho sento per Ray Bradbury però he de dir que tinc un nou autor preferit en l’àmbit de la ciència-ficció. De fet, en tinc uns quants: el Comitè d’Experts sobre el Factor de Sostenibilitat del Sistema Públic de Pensions. El seu informe ha superat amb escreix totes les expectatives en quant a la creació d’un món paral·lel, a la imaginació de les trames secundàries i respecte les resolucions proposades a cada conflicte que va sorgint. El resultat és tota una joia de la literatura que de ben segur, amb una bona maquetació, enquadernació i promoció, no trigarà a ser un best-seller. 

Per situar al personal en el context apocalíptic d’aquesta obra mestre descriuré “breument” (sabeu que no serà així) la situació i el funcionament del món en la novel·la-informe dels experts independents (9 de 12 d’aquests, tenen vinculació amb la banca i les asseguradores). 

Sinopsi

Al 2013, la crisi econòmica ha fet trontollar els fonaments de l’estat del benestar. Un equip d’experts independents són escollits per salvar un dels pilars del sistema: les pensions públiques. Per això han d’analitzar els problemes que pateix i proposar solucions que minimitzin l’afectació social de les reformes a la vegada que fan sostenible a llarg termini el sistema públic de pensions. 

Fins aquí no sembla que es descrigui una situació gaire diferent a la nostra però aquí és on entra la genialitat dels experts a l’hora d’afegir característiques úniques al seu univers fictici. 

L’única manera de salvar el sistema públic de pensions és assegurar el seu equilibri pressupostari. S’ha de tendir sempre a l’eradicació del dèficit ja que aquest és intrínsecament negatiu. El Fons de Reserva de les Pensions s’ha de reduir a la mínima expressió. 

Sembla ser que aquest món paral·lel ha transformat allò que era neoliberal (ideològic) en tècnic, per això cal retallar en pensions en temps de crisi i pujar-les en temps de bonança i per això l'estabilitat pressupostària i el dèficit 0 han de ser les prioritats. En aquesta realitat sembla ser que Keynes i Musgrave es van dedicar a l’agricultura o a viatjar pel món enlloc de ser economistes. 

Espanya

És interessant veure com s’ambienta l’Espanya fictícia al món creat pels experts: afegir aquest factor de sostenibilitat (baixar les pensions) només és una manera d’evidenciar un problema estructural (no conjuntural per la crisi). A més, no obliga a fer variacions, això dependrà del Govern i, en tot cas, ha de servir per generar un debat tranquil i ensenyar a la societat com funcionen les pensions. 

S’ha de valorar la capacitat d’inventiva que tenen aquests: una Espanya amb governants que organitzen un merder amb la reforma de les pensions per no aplicar allò que proposen a l’informe, una societat que enceta debats amb tranquil·litat quan s’hi juguen el futur i un comitè de salvadors neoliberals que només volen ensenyar al poble quina és la realitat. Heu de reconèixer que és fantàstic tot plegat!

Funcionament del món

Tota bona novel·la de ciència-ficció té una explicació molt particular (però fins a cert punt propera) sobre el funcionament del món que volen explicar. En aquest cas, aquesta és l’explicació: els mercats mundials volen tranquil·litat malgrat guanyar milions en temps d’inestabilitat econòmica. El que volen és estabilitat per guanyar menys diners. És per això que fer una reforma de les pensions en sentit neoliberal els tranquil·litzarà ja que aportarà estabilitat. Els mateixos mercats financers que juguen amb el finançament dels estats i alteren negativament els seus pressupostos es tranquil·litzaran en veure que les pensions depenen dels ingressos del sistema de pensions que ells boicotejaran. Suposo que en la realitat paral·lela no es va intentar mai una reforma de la Constitució Espanyola i, per tant, no es va veure que tranquil·litzar els mercats vol dir enriquir-los fent perillar l’estat del benestar. 

Un altre aspecte és quins altres països han introduït reformes semblants per salvar els seus sistemes públics de pensions. Al món fictici exposat a la novel·la-informe sembla ser que Polònia, Letònia, Hongria i EEUU són estats del benestar com el nostre i França, Canadà, Alemanya o el Japó són estats amb sous i ajudes públiques com les que tenim a Espanya. També cal afegir que Grècia i Portugal són altres països que van reformar les pensions per evitar la por dels mercats. Cal suposar que en aquesta realitat paral·lela no van ser intervinguts.

Característiques addicionals

Trencar la vinculació de les pensions amb l’IPC és fer aflorar una situació que, en realitat, és de facto. 

Pel que es veu, al món fictici és el mateix poder presentar una querella contra el Govern per no complir un compromís legal que no poder-ho fer. La novel·la té components d’historieta de terror. 

Es pot establir una clàusula sòl per no fer baixar gaire les pensions. 

Els governs tindran un gran marge de maniobra per aplicar la reforma com cregui convenient. 

Això és molt propi de la ciència ficció: establir algunes característiques que indiquen que hi ha lloc per l’esperança ja que, en aquest món inventat, hi han aspectes humans molt més  evolucionats que a la realitat.   
Malgrat la prioritat sigui l’estabilitat pressupostària, malgrat s’hagin d’adequar les pensions al nivell d’ingressos al sistema, malgrat el Fons de Reserva quedi en una anècdota, malgrat l'estructura de la fórmula per calcular les pensions sigui invariable: el Govern tindrà marge per actuar i evitar una caiguda de les pensions. És senzillament brutal! 

Crec que no faran la pel·lícula però si és possible que hi hagi una adaptació pel teatre. Com no ens comencem a moure per evitar-ho serem nosaltres els actors protagonistes.

Manel Clavijo Losada

Un seguit d’obvietats

Sovint ens perdem en eslògans, consignes, aforismes o frases fetes ben punyents que simplifiquen allò que volem expressar. En la major part dels casos no anem més enllà de la gramàtica i assumim com certes aquestes afirmacions sense donar-hi més voltes. Tenim tendència als actes de fe i això, quan parlem de política, pot provocar cert buidatge ideològic i la sensació que tot plegat són com els míssils de la URSS: cartró pedra. 

Un dels casos en els que no hi pensem gaire és aquest: l’austeritat agreuja la recessió econòmica. És una afirmació demostrable empíricament, de fet ho estem patint tots en aquests moments. Malgrat tot, hi ha qui diu que aquesta situació és una conseqüència directa del dèficit excessiu. 

Cal anar, doncs, més enllà d’explicar la teoria de Musgrave i la necessitat de practicar polítiques anticícliques (això es troba explicat en aquest article). Crec que és necessari exemplificar i humanitzar d’una manera més concreta i microeconòmica què impliquen les retallades i l’incompliment dels compromisos de la Generalitat.

Exemple 1: la Generalitat concedeix però no abona les beques menjador dels infants. Això provoca, en el millor dels casos, que els ens locals hagin de destinar recursos al respecte; tot retallant o deixant a deure capital d’una altra partida o com a despesa imprevista. En el pitjor dels casos, si l’Ajuntament o el Consell Comarcal no pot assumir el cost, l’empresa de càtering o bé es veu obligada a fer ajustaments de plantilla o bé ha de tancar. Cal tenir en compte que al Baix Llobregat només s’han becat aproximadament 800 alumnes de les gairebé 7.000 sol·licituds que hi solen haver, per tant no s’està parlant d’una quantitat adequada a les necessitats. Tot i així el pagament no arriba mai a temps. 

Exemple 2: la Generalitat deixa a deure els medicaments amb recepta que hauria de pagar a las farmàcies. Això provoca un minvament dels ingressos que obliga, o bé acomiadar o bé a tancar. En qualsevol cas això implica que treballadors/es especialitzats en el sector perdin la seva feina. Els farmacèutics, si no és en aquest sector en crisi per les retallades i els incompliments, on trobaran feina? I la resta de treballadors del sector, malgrat no estar tan especialitzats, què faran?

Exemple 3: la Generalitat acomiada professionals de l’educació i no en contracta de nous. Aquest cas és semblant a l’anterior: una persona que ha dedicat entre 4 i 7 anys a formar-se com a mestre o professor, quina altra opció li queda al món laboral si el despatxen? Pitjor ho tenen els professionals encarregats de l’educació infantil i primària ja que la seva formació és més especialitzada que no pas els de secundària... On poden treballar si no és en aquest sector en crisi per les retallades?

Exemple 4: la Generalitat tanca quiròfans i plantes senceres d’hospitals de titularitat pública. A més, prescindeix de tots aquells professionals que no ha pogut/volgut recol·locar. Infermers/es, metges/esses, celadors/res, personal auxiliar especialitzat... tots al carrer! D’aquests els dos primers grups són els més afectats degut a la seva alta qualificació i especialització. On poden treballar si no és en aquest sector en crisi per les retallades?

Exemple 5: la Generalitat amb les seves retallades empeny a una part dels usuaris dels serveis públics de salut i educació a recórrer al sector privat. Aquests usuaris formen part de la classe mitjana-alta. Aquests, al final, han de destinar recursos familiars en una despesa extra que no s’invertirà en el consum ordinari i repercutirà negativament en molts sectors productius. A més, massificaran la sanitat privada fent augmentar les seves llistes d’espera (l’única avantatge que disposa la sanitat privada respecte la pública) i amb una qualitat en el servei molt millorable. Respecte l’educació privada passarà tres quarts del mateix només que aquí s’inclouran restriccions d’origen, gènere i classe social per evitar l’entrada massiva i diversa d’alumnes. 

Tots aquests professionals a l’atur i tota aquesta gent amb despeses extra (per serveis pitjors que els públics) es veuen obligats a fer minvar el seu consum degut a la baixada dels seus ingressos (o el seu estalvi). Ara bé, la major part de les despeses corrents continuen intactes: hipoteca/lloguer, altres préstecs feréstecs, assegurances amb clàusules abusives, tributs, entre d’altres... Tot el que queda (si és que en queda res) és la misèria que utilitzaran per menjar. Això fa baixar la demanda (ja que el teixit productiu d’un país va més enllà del sector financer, d’assegurances o d’alimentació) i la oferta s’ha de reconfigurar tot despatxant a milers de treballadors. I el cercle viciós continua fins que es toca terra perquè no es poden acomiadar més persones. És llavors quan el govern diu que les seves retallades han tingut l’efecte favorable que esperaven. 

Si, tot plegat són obvietats (o no?). Cal, però, tenir-les ben presents si volem no perdre el nord ni deixar-nos enganyar pels neoliberals de guàrdia.

Manel Clavijo Losada

Què ens separa de l’esclat social?

 

La resposta és ben senzilla: l’estat del benestar i l’economia submergida. És així de cru i així de feble.

De quina altra manera es podria explicar que, malgrat patir un 27% d’atur total, gairebé un 60% d’atur juvenil, una precarització progressiva del mercat de treball i uns impostos elevats en quant a les rendes del treball es refereix, no estigui cremant mig país?

Qualsevol persona amb un mínim de sentit comú o empatia social pot caure de seguida en quatre fets incontestables:

1. Els drets fonamentals com la salut o l’educació són pilars fonamentals per la cohesió social de qualsevol estat.
2. Allà on les prestacions de l’estat no arriben, arriba la família per donar un cop de mà.
3. Allà on tampoc no arriba la família, arriben els treballets en negre.
4. Allà on no hi arriba cap dels tres anteriors, arriba la misèria i amb aquesta la possibilitat d’esclat social.

Què és, doncs, el que cap governant amb un mínim de sentit comú o empatia social mai no farà?

1. Deixar fora de l’aplicació dels drets fonamentals a col·lectius sencers: estudiants que no poden pagar els seus estudis postobligatoris, immigrants i joves sense dret a la salut, dependents sense les ajudes que necessiten...
2. Retallar les prestacions d’atur, congelar el sou mínim interprofessional, fer perillar l’estabilitat de les pensions, apujar impostos de manera lineal, precaritzar les condicions laborals dels funcionaris, no gestionar el drama dels desnonaments...
3. Perseguir l’economia submergida d’estar per casa quan només representa un 30% del total i no perseguir el 70% restant, en mans de grans empreses, grans fortunes i grans bancs.
4. Reprimir preventivament els possibles focus d’esclat social i demonitar els col·lectius organitzats.

Doncs si, algunes d’aquestes mesures ja s’han pres, d’altres s’estan començant a aplicar en aquests moments i alguna d’aquestes es podria arribar a concretar d’aquí uns mesos. En qualsevol cas una cosa és clara: qui sembra la misèria recull la ràbia.

Manel Clavijo Losada