La crua realitat

Aquest és un país que històricament ha perdut sempre el tren de la història. No per supèrbia endogàmica com el Japó dels segles passats o per la intervenció estrangera com a la Xina. Tampoc hem deixat passar oportunitats per anar sobrats de recursos naturals com Mèxic, o per la manca d’aquests, com Cuba.

Nosaltres hem perdut el tren de la història per la nostra tradició ibèrica de mantenir unes classes dirigents amb tanta vergonya com enteniment. Aquest país l’han dirigit sempre persones estúpides sense escrúpols ni projectes més enllà de mantenir-se en el poder. Un dels darrers exemples que tenim al respecte és la gestió d’aquesta greu crisi econòmica.

 Qualsevol que dediqui deu minuts al dia per pensar en política pot arribar a fer-se un petit esquema mental per explicar-se a un mateix quins són els dos models de gestió de la crisi i la finalitat d’aquests. Deu minuts al dia serveixen per raonar que la dreta retalla per prioritzar el pagament del deute, millorar la tresoreria i fer que la imatge del país millori internacionalment i tornin les inversions estrangeres. La dreta fa reformes en l’àmbit laboral per tractar de fer més atractiva la contractació i també les fa en l’àmbit fiscal pujant impostos. Deu minuts són suficients com per entendre que el model de l’esquerra és retallar menys i reformar menys i tractar de compensar la tresoreria pujant impostos a qui pugui pagar-los.

És una llàstima que els anuncis d’Antena 3 i Tele5 no durin més de deu minuts després de cada telenotícies. Només amb cinc minuts més d’anuncis de perfums i detergents tindríem prou com per adonar-nos d’un detall: en aquest país no existeixen els models: l’esquema mental és irreal, tot plegat és un pegat; la realitat és molt més crua.

Els cinc minuts d’afegit són els necessaris per donar una volta més a la reflexió i començar a malpensar: tots aquests pegats d’uns i altres a què responen? Responen a una creença i a una horrible manca d’ètica.

La creença és envers a les forces màgiques que manen en l’economia de mercat. Aquesta, segons els erudits, és cíclica per art de màgia. Actualment ens trobem en una depressió però només cal esperar i la màgia farà el seu efecte. La política només pot fer més procliu el canvi a base d’encanteris. És aquí on entra la horrible manca d’ètica.

Davant d’aquest no-model, uns i altres juguen a la bruixeria seguint el manual liberal de sortilegis malgrat això impliqui el patiment de la ciutadania. En realitat, totes les mesures que hem vist des de l’inici de la crisi estan dirigides a accentuar l’actual depressió econòmica (si, heu llegit bé). Són mesures procícliques que tenen com a objectiu accelerar la caiguda, tocar terra d’una vegada i remuntar des del punt més baix possible. És per això que es retalla en l’Estat del Benestar, per contraure l’economia i accelerar la davallada. Per això s’apugen els impostos, per fer minvar el poder adquisitiu de les persones i que caigui més el consum. Per això es realitzen reformes laborals, per a que s’executin d’una vegada tots els acomiadaments dels treballadors que sobren en l’economia. S’utilitza aquesta màgia negra en comptes de la màgia blanca de les mesures anticícliques: augmentar la despesa pública, baixar els impostos, enfortir els drets laborals...

Per tant, retallar més no és un model ni retallar menys és un altre model: tot plegat es correspon a una estratègia inhumana i bàrbara fruit de l’estupidesa i dels pocs escrúpols de la casta política d’aquest país.

I per a que no se m’acusi de criticar sense proposar, el proper article explicaré el que si és un model de sortida de la crisi. No ho exposo tot seguit ja que el temps de lectura excediria dels deu minuts al dia de pensament polític.

Manel Clavijo Losada.