A propòsit del famós pamflet

Fa temps que vaig dient que cal que els problemes socioeconòmics i els nacionals es tractin per igual. La societat no es divideix pas en la part que es preocupa dels problemes econòmics i els que es preocupen de la relació entre Catalunya i Espanya. A la major part de la societat els preocupen en major o menor mesura els dos conflictes socials. Com és impossible destriar en quin percentatge preocupa cada tema a cada ciutadà cal que els partits polítics donin resposta a les temàtiques en qüestió. 

A veure si som conscients d’una vegada d’una cosa: els conflictes socials no els defineixen els governs ni els partits,  els detecten i acoten aquells qui els pateixen. En una societat com aquesta és inútil tractar de classificar la societat entre classes benestants nacionalistes i classes treballadores només preocupades per temes econòmics. Hi ha de tot a tot arreu i és per això que és més necessari que mai un discurs nacional que parteixi d’unes propostes que puguin resoldre els neguits tant a les Terres de l’Ebre com a Girona com al Baix Llobregat.

Aquests dies els companys del PSC de l’Hospitalet es troben al mig de cert huracà mediàtic degut a una octaveta que han donat a conèixer i que, pel que es veu, van repartint a la ciutat. Per ser suaus i respectuosos amb els companys de la ciutat veïna diré que el pamflet és un petit compendi de tot allò que no s’ha de fer en els temps que corren.

Deixant de banda el personalisme innecessari del que fa gala aquesta publicació és important recalcar que el contingut sembla tenir un sol propòsit: provocar. Al menys ningú no pot negar que no té com a objectiu cercar complicitats... Parlar de “preocupacions reals de la gent” implica generar una dicotomia entre allò real (problemes socioeconòmics) i aquells que són irreals (problemes nacionals). Tant demagògic és veure com el Govern de la Generalitat i el Govern Central vulgui amagar les retallades amb nacionalismes de pa sucat amb oli com tractar d’amar un conflicte social com el xoc de legitimitats nacionals en el que ens trobem tractant d’imposar una preocupació única als ciutadans.

I és que tractar d’explicar el posicionament de qualsevol formació política en temes nacions tot sobreposant temes socioeconòmics i, a més, resumir-ho en quatre paràgrafs no és apte per a tots els dirigents. Requereix d’una reflexió prèvia densa, profunda, necessita d’un punt de partida molt més extens que una nota de premsa o unes declaracions superficials. El que vull dir és que si bé es cert que ningú no llegirà setze pàgines de teoria política, a l’hora de simplificar una idea cal que sigui a partir d’un pensament estructurat i pormenoritzat. Simplificar a partir de la superficialitat és practicar la demagògica.

Siguem clars, contundents, constructius... però sobretot siguem responsables a l’hora d’actuar ja que la societat actual no tindrà massa paciència amb nosaltres.

Manel Clavijo Losada

Hombre rico, hombre pobre

Que las clases sociales existen no es ningún secreto para aquellos que tienen conciencia de clase. Que los únicos que tienen conciencia de clase son los que pertenecen a las clases altas tampoco debería sorprender a nadie. Que la lucha de clases es prácticamente inexistente es algo que no se le debería escapar a buena parte de los pocos lectores que tiene este blog. Que esto último es totalmente contradictorio con la existencia de clases sociales antagónicas (en tanto que para que algunos mantengan un elevado nivel de vida es necesario que otros vean sus condiciones de vida tremendamente precarizadas) debería ser algo preocupante para aquellos que pertenecemos a las clases trabajadoras.

No hay lucha de clases en tanto que para que ésta exista es indispensable que los bandos enfrentados se autodefinan y sepan identificar al otro. Actualmente sólo las clases altas hacen este ejercicio colectivo y es por eso que nos encontramos ante una auténtica masacre de una clase sobre la otra clase. Sobre nuestra clase.

Sólo así podemos entender cómo hemos llegado a una situación tal que, sólo en el transcurso de un par de semanas, se dan dos noticias como las siguientes:

•          Denuncian la muerte de un inmigrante con tuberculosis por negarle la asistencia sanitaria.

•          Los extranjeros tendrán permiso de residencia si compran viviendas de más de 500.000 euros.

Esto es un ejemplo claro del exterminio de clase que se está llevando a cabo por parte de un gobierno sin imaginación ni proyecto político que se ha dejado arrastrar por una corriente neoliberal que les llena las manos de sangre.

Estamos sufriendo las consecuencias de votar a un gobierno de inútiles, ignorantes y psicópatas. Inútiles por no ofrecer ni tratar de desarrollar una alternativa (incluso de derechas) al austericidio impuesto por la Troika. Ignorantes por desconocer cómo funcionan los conflictos sociales que deben gestionar. Tomando por ejemplo la inmigración: se intenta dar solución mediante la legislación de extranjería (ya sea restringiendo la entrada y la vida misma a los pobres y promoviendo la entrada de los ricos). Desconocen por ignorancia que sólo se puede gestionar este conflicto mediante el mercado de trabajo, un mercado de trabajo que expulsa a las mujeres, a los inmigrantes, a los jóvenes, a los que tienen escasa formación, a los que tienen demasiada formación, que precariza las condiciones de vida de aquellos que sí trabajan, que lastra la economía española… No es, desde luego, un buen escaparate para que los inmigrantes ricos potenciales vengan y, a la vez, es un paraíso para los inmigrantes pobres que prefieren empobrecer aquí que en su país (ya que la diferencia es malvivir o morir). Por último, éste es un gobierno psicópata en tanto que los análisis socioeconómicos del que derivan sus políticas públicas carecen de humanidad y exceden en simplicidad. No tienen en consideración la variable humana sino que sólo se basan en la variable contable y económica. No existe la empatía ni la humanidad en las políticas públicas que llevan a cabo y no se consideran siquiera las consecuencias prácticas del modo de vida que nos imponen. De ahí las políticas reactivas (como cesar al responsable del hospital donde murió el senegalés o retirar la “prueba piloto” que condenaba a miles de parados en la Comunidad de Madrid sin prestaciones a mantener su situación al ser parados “más baratos” que aquellos que sí tienen prestación y a los que había que buscarles trabajo de manera “más rápida”).

Primero ardieron los suburbios parisinos, más tarde los londinenses, actualmente arden los de Estocolmo, ¿mañana arderán los nuestros?

Manel Clavijo Losada

Balanç del 15-M

Avui es celebra el segon aniversari del Moviment dels Indignats i és per això que m’he decidit a fer una sèrie de valoracions al respecte. Per tal d’ordenar les idees i ser el més clar possible tractaré de rebatre una sèrie d’afirmacions que es fan normalment sobre aquest moviment.

1.      El PSOE va perdre bona part del seu poder municipal i les Eleccions Generals del 2011 per culpa del 15-M. La realitat és que el PSOE va començar la seva davallada electoral a finals del 2008 quan, en una entrevista de televisió, el President Zapatero confirma que estàvem enmig d’una crisi i que, per tant, en la darrera campanya electoral havien estat mentint als ciutadans negant allò que era evident. Es va confirmar la tendència a les Eleccions Europees del 2009 i a les Eleccions Autonòmiques de Catalunya del 2010 (malgrat en aquest darrer cas hi havia tot un grapat de factors extra). El punt de no retorn va ser el gir liberal que a adoptar el Govern de Zapatero coincidint amb el nomenament de la Ministra Salgado com a responsable dels afers econòmics del país. El 15-M no va ser la causa de la derrota del PSOE, va ser aquest qui va deixar orfes de representació a una part de la ciutadania que es va indignar i va decidir mobilitzar-se. El PSOE va provocar així la creació del 15-M.
2.       Darrere del 15-M estava la dreta. Si un vol analitzar si un moviment és d’esquerres o bé de dretes només cal que es fixi en dos punts essencials: la concepció de l’ésser humà en la societat i, sobretot, les seves propostes econòmiques. El 15-M tenia una concepció de l’home que es basava en la participació d’aquest en la vida pública i política, la desobediència civil envers els abusos del poder i l’aprofundiment democràtic com a recepta per incentivar la participació i evitar els excessos del poder. Les seves propostes econòmiques es poden resumir en dos punts: redistribució equitativa de les càrregues de la crisi econòmica i control dels mercats financers. Sembla clar que el moviment era d’esquerres. Probablement qui si tenia la dreta al darrere era el Govern de Zapatero...
3.       El 15-M li feia el joc a la dreta. L’esquerra estava dividida abans del Moviment dels Indignats i ho estarà després. El grau de divisió dependrà del grau d’agressió dels governs a les classes populars, de qui dirigeixi aquest govern i de quina alternativa hi hagi des de l’esquerra. Les victòries de Zapatero es van basar en les alternatives creïbles i necessàries a les agressions d’Aznar a bona part de la població: treballadors (reforma laboral), estudiants (llei educativa, congelació de les beques...), medi ambient (Prestige, nul·la protecció de la costa), terrorisme (11-M). Una vegada Zapatero es va desviar del camí ho va perdre tot i es va transformar en l’agressor i l’electorat es va dividir entre partits d’esquerra, abstenció, vot en clau nacionalista i vot al PP. El Govern de Zapatero va contribuir més que ningú en la divisió de l’esquerra.
4.      El 15-M era un moviment apolític. En tant que la política és la gestió dels conflictes socials no podem dir que aquest moviment fos apolític. Analitzaven els problemes de la societat i proposaven solucions. Cal doncs, distingir apolític d’apartidista, que era el que realment eren.
5.      El 15-M volia posar en crisi el bipartidisme i destruir el PSOE i el PP. Malgrat pugui semblar que l’objectiu era aquest (si jutgem els cartells i alguns eslògans), les intencions anaven molt més lluny que això. La qüestió no era fer perillar es dos partits majoritaris, ni tan sols tot l’establishment polític. L’objectiu de tot plegat era posar en crisi tot l’entramat de participació i mobilització ciutadana: partits, sindicats, associacions de veïns, ONG’s i altres entitats tradicionals. Posava en qüestió l’estabilitat d’aquestes entitats, més dedicades a la seva pròpia supervivència que no pas a les seves finalitats. Impulsaven un altre model alternatiu que eren les plataformes conjunturals sobre temes concrets, que desapareixen quan el problema s’ha resolt. Uns exemples clars són: la PAH, la Plataforma d’Afectats per les Preferents, la Plataforma contra les Retallades... A les universitats s’ha vist tot més clar, tant sindicats estudiantils com les assemblees d’estudiants (que semblaven la seva alternativa natural) han sofert una forta davallada. Ara bé, si hi ha cap problema puntual (tancament d’una biblioteca, supressió de la segona convocatòria, retallades en les beques...) de seguida es crea una plataforma temàtica i es mobilitza a moltíssima gent.  
6.      El 15-M fomentava l’apatia política. Aquesta afirmació es troba ja discutida amb els aclariments del punt anterior. Tot i així cal afegir que si no fos pel Moviment dels Indignats no s’hagués pogut estendre aquesta nova forma de participació i la oposició a les retallades seria molt més difícil.
7.       El 15-M està mort. Malgrat haver parlat en tot moment en pretèrit no considero que hagi mort. Més bé crec que ha deixat pas als seus hereus naturals i ha posat en contacte a desenes de milers de persones amb anàlisis i propostes semblants. A més, ha esdevingut un precedent del que cal prendre nota tant per part dels governants com per part de la ciutadania.

És possible que en vint anys el 15-M s'equipari al Maig del 68. I és que davant del no hi ha alternativa, el 15-M ens va ensenyar que si es pot i aquesta és una lliçó que marcarà a les properes generacions. 

Manel Clavijo Losada

L’absurditat de les institucions d’aquest país

Ahir vam rebre la noticia de la suspensió per part del TC de la declaració “sobiranista” del Parlament de Catalunya. Aquesta mesura deixa sense efecte durant cinc mesos (a comptar des de la presentació del recurs per part del Govern Central) aquest document. Passat aquest període el Tribunal haurà de pronunciar-se sobre la constitucionalitat del text.

Davant d’aquest fet cal que sorgeixin, com a mínim, dues o tres qüestions de fons que cal respondre per treure l’entrellat de tot plegat.

La primera de les preguntes que ens hem de fer és si la declaració de gener és encara vàlida o si la declaració posteriorment presentada pel PSC i aprovada també pel parlament la derogava o la deixava sense validesa. Si és així ja no té cap sentit pronunciar-s’hi ni suspendre-la ja que no està en vigor. Si, en canvi, no la deroga malgrat ser posterior, tractar del mateix tema i contradir-se en alguns punts vol dir no té efectes jurídics ni vincula, a la pràctica, a dur a terme cap mena d’actuació a nivell polític. La Declaració en qüestió es tracta, doncs, d’una declaració d’intencions més propagandística que jurídica o política.

Derivada d’aquesta lectura dels fets cal fer-se dues preguntes més. La primera és si cal que el Tribunal Constitucional, amb la saturació de recursos i qüestions per resoldre que tots coneixem, cal que es pronunciï sobre la propaganda dels parlaments autonòmics. La segona és si suspendre una declaració propagandística i estudiar la seva constitucionalitat és també un acte de propaganda per part de qui fa el recurs i qui l’admet a tràmit. Les respostes són tan evidents que no sé fins a quin punt cal donar-hi resposta però ja que el Tribunal Constitucional dóna resposta a recursos absurds jo faré el mateix amb aquestes preguntes retòriques. Anem per feina: no hi ha cap mena de vinculació jurídica en el text; es tracta d’un full de ruta poc concret i molt difús i críptic per tal de poder alinear al màxim de participants en l’inici del camí cap a unes negociacions. Les decisions que se’n derivin del text a l’hora d’aplicar el dret a l’autodeterminació si poden ser objectes d’un recurs d’inconstitucionalitat ja que si tenen efectes a nivell jurídic i polític que siguin contraris a la constitució.

Ja era ridícul presentar una declaració al Parlament de Catalunya i una altra de diferent i, fins a cert punt, contradictòria al Congrés dels Diputats. Ja era encara més ridícul aprovar posteriorment la segona declaració també al Parlament i no aclarir en quina situació quedava la primera. Però afegir a la recepta de la mediocritat política al Tribunal Constitucional és ja massa... Qui és el guionista d’aquesta comèdia?

Manel Clavijo Losada