dijous, 18 d’abril del 2013

Tres visions diferents d’un mateix dret a decidir legal i acordat



A la societat catalana es pateixen dues problemàtiques evidents: la socioeconòmica i la nacional. Hi ha qui nega o supedita una per ressaltar l’altra, hi ha qui critica durament als qui posen l’accent en una de les dues. En realitat ambdós conflictes són igualment rellevants en tant que són demandes de la ciutadania i han de ser tractats i resolts.

Qualsevol partit amb vocació de govern i amb la voluntat de centralitat els ha d’abordar de manera clara i entenedora. Malauradament cap partit està fent els deures al respecte i per això no tenim lideratges definits ni tendències gaire favorables per cap partit. El PSC, malgrat el canvi de cicle que sembla estar travessant en les darreres setmanes, no és una excepció.

L’exemple més evident és el dret a decidir legal i acordat que proposa per donar sortida a les demandes nacionals d’una part del poble de Catalunya. És prou indefinit i difús com per poder encaixar tres definicions diferents sobre el mateix projecte: una versió consultista, una legalista i una pactista.

La primera de les lectures es fonamenta en el fet que la ciutadania ha de fer és decidir la solució pel problema territorial espanyol. No es votaria en cap cas si es vol o no la independència sinó que es realitzaria una reforma federal de la constitució. El referèndum preceptiu que s’hauria de celebrar per aprovar-la seria l’exercici del dret a decidir, és a dir, un si o un no al federalisme. S’oblida que l’autodeterminació és un dret fruit d’una demanda concreta. A la Transició es va exercir per establir la Comunitat Autònoma de Catalunya ja que la demanda era aquesta, actualment la demanda és l’Estat Catal, per tant el dret a decidir a d’anar encarat a preguntar si es vol o no la independència.

La segona possibilitat es fonamenta en la inclusió del dret a decidir a la Constitució. És a dir, que la possibilitat d’organitzar referèndums vinculants per separar-se de l’Estat Espanyol estigui inclosa a la Carta Magna. No queda gaire clar, però, si s’aprofitaria la reforma per incloure tot el tema del federalisme o bé es faria en una segona tongada en el cas que, un cop realitzat el referèndum d’independència el resultat fos favorable al manteniment de la unitat d’Espanya. Aquest pla és més arriscat que anar a Pyongyang disfressat de samurai.

La via que aposta per l’acord sembla ser la més lògica malgrat el dilema que representa. Aquesta es fonamenta en l’arribada d’un acord entre la Generalitat i el Govern Central per saltar-se la Constitució i celebrar la consulta. A l’acord hi figuraria la data de la consulta, la pregunta, les respostes i el compromís de que cap òrgan competent fes un recurs al Tribunal Constitucional al respecte. El dilema és ben clar: és legítim saltar-se la Constitució aprofitant que el TC no pot actuar d’ofici? Pot ser un perillós precedent en temps convulsos com els que vivim actualment? La resposta, un cop més, la podem trobar en la història recent d’aquest país. I és que de precedents ja n’hi ha sobre com saltar-se la constitució gràcies a un pacte entre cavallers. Andalusia va obtenir la màxima capacitat competencial gràcies a un pacte que li va permetre, malgrat no haver guanyat el referèndum en totes les circumscripcions. En aquell moment la Constitució va ser violada i no va passar absolutament res. Quelcom semblant va ocórrer a l’hora de legislar sobre la composició del TC, es va forçar al màxim la interpretació de la Constitució per polititzar al màxim aquest òrgan.

Sembla, doncs, que la via de l’acord, un cop establerts els precedents és la opció més directa i sensata de totes malgrat la dificultat aparent que presenta.

En resum, el PSC ha d’aclarir quina de les tres versions és la seva. En cas contrari continuarem coixos en la nostra credibilitat i no aconseguirem el suport necessari com per ser l’alternativa de govern que necessita Catalunya. No podem continuar esperant que CiU i ERC fracassin i de rebot torni la confiança en nosaltres, hem de guanyar per mèrits propis.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 15 d’abril del 2013

Decàleg per un model de sortida de la crisi



A l’anterior article vaig prometre ser constructiu i aportar llum al debat (si n’hi ha...) sobre com sortir de la crisi amb un veritable model d’esquerres. Com avui em sento prou generós he realitzat un decàleg que podrà aprofitar qualsevol projecte polític al menys en el seu plantejament, ara bé, les propostes només agradaran a un sector determinat.

Tot seguit us presento els deu punts bàsics per sortir de la crisi sense matar a ningú en l’intent:

  1.  Hi ha diners per practicar polítiques expansives? Si la resposta és no: hi pot arribar a haver? En el cas espanyol és ben clar: diners per rescatar a la banca sempre hi ha. Ara bé, la calerada perduda en aquest sector ja s’ha gastat i sembla ser que no tenim més, deixem-nos de retòrica malgrat tinguem tota la raó i anem a la segona pregunta. A Espanya si hi pot arribar a haver els diners que necessitem per pagar el deute, revertir les retallades i practicar polítiques anticícliques. Més enllà de la possibilitat d’anar de genolls de Madrid a Berlín per demanar a la Merkel una flexibilització del sostre de dèficit hem de jugar amb les eines de les que disposem. Cal recuperar alguns impostos bonificats (com el de successions), implantar-ne de nous (sobretot en el sector mediambiental), aplicar de manera extraordinària les multes progressives, aplicar una fiscalitat més progressiva, augmentar la tributació de les rendes del capital, acabar amb les SICAV... Aplicant mesures d’aquest tipus tindríem gairebé 3.000 milions d’ingressos extra a Catalunya i 30.000 milions a Espanya.
  2.  L’estat compleix amb les seves funcions bàsiques de manera efectiva? Abans de començar a crear o incrementar impostos i d’afegir noves funcions a l’estat en aquest nou model, cal saber si Espanya compleix amb els deures que té ara per ara. La funció clàssica dels estats i un dels motius de la seva creació en la seva versió moderna és la recaptació efectiva dels impostos. Espanya és un estat fallit sense pal·liatius en aquest punt. Patim un frau fiscal que duplica la mitjana de la UE (si, de la mitjana on podem trobar països de l’Est i del Sud, gens caracteritzats per una recaptació eficient). Es calcula que a Catalunya hi ha un frau fiscal de prop de 16.000 milions i que a Espanya la xifra arriba als 88.000 milions (les retallades de la Generalitat es troben al voltant dels 4.000 milions i les del Govern Central en torn dels 40.000 milions). El 70% d’aquest frau és fruit de la insolidaritat de les grans fortunes, la gran banca i les grans empreses. Per tant, cal que l’estat apliqui de manera efectiva la llei i la seva funció fundacional i s’adeqüi als estàndards europeus tot reduint a la meitat aquest frau. A més, cal que es sumi a França en la seva croada contra l’evasió fiscal a nivell internacional.  
  3. Què tenim en aquest país que es pugui aprofitar? Cal analitzar quins recursos podem aprofitar per començar a plantejar el model productiu que ha d’arrossegar l’economia espanyola. A primera vista tenim excedent de vent, sol i vells. Fins ara el sol i el vent s’han aprofitat per atraure turistes i l’envelliment de la població per espantar al personal amb el futur de les pensions. Poc a poc s’ha anat aprofitant aquests pets per donar petits passos en la producció i desenvolupament de les energies renovables i en el sector de la dependència (tot plegat, per desgràcia, es troba en un estat molt embrionari encara). No tenim petroli ni coure però si tenim aquests tres elements per començar a construir el futur econòmic i social del país.
  4.  Què sabem fer en aquest país? Molt lligada amb l’anterior qüestió tenim aquesta. En què som o podríem arribar a ser líders mundials? Cal plantejar-s’ho ja que si el futur depèn de les exportacions bé haurem de produir quelcom ja que, per molt que abaratim les condicions laborals dels treballadors (mesura inútil, inhumana i poc efectiva), si aquests no produeixen res de valor a nivell internacional no servirà de gran cosa. Anant per feina, en aquest país som punters en producció, desenvolupament i gestió d’energies renovables, en el sector agroalimentari, en el sector farmacèutic i podem arribar a ser-ho en el sector de la dependència. El primer dels sectors esmentats és rellevant en la sortida de la crisi ja que el nou model productiu requerirà de grans tractors econòmics que ressorgeixin la industria nacional, que generi ocupació de qualitat, que creï valor afegit i ens permeti augmentar la capacitat exportadora tant d’energia elèctrica com de la gestió i producció d’aquesta. Alemanya a la dècada dels ‘20 tancarà totes les centrals nuclears, Itàlia té un dèficit energètic brutal i França no podrà satisfer la demanda d’aquests dos països. A més, serà voluntat dels estats europeus ser el més independents possibles en temes energètics. A l’altra banda del món, al Japó, també està en aquesta línia. O espavilem ara o no ho podrem aprofitar. A més, seria una bona oportunitat per millorar la balança comercial amb aquells estats dels qui importem petroli, gas... En el sector alimentari es podria aplicar el model d’Almeria en zones empobrides de l’estat per generar ocupació i augmentar el volum d’exportacions (això implicaria algunes expropiacions als grans propietaris de terres mortes de zones com Castella-la Manxa, Extremadura, Múrcia i Andalusia. En el sector farmacèutic no cal fer res més que controlar i regular el seu funcionament per a evitar abusos en els preus de venda i en les seves obligacions fiscals. Per últim, en el sector de la dependència caldria invertir-hi per ampliar el seu gruix i generar ocupació i benestar a parts iguals. Cal fer del problema de l’envelliment de la societat, una oportunitat per sortir del clot. Segons la patronal del sector, invertint 900 milions d’euros s’aconseguiria un benefici net de prop de 100 milions. Algú dubta que amb els 19.000 milions que es podrien recaptar a Catalunya i els 118.000 a Espanya es podrien finançar les polítiques públiques plantejades en aquest punt?
  5.  Com podem generar ocupació i estabilitzar la taxa d’atur? El mercat de treball en aquest país és massa inestable i això agreuja els efectes de les crisis econòmiques en la classe treballadora. Els qui generen ocupació són els empresaris amb els seus projectes econòmics, per tant, necessitem més empresaris i necessitem que s’estableixi una xarxa econòmica prou diversificada com per evitar que noves crisis sectorials arrosseguin al forat a la major part del teixit econòmic del país. Això no s’assoleix abaratint l’acomiadament, fent minvar els sous dels treballadors, abaixant els impostos o fer la vista grossa en l’evasió fiscal d’algunes empreses. Només s’aconseguirà generar ocupació ajudant als emprenedors a esdevenir empresaris. En aquest país manquen empresaris i empreses perquè molts projectes es queden en la idea per manca de finançament. L’estat ha d’impedir que aquest fent continuï essent un problema per l’economia, la generació d’ocupació i l’ascensor social d’aquest país. L’ICO ha demostrat ser un fracàs i la banca privada ha estat jugant i especulant amb els somnis i projectes dels nostres emprenedors. Només amb la creació d’una banca pública s’aconseguirà garantir l’obertura del crèdit en temps de crisi i la orientació de l’economia en temps d’expansió econòmica. Ara és més necessari que mai garantir als emprenedors el seu dret a tirar endavant els seus projectes vitals i professionals. Les diverses caixes intervingudes i Bankia haurien de poder ser les entitats ideals per nacionalitzar del tot i transformar-les en la banca pública de referència, aprofitem-ho!
  6. Com podem augmentar el poder adquisitiu de la ciutadania? O dit d’una altra manera: com podem aconseguir l’eradicació de la pobresa, l’augment de la demanda i de l’estalvi més enllà d’intentar assolir la plena ocupació? En aquest punt cal fer esment a dos idees bàsiques a treballar: les relacions laborals i el dret a un habitatge digne. La primera fa referència a la necessitat d’eradicar l’explotació laboral mitjançant la promoció del model cooperatiu. L’economia espanyola no podrà estar al servei del poble mentre el 80% d’aquesta estigui sota el control dels 1.600 directius de les empreses de l’Ibex 35. La responsabilitat d’aquest control ha de recaure en els treballadors. Cal establir les diferències salarials entre el 20 a 1 i el 4 a 1. Només si els treballadors tenen responsabilitats en les empreses on treballen es pot acabar amb l’explotació i millorar les condicions de vida de la ciutadania. La segona idea és acabar amb la bajanada del pis de propietat i la hipoteca de 35 o 40 anys amb les seves corresponents clàusules abusives. En una economia tan inestable com la que patim i amb un mercat de treball tan malmès, en aquest país és una bogeria pretendre satisfer puntualment totes les quotes hipotecàries ja que és impossible estar 35 o 40 anys treballant contínuament i és impossible estalviar tant com per compensar els moments d’atur (que no seran pocs en un període tan llarg de temps). L’estat ha d’encarregar-se de generar l’habitatge de llogues social a uns preus dignes de tal manera que aquests no puguin superar un terç dels ingressos totals del nucli familiar (i ja és massa). Aquest parc d’habitatge cal generar-lo amb obra nova, amb els pisos mal anomenats actius tòxics, del SAREB i aconseguint que els propietaris de pisos buits participin d’aquest nou model. L’objectiu d’aquest punt és l’augment dels salaris i de la responsabilitat dels ciutadans com a treballadors i l’abaratiment d’un dret fonamental com es l’habitatge.
  7. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  8. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  9. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.
  10. Disposem d’una classe política digna i a l’alçada de l’anàlisi i les propostes aquí presentades, és a dir, hi ha voluntat política per aplicar aquestes mesures? Tant de bo, però si no és així cal substituir-los per aquells que si tinguin la voluntat i valentia necessàries per a treure’ns del clot on ens han ficat.


Aclariment 1: els quatre darrers punts es repeteixen perquè, en el fons, el problema principal i el punt més rellevant per començar a efectuar les reformes necessàries és aquest.  

Aclariment 2: quan parlo d’”estat” ho faig de manera àmplia. No necessàriament tot ho ha de fer l’Estat Central, les CCAA i els municipis han de tenir el seu paper. En qualsevol cas són els poders públics els qui han de treure’ns de la crisi.

Manel Clavijo Losada. 

dilluns, 8 d’abril del 2013

La crua realitat


Aquest és un país que històricament ha perdut sempre el tren de la història. No per supèrbia endogàmica com el Japó dels segles passats o per la intervenció estrangera com a la Xina. Tampoc hem deixat passar oportunitats per anar sobrats de recursos naturals com Mèxic, o per la manca d’aquests, com Cuba.

Nosaltres hem perdut el tren de la història per la nostra tradició ibèrica de mantenir unes classes dirigents amb tanta vergonya com enteniment. Aquest país l’han dirigit sempre persones estúpides sense escrúpols ni projectes més enllà de mantenir-se en el poder. Un dels darrers exemples que tenim al respecte és la gestió d’aquesta greu crisi econòmica.

 Qualsevol que dediqui deu minuts al dia per pensar en política pot arribar a fer-se un petit esquema mental per explicar-se a un mateix quins són els dos models de gestió de la crisi i la finalitat d’aquests. Deu minuts al dia serveixen per raonar que la dreta retalla per prioritzar el pagament del deute, millorar la tresoreria i fer que la imatge del país millori internacionalment i tornin les inversions estrangeres. La dreta fa reformes en l’àmbit laboral per tractar de fer més atractiva la contractació i també les fa en l’àmbit fiscal pujant impostos. Deu minuts són suficients com per entendre que el model de l’esquerra és retallar menys i reformar menys i tractar de compensar la tresoreria pujant impostos a qui pugui pagar-los.

És una llàstima que els anuncis d’Antena 3 i Tele5 no durin més de deu minuts després de cada telenotícies. Només amb cinc minuts més d’anuncis de perfums i detergents tindríem prou com per adonar-nos d’un detall: en aquest país no existeixen els models: l’esquema mental és irreal, tot plegat és un pegat; la realitat és molt més crua.

Els cinc minuts d’afegit són els necessaris per donar una volta més a la reflexió i començar a malpensar: tots aquests pegats d’uns i altres a què responen? Responen a una creença i a una horrible manca d’ètica.

La creença és envers a les forces màgiques que manen en l’economia de mercat. Aquesta, segons els erudits, és cíclica per art de màgia. Actualment ens trobem en una depressió però només cal esperar i la màgia farà el seu efecte. La política només pot fer més procliu el canvi a base d’encanteris. És aquí on entra la horrible manca d’ètica.

Davant d’aquest no-model, uns i altres juguen a la bruixeria seguint el manual liberal de sortilegis malgrat això impliqui el patiment de la ciutadania. En realitat, totes les mesures que hem vist des de l’inici de la crisi estan dirigides a accentuar l’actual depressió econòmica (si, heu llegit bé). Són mesures procícliques que tenen com a objectiu accelerar la caiguda, tocar terra d’una vegada i remuntar des del punt més baix possible. És per això que es retalla en l’Estat del Benestar, per contraure l’economia i accelerar la davallada. Per això s’apugen els impostos, per fer minvar el poder adquisitiu de les persones i que caigui més el consum. Per això es realitzen reformes laborals, per a que s’executin d’una vegada tots els acomiadaments dels treballadors que sobren en l’economia. S’utilitza aquesta màgia negra en comptes de la màgia blanca de les mesures anticícliques: augmentar la despesa pública, baixar els impostos, enfortir els drets laborals...

Per tant, retallar més no és un model ni retallar menys és un altre model: tot plegat es correspon a una estratègia inhumana i bàrbara fruit de l’estupidesa i dels pocs escrúpols de la casta política d’aquest país.

I per a que no se m’acusi de criticar sense proposar, el proper article explicaré el que si és un model de sortida de la crisi. No ho exposo tot seguit ja que el temps de lectura excediria dels deu minuts al dia de pensament polític.


Manel Clavijo Losada.