El concepte d’unitat en les organitzacions polítiques

Deu ser perquè el meu primer contacte amb la política va ser llegint la història de la II República i la posterior Guerra Civil i que, de manera inevitable, em vaig sentir atret per l’ideari anarquista, que sempre m’ha sobtat el valor exagerat que es dóna al terme unitat.

Personalment crec que allà on molts utilitzen el mot unitat en realitat volen dir homogeneïtat. Deu ser per això pel que em sembla que la unitat no és un valor en si mateix sinó una externalitat positiva de la feina ben feta. És per això que la paraula mediocritat ressona al meu cap cada vegada que algú dóna prioritat a la unitat com a premissa irrenunciable. Em fa l’efecte que vol forçar allò que no ha sabut forjar.

Per desgràcia, a les organitzacions, és molt freqüent trobar-se amb situacions i lideratges que fan bandera d’aquesta idea. Parteixen d’un esquema mental que inverteix la realitat humana per donar sentit a un relat fictici però oportú per aquells qui l’utilitzen.

Es sol dir, en aquests casos, que la clau de l’èxit és la unitat. S’analitza aquesta com una causa que porta o facilita l’èxit. Aquesta és una visió còmode però irreal de com funciona l’ésser humà en societat. L’èxit, en realitat, és allò que porta o facilita la unitat. Només en un context engrescador i participatiu, on la diversitat sigui la protagonista, es pot assolir el consens on tothom es senti representat. L’èxit al si d’una organització és que tothom es senti, en part, guanyador. Després, en tot cas, ve la unitat consegüent i l’assoliment d’objectius ambiciosos a una escala més gran.

Malauradament la prioritat és mantenir la visió vertical de l’autoritat i l’ús del control com a eina per assolir l’estabilitat interna. Controlant a una majoria s’aconsegueix passar el corró i aplacar a la minoria, a la qual, a més, se li exigeix disciplina. Per si fos poc, es denomina això democràcia, obviant que aquest règim no és només un mètode d’elecció d’elits ni la dictadura de la majoria, és tot un conjunt de conductes i pautes que s’oposen a la imposició i a la repressió.

Per desgràcia, les organitzacions polítiques no han assumit que l’autoritat ha de vetllar per la participació dinàmica i generalitzada i que el consens ha de ser l’eina per assolir l’estabilitat. Encara no s’ha après que fins que la minoria no es pugui sentir, en part, guanyadora dels processos interns en comptes de ser esclafada pel corró, no hi haurà un sentiment d’èxit intern i de pertinença a un projecte propi.

Si tan important és per alguns la unitat, anem a la forja, no a la forca.

Manel Clavijo Losada. 

El concepte d’unitat

Aquest terme pateix, sobretot en aquests temps de crisi social, una sobreexplotació en el seu ús per part de tots aquells que volen imposar el seu model (o no-model) sense cedir ni un pam en favor de la pluralitat i el consens. Ens diuen que cal estar més units que mai com a Estat Espanyol, com a Unió Europea, com a Món Occidental, com a Partit, com a Empresa... La unitat acaba esdevenint un suposat paraigües sota el que ens refugiem d’un enemic que ens cau a sobre de manera inevitable: separatisme, mercats globals, altres cultures, pèrdua de poder, pèrdua del lloc de treball...

Tot plegat no serà fruit del temor per part del poder a perdre allò que el defineix com a tal: el control? No serà conseqüència directa del terror que produeix allò desconegut i fora de control?

Sempre ens han ensenyat que la unitat és una premissa amb la que s’ha partir en política (en el sentit més ampli del terme). La unitat és un fi en si mateix ja que els canvis socials només es produeixen si els promotors es troben ben units. La unitat, doncs, ho és tot: és la nostra identitat, allò que ens classifica, el que dictamina com i a on hem d’actuar. La unitat és el pas previ a començar a fer política sigui en el nivell que sigui.

Però, en realitat, tot plegat és només una abstracció, una idea forjada per la inexperiència d’uns, la indiferència d’altres i la malícia d’uns tercers...

La unitat no ha de ser allò que ens han tractat de transmetre, no és un valor en si mateix. La unitat no pot ser mai la premissa, en tot cas la idea de partida ha de ser sempre la diversitat i la conseqüència de posar en comú les diferents idees, de pactar, de cedir, de negociar, ha de ser la unitat. Aquest concepte no ha de ser un paraigües que ens cobreixi de l’adversitat, ha de ser el nostre estendard. No ens ha de protegir, ens ha de representar. Això només pot ocórrer si s’ha forjat amb traça i paciència. Només amb un mosaic d’identitats i d’objectius cap a una direcció i intensitat adequades per a totes les sensibilitats.

Que tot això no es posi en pràctica no és pas per ser massa utòpic. En realitat el problema rau en que posar en valor la diversitat i tractar el concepte d’unitat com una conseqüència de l’èxit en l’acceptació de la diferència (i no l’èxit com una conseqüència de la unitat) debilita la posició del poder. Posa en perill els guanys de tots aquells que es beneficien de tot l’entramat de complicitats que impedeixen canviar l’ordre establert i trencar amb l’status quo, sigui al nivell que sigui.

Manel Clavijo Losada

Cuando la dictablanda resultó más justa que la democradura

Se denomina dictablanda al régimen autoritario que, si bien no respeta los estándares mínimos de pluralidad política e informativa, no fundamenta su estabilidad en una represión sistemática ni en una persecución de la oposición. El límite de las actuaciones del gobierno los establece la voluntad del mismo, no la ley (que no deja de ser en estos casos sólo una puesta en escena). Hay dos posibles razones por las cuales un régimen así se sustenta: o bien se trata de algo transitorio hacia la democracia o bien el apoyo de una gran mayoría del pueblo hace innecesaria y contraproducente una represión a gran escala. Se parte de la idea de la inexistencia de separación de poderes aunque se intenta disimular este hecho.

Se denomina democradura al régimen formalmente asimilable a una democracia convencional pero cuyo gobierno usa de manera despótica todos los resortes legales que le otorga el sistema. Pone a prueba y fuerza los límites de la legalidad así como de los derechos humanos y de los derechos sociales. El límite lo impone una Constitución que requiere una mayoría inalcanzable para el gobierno que pretende violarla. En esta situación de crisis institucional, donde la Constitución pasa de ser una garantía del poder institucional a un corsé contra las políticas anheladas por el gobierno, es cuando aparecen los disturbios, el estallido social… Algunas veces la respuesta a esta situación es el paso de una democracia a una democradura, otras, en cambio, es la causa. Se parte de la idea de la existencia de la separación de poderes aunque se intenta redefinir su efectividad.

El primer caso correspondería a Venezuela (sobre todo al período del boicot de la oposición al gobierno de Chávez) donde la pluralidad política desapareció y el monopolio de los medios de comunicación privados por parte de la oligarquía se contrarrestó con un uso equivalente de los medios de comunicación públicos por parte del gobierno. Un contexto en el que la Constitución era sólo una puesta en escena ya que las grandes reformas se podían llevar a cabo al tener la totalidad del gran teatro del Poder Legislativo controlado.

El segundo caso correspondería a España, gobernada por un ejecutivo dispuesto a desmantelar los servicios públicos e invalidar los derechos sociales. Se actúa de manera despótica pasando el rodillo de la mayoría absoluta en el Poder Legislativo. Puesto que dicho rodillo no aplaca los sentimientos y necesidades de una sociedad en crisis se usa la porra como herramienta de paz social. Los derechos se ven violados hasta el límite de lo constitucional y ciertas decisiones gubernamentales empiezan a ser llevadas a tribunales internacionales.

En el primer caso, la dictablanda de Chávez redujo la pobreza en casi un 50%, la inflación en un 10% y todo manteniendo una deuda pública del 51% y un déficit público del 7’4%. El beneficio obtenido de la explotación del petróleo se usó en beneficio de los más necesitados.

En el segundo caso, la democradura de Rajoy, en plena crisis y sin posibilidad ni voluntad de tomar las riendas de la economía, siguió ascendiendo el paro a 6 millones, la pobreza potencial escaló hasta afectar a un tercio de la población, el PIB bajó un 1’6% y, aún con unos recortes superiores a los 40.000 millones de euros, el déficit público se situó en torno al 7% y la deuda pública en torno al 76%.

No pretendo halagar, condenar o comparar injustamente dos modelos de practicar la política. Mi objetivo es que se analice cada caso en su contexto y que, antes de practicar el noble arte ibérico de impartir juicios de valor a escala internacional, aprendamos a impartirlos a escala nacional.

Y, ante todo, socialismo y democracia.

Manel Clavijo Losada