A l’article de dilluns passat parlava del dret a
l’autodeterminació com un dret innegable a les comunitats polítiques. Aquest
escrit tracta de les decisions que s’han de prendre una vegada s’ha d’exercir
aquest dret.
L’orientació del vot dependrà de les directrius que
emanin dels principals actors polítics (partits, sindicats, patronals,
personalitats i entitats amb auctoritas
i tot plegat ben filtrat pels mitjans de comunicació).
El principal problema qui hi haurà en el moment
d’introduir la nostra decisió a l’urna és que no haurem rebut gairebé cap
informació rellevant durant la precampanya i la campanya. Les directrius només seran senyals difuses i
gens clarificadores. Estem condemnats a patir aquests procés al pertànyer a una
societat sense cultura -no ja democràtica- ni tan sols cívica.
En el moment en el que els actors en joc hagin de fer
campanya pel “si” o pel “no” ens trobarem amb un espectacle de mal gust on els
sentiments nacionals i la por substituiran el raonament i les dades. En tots
dos bàndols trobarem suposats raonaments i suposades dades que portaran
directament al paradís o a l’infern.
La creació d’un nou estat, o el manteniment del que ja tenim, reclama de quelcom més que sentiments o bona fe, requereix d’un projecte pel que serà inexcusable pertànyer a Espanya o esdevenir un nou estat. Els partidaris d’un o altre opció haurien d’explicar què volen fer després del “si” o el “no”.
És aquí on rau el motiu d’haver titulat així aquest
article. En realitat no podrem oposar-nos a la independència però tampoc
donar-hi suport. Tot pel mateix motiu: cap dels dos bàndols es troba en
condicions de presentar-nos un projecte i un model d’estat que solucionin els
problemes arrelats que patim i patirem.
Uns ja els hi anirà bé no parlar d’això ja que no
tenen projecte, altres perquè el seu projecte és aprofundir en l’onada
neoliberal (ja sigui amb Espanya o amb un nou estat), altres per no articular
la resposta que regeix la nostra societat davant les tragèdies del sistema econòmic , sigui quin sigui l’estat on aquesta s’organitzi.
Es podrà fer una campanya a favor o en contra de la
independència sense proposar un projecte (econòmic, social i nacional) que
expliqui la necessitat o el rebuig a la creació d’un nou estat? Si, però
esdevenint un frau cívic i democràtic.
Manel Clavijo Losada
Ets tot un demagog. Qui vulgui informació ja pot buscar a tots els singulars de TV3, especialment l'últim va ser molt aclaridor. SI no es disposen de totes les dades, és també perquè l'Estat (en aquest cas l'espanyol) les gestiona, i només es poden fer estimacions que varien força segons qui les faci. A part de l'àmbit econòmic que exposes, val fer esment a les polítiques recentralitzadores de l'Estat. Mai abans s'havia proposat posar el català com a 4rta llengua a l'escola. Vols més motius? El museu "El Prado" rep moltes més subvencions que el MNAC, que no han complert ni amb el li havien promès.
ResponEliminaTambé sembla que no us enrecordeu de l'Estatut, que van deixar coix. Ho van fer per esmenes del PP del moment, i per la defensora del poble del moment (relegada pel PSOE, per cert).
No hem de ser hipòcrites. La independència no serà la panacea, però el PSC acabarà morint com seguiu així.
Salut!
Gràcies per la teva aportació, malgrat la primera frase. La meva crítica va en totes direccions: pels qui volen i pels qui no volen la independència. Entenc que els ultres d'una i altra banda s'enfadin però la realitat és que em sembla tan patètic escoltar a economistes com Sala i Martin lloant la independència oferint dades i teories econòmiques coixes com sentir a d'altres anunciant una catàstrofe sense precedents pels catalans si ens independitzem. Et recomano veure aquest reportatge: http://www.tv3.cat/actualitat/466661/Els-numeros-de-la-independencia-a-Valor-afegit.
EliminaÉs bastant aclaridor i imparcial. Catalunya seria viable econòmicament però patiríem la crisi igualment malgrat les administracions estiguessin una miqueta més sanejades.
I si, s'han practicat mesures que, segons a qui li preguntis, són recentralitzadores o no ho són. Al meu parer si, però la resposta no ha de ser per força la independència sinó un major respecte per la nostra cultura.
Em sap greu si he estat molt contundent, al contrari. Tanmateix, jo sóc un dels que creia en el federalisme, i deixat de creure-hi. Primer perquè cap dels dos partits grans espanyols han complert mai amb Catalunya, i segon perquè simplement hi ha coses que no es poden negociar, a no ser que volguem acabar sense cap mena d'identitat i anorreats (del pressupost del 2012 per a Catalunya només se'n va complir un 37%, mentre que a la Comunitat de Madrid s'hi va invertir un 111% del presupostat, i a Aragó un 120%).
EliminaVaja, només volia exposar aquests punts.