A la societat catalana es pateixen dues problemàtiques
evidents: la socioeconòmica i la nacional. Hi ha qui nega o supedita una per
ressaltar l’altra, hi ha qui critica durament als qui posen l’accent en una de
les dues. En realitat ambdós conflictes són igualment rellevants en tant que
són demandes de la ciutadania i han de ser tractats i resolts.
Qualsevol partit amb vocació de govern i amb la
voluntat de centralitat els ha d’abordar de manera clara i entenedora. Malauradament
cap partit està fent els deures al respecte i per això no tenim lideratges
definits ni tendències gaire favorables per cap partit. El PSC, malgrat el canvi
de cicle que sembla estar travessant en les darreres setmanes, no és una
excepció.
L’exemple més evident és el dret a decidir legal i
acordat que proposa per donar sortida a les demandes nacionals d’una part del
poble de Catalunya. És prou indefinit i difús com per poder encaixar tres
definicions diferents sobre el mateix projecte: una versió consultista, una
legalista i una pactista.
La primera de les lectures es fonamenta en el fet que
la ciutadania ha de fer és decidir la solució pel problema territorial
espanyol. No es votaria en cap cas si es vol o no la independència sinó que es
realitzaria una reforma federal de la constitució. El referèndum preceptiu que
s’hauria de celebrar per aprovar-la seria l’exercici del dret a decidir, és a
dir, un si o un no al federalisme. S’oblida que l’autodeterminació és un dret
fruit d’una demanda concreta. A la Transició es va exercir per establir la
Comunitat Autònoma de Catalunya ja que la demanda era aquesta, actualment la
demanda és l’Estat Catal, per tant el dret a decidir a d’anar encarat a
preguntar si es vol o no la independència.
La segona possibilitat es fonamenta en la inclusió del
dret a decidir a la Constitució. És a dir, que la possibilitat d’organitzar
referèndums vinculants per separar-se de l’Estat Espanyol estigui inclosa a la
Carta Magna. No queda gaire clar, però, si s’aprofitaria la reforma per
incloure tot el tema del federalisme o bé es faria en una segona tongada en el
cas que, un cop realitzat el referèndum d’independència el resultat fos favorable
al manteniment de la unitat d’Espanya. Aquest pla és més arriscat que anar a
Pyongyang disfressat de samurai.
La via que aposta per l’acord sembla ser la més lògica
malgrat el dilema que representa. Aquesta es fonamenta en l’arribada d’un acord
entre la Generalitat i el Govern Central per saltar-se la Constitució i
celebrar la consulta. A l’acord hi figuraria la data de la consulta, la
pregunta, les respostes i el compromís de que cap òrgan competent fes un recurs
al Tribunal Constitucional al respecte. El dilema és ben clar: és legítim
saltar-se la Constitució aprofitant que el TC no pot actuar d’ofici? Pot ser un
perillós precedent en temps convulsos com els que vivim actualment? La
resposta, un cop més, la podem trobar en la història recent d’aquest país. I és
que de precedents ja n’hi ha sobre com saltar-se la constitució gràcies a un
pacte entre cavallers. Andalusia va obtenir la màxima capacitat competencial
gràcies a un pacte que li va permetre, malgrat no haver guanyat el referèndum
en totes les circumscripcions. En aquell moment la Constitució va ser violada i
no va passar absolutament res. Quelcom semblant va ocórrer a l’hora de legislar
sobre la composició del TC, es va forçar al màxim la interpretació de la
Constitució per polititzar al màxim aquest òrgan.
Sembla, doncs, que la via de l’acord, un cop
establerts els precedents és la opció més directa i sensata de totes malgrat la
dificultat aparent que presenta.
En resum, el PSC ha d’aclarir quina de les tres
versions és la seva. En cas contrari continuarem coixos en la nostra
credibilitat i no aconseguirem el suport necessari com per ser l’alternativa de
govern que necessita Catalunya. No podem continuar esperant que CiU i ERC
fracassin i de rebot torni la confiança en nosaltres, hem de guanyar per mèrits
propis.
Manel Clavijo Losada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada