dimecres, 30 de gener del 2013

Carta de benvinguda


Estimada neboda,

demà farà tot just una setmana que vas arribar a aquest món. Ho vas fer am els ulls ben oberts i envoltada de gent encuriosida que et mirava bocabadada.  

Com a oncle teu que sóc em veig en l’obligació de donar-te la benvinguda amb aquesta carta. Com bé aniràs comprenent amb el pas del temps, has arribat a una família plena de polítics. Polítics de veritat, no dels que veuràs a la televisió. Veuràs que som gent política d’arrels molt profundes en l’associacionisme veïnal, sindical i de reivindicació de la memòria històrica d’aquest país. Probablement el menys polític de la teva família sigui el teu oncle, que milita en un partit i participa en alguna que altra iniciativa ciutadana...

Malgrat això, em veig en cor d’escriure’t aquesta carta de benvinguda política per un parell de motius que tot seguit t’explicaré. El primer d’aquests és que fa alguns anys vaig veure a la televisió un programa on entrevistaven a polítics i als seus fills i/o nebots petits i vaig observar una cosa: la majoria no volien saber res de la política (d’altres, en canvi, semblava que els hi interessava més la vida de partit que la política pròpiament dita). El segon motiu és que t’ha tocat néixer en un país amb greus problemes socials que s’han vist agreujats pel desconeixement ciutadà sobre què és la política. Aquest fet permet que el poder no tingui prou control i que el flux d’idees i propostes no arribin a les elits que decideixen, ni que el ciutadans entenguin el procés i execució de les decisions polítiques. D’aquesta manera es manté el monopoli de la política per a una minoria que fa i desfà mentre que la majoria de tant en tant encerta alguna mobilització respecte allò que es troba a l’agenda política que no ha estat marcada per ells. 

Davant d’això no vull que prenguis una decisió prematura respecte la teva posició en la societat. No vull que vegis tot plegat i pensis que no hi tens res a fer o que al final t’impliquis de tal manera que acabis acceptant l’statu quo.  

En tot cas la decisió és teva. Has de saber però, que entre el cinisme polític imperant i l’escalada professional dels acrítics, existeix una escletxa per on circulen els animals polítics. Aquests són aquells qui entenen què és,  per a què serveix, i el més important, quin és el seu paper en la política.

L’elecció sobre quin camí has d’emprendre és tota responsabilitat teva. Ha de ser fruit de la teva reflexió i de l’anàlisi de tot allò que t’envolta.

Has començat bé, Candela, amb els ulls ben oberts! Que ni la por ni l’angoixa te’ls tanquin mai!

El teu oncle,


Manel Clavijo Losada

dijous, 24 de gener del 2013

La incoherència del PSC



Fa uns mesos vaig elogiar en aquest blog la postura del PSC respecte el Pacte Fiscal presentat per CiU. Calia votar en contra en algunes parts del text en tant que no era un “pacte”, no s’havia treballat cap consens, s’havia imposat una declaració i les dues opcions que existien al respecte eren: o deixar fer o oposar-s’hi. En aquell cas el PSC va ser coherent ja que CiU no va fer cap mena de gest amb el principal partit de la oposició.

Avui però, no puc elogiar la decisió presa ahir pel PSC al Parlament. Aquell article tenia com a títol “La coherència del PSC”, aquest, malauradament, té el títol contrari.

Si bé és cert que l’inici del procés d’elaboració de la declaració de CiU i ERC tenia un tic despòtic ben clar, posteriorment van esmenar l’errada, van recular, cedir i fins i tot hi va haver algun tret de generositat. Una prova clara de tot plegat és que la declaració primigènia i la que es va votar ahir eren substancialment diferents.

Votant en contra d’un text consensuat on s’hi troben forces com CiU, ERC, ICV i, parcialment, les CUP, quedem fora de l’espai de debat sobre el futur de Catalunya i sobre el mètode d’elecció d’aquest.

Però el pitjor no és això, no és pas quedar fora d’un procés mediàtic, no és pas votar alineats amb el PP i C’s, no és capficar-nos en posicions tècniques per justificar allò injustificable, fins i tot no és anar contra la voluntat d’una part activa de la ciutadania. El pitjor de tot plegat és que, arribats al moment d’executar la consulta, no hi haurà ningú que defensi el no.

Parlem clar: ens hem carregat la consulta amb la nostra postura. El nostre paper havia de ser legitimar el procés d’autodeterminació tot defensant el no a la independència. Aquesta consulta, sense el nostre suport, mai no podrà ser legítima, nosaltres l’hem deslegitimat. Les dues posicions que hi hauran respecte la consulta seran: d’una banda el si a la independència i, de l’altra, el boicot a la mateixa. El resultat d’aquesta, doncs, no serà fruit de la voluntat del poble de Catalunya, serà la conseqüència directa d’un procés viciat que accelerarà el desencís de la ciutadania vers la resolució dels seus problemes, vers la política.

El PSC no ha sabut mesurar les seves forces al Parlament i a la societat. No som ja la segona força, no som ja el principal partit de la oposició. Ara som un partidet i com a partidet podem negociar fins a cert punt. Aquest intent de veto ha estat ridícul i ingenu (o una excusa per no votar a favor). No vam tenir el suport electoral suficient com per fer pressió. Ara bé, si hem tingut el poder suficient com per carregar-nos la consulta, de fet, així ho hem fet.

Espero que, encara que no sapiguem gestionar la crisi nacional, sapiguem gestionar la crisi socioeconòmica en la que també estem immersos.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 21 de gener del 2013

Una españolada



Este artículo debía tratar hoy sobre el cierre de urgencias en Castilla-La Mancha y las declaraciones de la Presidenta de dicha Comunidad mintiendo como una bellaca. Este escrito iba a demostrar que la “pequeña población afectada” era de cerca de 100.000 personas y que el trayecto entre estos municipios y las urgencias más cercanas, lejos de ser de “escasos 15 minutos”, duplicaban e incluso triplicaban el tiempo estipulado tanto en la legislación como en las declaraciones de Cospedal.

Lo gracioso del artículo (si es que podía desprender algo de humor este drama) iba a ser las explicaciones ilustradas con capturas del google maps y sumas demográficas de lo más simple para demostrar que Cospedal mentía. Sorna a parte, era una manera más de demostrar que la política de recortes es tan difícil de justificar que es necesario mentir para explicar en qué consiste.

El título venía que ni pintado puesto que demostrar una cara tan dura y un morro tan largo sólo es apto para los protagonistas de ese subgénero cinematográfico de finales de los ’70 y principios de los ’80: la españolada. Estamos siendo víctimas de la política más zafia y chapucera de toda la democracia; nos dirigen aquellos que deberían estar actuando en películas de destape burdo y guiones lamentables de un tiempo pretérito.

Pero los acontecimientos se han ido sucediendo a la vez que nuestra capacidad de sorpresa e indignación han conseguido superar otro récord. Al menos he podido conservar el título del artículo... 

La trama gürtel ha demostrado lo que muchos sospechábamos: en esta democracia carente de demócratas, la falta de vocación política se suple con ganas de forrarse y la falta de proyecto político se sustituye con ambición personal. De todo esto sólo puede surgir la corrupción y el despotismo más decimonónico.

Una cosa está clara, la corrupción en este país está institucionalizada, y lo que es peor, normalizada. Esta democracia limitada e imperfecta (democradura, ¿quizá?) camina sobre una cuerda que flojea por los extremos. En uno de estos se encuentra la gran corrupción que aparece en los medios: los Bárcenas y sus sobres, los Millet, los Pujol, las sedes embargadas, EREs fraudulentos, caso Campeón, caso Brugal, Marbella, Camps y sus trajes… En el otro extremo se encuentra la corrupción a pequeña escala: concejales que retiran multas a sus amigos (y quizá a sus no tan amigos), enchufes en diversos puestos a cambio de fidelidad eterna, ayudas a empresas amigas (o quizá no tan amigas) a ganar concursos públicos… Y por si esta democradura no tuviera suficiente complicación, hay que añadirle los boicoteos constantes de políticos que privatizan servicios en beneficio de su yo del futuro que, por azar, trabajará en la empresa ganadora del concurso público. El sistema se tambalea entre actos que se podrían considerar ilegales, otros que son más bien alegales y otros que son inmorales por mucho que cumplan el procedimiento establecido.

¿Cómo es posible que un sistema que camina por una cuerda aflojada por corruptos no haya caído ya? La respuesta es tan obvia que ni se valora: hay miles y miles de personas dedicadas al servicio público que soportan la cuerda desde abajo. Son aquellos políticos honestos e inteligentes que actúan por vocación, por compromiso, por principios y que no caen en el chanchullismo ibérico.

Y es que esta democracia incompleta e imperfecta se sostiene gracias a que la corrupción, si bien está institucionalizada y normalizada, no está generalizada aún. La pregunta que deberíamos hacernos en realidad es: ¿por cuánto tiempo podrán los políticos honestos sostener un sistema funambulista? La respuesta está en la calle y en el tiempo que tarde la gente en caer en que si la política se deja en manos de los de siempre, pasará lo de siempre. 

Manel Clavijo Losada 

dijous, 17 de gener del 2013

Manca de Serietat



Fa uns dies vaig anar al SOC a actualitzar les meves dades personals. Mentre m’atenien no vaig poder evitar mirar al meu voltant. Allà hi havia persones de més de cinquanta anys renovant l’atur, demanant per cursos de formació ocupacional... També vaig observar a joves com jo que feien alguns tràmits i gent d’origen divers esperant el seu torn o fent alguns tràmits.

El denominador comú, més enllà de la situació econòmica, era la cara de pomes agres, actitud que es contagiava amb facilitat als funcionaris. Alguns d’aquests se’ls podia veure molt cremats per la situació a la que han de fer front com a primera línia de foc de l’Administració al principal front de batalla d’aquesta crisi: l’atur.

Darrere de cadascuna de les persones que es trobaven a l’Oficina de Treball hi havia una història: tècnics qualificats afectats per un ERO, obrers que portaven tota la vida treballant i cotitzant i que es trobaven a prop de la seva jubilació i a l’atur, algú que havia trobat feina i feia els tràmits adients...

Just en el moment que vaig deixar d’observar l’escena per concentrar-me en el tràmit en qüestió vaig caure en la gran frivolitat d’aquest país de poc pa i massa circ. Se’m van creuar tres noticies d’actualitat amb la més crua realitat que tenia just al voltant en aquell moment. D’una banda els afectats per la crisi: aturats amb càrregues familiars, amb pors per la seva pensió, amb crèdits impagats i de l’altra: Rodrigo Rato, Belén Esteban i Esperanza Aguirre trobant noves i bones feines sense moure un dit ni merèixer-les.

Quin país és aquest on un senyor com Rodrigo Rato, amb un currículum de dubtós prestigi després de crear una bombolla immobiliària al Govern, no predir la crisi a l’FMI i enfonsar Bankia, pot trobar feina a Telefònica? És un favor retornat d’aquella privatització que ell va recolzar quan era al Govern? És moral fer-li un contracte milionari en un context on aquesta empresa està efectuant un ERO que afecta a més de 6.000 treballadors? Tot s’hi val a canvi de l’agenda i els contactes d’en Rato? S’ha de tenir barra i poca seriositat!

Respecte Belén Esteban i Esperanza Aguirre poc es pot afegir. El currículum de la primera es troba al nivell dels preus de les tarifes que ofereix l’empresa telefònica per la que ara treballa. A la segona l’ha contractat una empresa de selecció de directius que fan la seva pròpia selecció a cop de telèfon i utilitzant la informació que veuen a la televisió. Com diuen en castellà: en casa del herrero...

Més enllà de la frivolitat de la situació exposada, existeix un problema greu de base: quantes contractacions indegudes hi hauran al centre de la caiguda d’algunes entitats financeres i d’algunes empreses? Les primeres van contraure el crèdit i les segones van fer la resta de la feina. El resultat són milions de persones abocades a la pobresa i a un futur incert.

És la manca de seriositat una causa més de la crisi que estem patint? Potser que anem prenent nota de com hem arribat fins aquí...

Manel Clavijo Losada

dilluns, 14 de gener del 2013

El meu no a la independència



A l’últim article feia referència a la manca d’arguments que patiríem a l’hora de prendre una decisió en la nostra orientació del vot en el procés d’autodeterminació.

La decisió final, en el cas de poder-la emetre, serà fruit de sentiments, pors, dubtes, prejudicis i càlculs protoracionals. Votarem amb el cervell reptilià i molt probablement ens equivocarem (sigui quin sigui el resultat).

Ara bé, hem d’exercir el nostre dret a equivocar-nos, l’error ha de ser nostre, ha de ser del poble. Ens mancarà informació i ens sobrarà manipulació però espero que s’estableixi cert equilibri mediàtic que deixi espai per una escletxa dedicada a la reflexió.

Aquest article tracta sobre la meva opció a l’hora d’equivocar-me. Jo, en el cas de poder votar, escolliré el “no” a la independència. La base del meu raonament no és nacionalista, és de classe.

Segons el meu parer el més important en tot aquest debat hauria de ser l’estat com a instrument, no com a finalitat en si mateix. L’estat és un instrument en mans d’una classe amb l’objectiu de dominar. Depenent de la classe que controla aquest instrument, es domina a la majoria o a la minoria. Amb altres paraules: si els treballadors controlen l’estat, aquest pot ser un contrapès als mercats i, en certa mesura, dominar-los. Si qui controla l’estat són les classes benestants, aquest esdevé un instrument garantista del poder dels mercats i domina a la classe treballadora mitjançant la transformació dels drets en negoci i de les necessitats en luxes.  
El meu “no” parteix d’aquest raonament teòric i es reforça amb l’anàlisi de la realitat més pràctica: la tendència i la correlació de forces.

La tendència actual en quant a l’evolució i la creació dels estats es fonamenta en la desintervenció d’aquests i la privatització dels seus mitjans. Les diferents tongades de nous estats han estat, de manera gradual, caminant en la direcció que marcava el neoliberalisme. Portugal, Grècia i Espanya van esdevenir nous estats democràtics en un moment d’inflexió on l’estat com a instrument deixava de tenir el prestigi i el recolzament popular necessari i en només 10 anys, els nous estats sorgits de la desintegració de la URSS, van esdevenir totalment mínims.

Qualsevol nou estat (i Catalunya no seria una excepció) esdevindrà un estat mínim i això implicarà la dominació de la classe treballadora per part dels mercats.

Algú em podrà acusar d’exagerat i de fer servir l’estratègia de la por però només cal analitzar l’actual correlació de forces per adonar-se que aquest perill és ben present. Qui tracta de monopolitzar el procés és, d’una banda, un partit deliberadament partidari dels mercats com CiU i, de l’altre, un partit desclassat com ERC. A Europa la situació no és gaire millor ja que les institucions de la UE es troben dominades (o segrestades) pels mercats, com el BCE. A canvi d’avalar la independència pressionaran per assegurar que la tendència minimitzadora de l’estat continuï.

L’Estat Espanyol es troba també en una situació de dominació i maltractament a la classe majoritària però no podem sortir del foc per caure a les brases. A Espanya la lliga un text constitucional molt arcaic però que, malgrat tot, evita una major dominació. Si la Constitució s’hagués de fer de nou la cosa canviaria i molt probablement a pitjor, la prova rau en la última reforma de la Constitució.

Per tot plegat no vull la independència de Catalunya. Ara bé, si la tendència general s’aconseguís revertir i es caminés cap a la intervenció dels mercats per part de les classes populars a partir de l’estat i la correlació de forces fos favorable... Potser si seria la millor opció sempre i quan l’Estat Espanyol fos un llast per aquests objectius.

Manel Clavijo Losada

dijous, 10 de gener del 2013

Per què no ens podrem oposar a la independència?



A l’article de dilluns passat parlava del dret a l’autodeterminació com un dret innegable a les comunitats polítiques. Aquest escrit tracta de les decisions que s’han de prendre una vegada s’ha d’exercir aquest dret.

L’orientació del vot dependrà de les directrius que emanin dels principals actors polítics (partits, sindicats, patronals, personalitats i entitats amb auctoritas i tot plegat ben filtrat pels mitjans de comunicació).

El principal problema qui hi haurà en el moment d’introduir la nostra decisió a l’urna és que no haurem rebut gairebé cap informació rellevant durant la precampanya i la campanya.  Les directrius només seran senyals difuses i gens clarificadores. Estem condemnats a patir aquests procés al pertànyer a una societat sense cultura -no ja democràtica- ni tan sols cívica.

En el moment en el que els actors en joc hagin de fer campanya pel “si” o pel “no” ens trobarem amb un espectacle de mal gust on els sentiments nacionals i la por substituiran el raonament i les dades. En tots dos bàndols trobarem suposats raonaments i suposades dades que portaran directament al paradís o a l’infern.

La creació d’un nou estat, o el manteniment del que ja tenim, reclama de quelcom més que sentiments o bona fe, requereix d’un projecte pel que serà inexcusable pertànyer a Espanya o esdevenir un nou estat. Els partidaris d’un o altre opció haurien d’explicar què volen fer després del “si” o el “no”.

És aquí on rau el motiu d’haver titulat així aquest article. En realitat no podrem oposar-nos a la independència però tampoc donar-hi suport. Tot pel mateix motiu: cap dels dos bàndols es troba en condicions de presentar-nos un projecte i un model d’estat que solucionin els problemes arrelats que patim i patirem.

Uns ja els hi anirà bé no parlar d’això ja que no tenen projecte, altres perquè el seu projecte és aprofundir en l’onada neoliberal (ja sigui amb Espanya o amb un nou estat), altres per no articular la resposta que regeix la nostra societat davant les tragèdies del sistema econòmic , sigui quin sigui l’estat on aquesta s’organitzi.

Es podrà fer una campanya a favor o en contra de la independència sense proposar un projecte (econòmic, social i nacional) que expliqui la necessitat o el rebuig a la creació d’un nou estat? Si, però esdevenint un frau cívic i democràtic.

Manel Clavijo Losada

dilluns, 7 de gener del 2013

Per què no podem oposar-nos al dret d’autodeterminació?



El debat sobre el dret a l’autodeterminació dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i sobre la independència es troba incomplert i mancat de la fonamentació més essencial.

Com aquest tema és prou complex el millor és anar pas a pas. El dret a l’autodeterminació és un dret universal recollit a la Carta de les Nacions Unides. És ben cert que aquest dret va sorgir en un context concret i en base a unes demandes concretes. També és cert que, en un primer moment, es va referir als països colonitzats i dependents del jou d’una metròpoli.

Ara bé, els drets evolucionen i s’adapten a les demandes i societats on s’han d’aplicar. El dret al sufragi va néixer en un context de desmantellament dels règims absolutistes i de naixement d’un nou ordre polític on s’ampliava i pluralitzava el poder. Ara bé, aquest sufragi era censatari (en funció de la renda podies exercir el teu dret o no). Una vegada aquest dret es va assentar mínimament van sorgir reclamacions i demandes per anar ampliant la quantitat de gent que podia participar a les eleccions: d’una banda hi havia els universalistes i d’altra les sufragistes (els primers volien el vot universal masculí i les segones el vot universal també per a les dones). A finals del segle XIX es va anar estenent el sufragi universal masculí i no va ser fins ben entrat el segle XX quan es va exercir el vot veritablement universal. Fins aquell moment no hi havia cap dubte que existia el dret a sufragi ja que hi havia gent que votava, malgrat això la gran majoria primer, i la meitat després, es trobaven fora del marc d’aplicació del dret a vot. Encara avui aquest dret es podria ampliar en l’edat i en les exigències de residència dels subjectes potencialment votants.

Un altre exemple de l’evolució dels drets és la llibertat de premsa. Aquesta va néixer de manera molt limitada i es va anar ampliant a mesura que les demandes, la pluralitat dels mitjans de comunicació i el pluralisme de la societat ho van exigir.

El dret a l’autodeterminació, doncs, també evoluciona. El subjecte no és un altre que aquella comunitat política que el reclama. Aquí la discussió no pot ser si Catalunya és o no és una nació i, com a tal, té aquest dret. Catalunya és una nació però això no fa que tingui dret a l’autodeterminació, el poble gitano també és una nació però no té dret a l’autodeterminació (si a l’autoafirmació).

El que fa al poble de Catalunya posseïdor del dret a l’autodeterminació és la seva condició de comunitat política. Catalunya és una comunitat política ja que té institucions polítiques pròpies, dret civil propi i aquests tenen un àmbit d’actuació territorial determinat amb arrelament històric. Fins aquí algú podria argumentar que la Comunitat de Madrid també té aquestes característiques similars tot i no tenir tradició ni dret civil propi però no és ben bé així. L'article 151 de la Constitució Espanyola estableix que la via ràpida per assolir el sostre competencial implica necessàriament l'acord institucional i popular. Els representants del poble a les institucions i el mateix poble han d'arribar a un acord mitjançant un referèndum i aquest ha de guanyar en totes les circumscripcions. El Poder Constituent volia que només les comunitats autònomes que fossin també comunitats polítiques tinguessin tot el poder de manera inmediata i això calia demostrar-ho mitjançant el dret a l'autodeterminació (en aquest cas per esdevenir una autonomia). 

 Tot plegat demostra que els catalans i catalanes tenen dret a decidir sobre el futur de les seves institucions. A més de ser posseïdors d'aquest dret, tenen la ferma voluntat d'exercir-lo per escollir com es volen organitzar i amb qui. 

En conclusió, els drets evolucionen i, tant el significat com el seu subjecte és susceptible a ser ampliat. Es pot discutir el difícil encaix de la legislació internacional amb la Constitució o bé l’aplicació tècnica d’aquest dret per a que esdevingui una decisió vinculant (en cas d’impossibilitat d’un acord entre les parts i que la decisió parteixi d’una mesura unilateral d’una de les parts). Ara bé, no es pot discutir la seva existència.

Manel Clavijo Losada

dimecres, 2 de gener del 2013

Arriben les bones noticies!


No es tracta d’una relaxació dels límits de dèficit, tampoc s’ha aprovat cap llei per l’habitatge digne i per la dació en pagament, aneu errats si penseu que s’ha decidit incrementar el SMI al nivell de l’IPC. Molt menys s’han començat a portar a terme les mesures de control als mercats financers que serien necessàries per aturar l’especulació i el control de l’economia sobre la política. I no, tampoc ha aparegut com per art de màgia un pla de xoc per afavorir cap nou model productiu ni per generar alta ocupació de qualitat.

En aquest país les bones noticies no arriben si no treballem per realitzar-les. Això serà difícil si a Espanya trobem més aturats actius que governants que treballin, és per això que ens hem de conformar amb un altre tipus de noticies.

La bona nova és que ja tenim un partit liberal a Catalunya! Si, ja n’hi ha prou de conservadors i socialistes fent-se passar per liberals, centristes o pragmàtics. Els vots del centre ja tindran una destinació clara, no pas una mala còpia. Aquells que pensen que l’esquerra i la dreta són el mateix, que fer o tancar hospitals és ben bé igual i que no troba diferències entre estudiar en una escola i en una barraca “provisional” estan d’enhorabona. Ja tenim el partit ideal per tots aquells que no votaran mai a la dreta però s’han cregut la metàfora de la família amb ingressos reduïts que retallen en despeses supèrflues (sanitat i educació) com a paradigma del que s’ha de fer a la Generalitat.

Ha arribat el moment que la via que ha mort a Europa entri al Parlament de Catalunya amb forces renovades. Era necessari que algú posés la tanca al voltant del centralisme institucionalitzat de caire oportunista, no fos cas que els altres partits es colessin. A Catalunya no tenim als Liberals-Demòcrates de la Gran Bretanya, ni al Liberals purs d’Alemanya, tampoc tenim un poti-poti com el Partit Demòcrata a l’estil italià. Qui vol nous partits, partits que fan el de sempre o fusions incomprensibles? Aquí a Catalunya tenim el partit més antic de la cambra utilitzant estratègies que han mort a Europa però venent la moto d’una nova fornada tant de dirigents com d’idees.

Gràcies a ERC tenim el prototip de formació política que pot pactar amb qui sigui, on sigui i en les condicions que siguin. En un inici no han entrat al govern però si el projecte sobiranista (que només es tracta d’una secessió institucional, no pas d’un projecte econòmic) comença a ser atacat, tindran el seu moment de glòria al si d’un govern de dretes.

Just en aquell moment, la metamorfosi d’ERC en un partit liberal-oportunista haurà culminat i tots els qui estem a les bases de partits en perill de caure en la marais centralista respirarem alleugerits.


Manel Clavijo Losada