La consulta vista per un federalista

Havent analitzat els problemes tècnics de la consulta, ara toca parlar com a militant federalista que sóc.

És diu que el motiu d’haver dissenyat una pregunta d’aquesta complexitat és incloure als federalistes. Agraeixo el detall però ni calia ni ens ho mereixíem.

Els partidaris de la independència han fet molts esforços per aglutinar a una bona part del poble, mobilitzar-lo i organitzar grans esdeveniments populars. Aquests si mereixen aparèixer a la consulta amb una opció clara dedicada a ells: SI.

Els partidaris de mantenir l’ statu quo han començat molt tard a mobilitzar-se ja que es pensaven que el procés nacional no tindria tant de suport. Malgrat tot, comencen a aglutinar a una part de la societat catalana, han creat les seves estructures organitzatives i han aconseguit veu als mitjans i poder muntar alguna concentració amb un èxit relatiu. Aquests també es mereixen tenir una opció clara que els representi: NO.

Però què hem fet els federalistes? Res de res. Ni aglutinem a ningú, ni mobilitzem a cap massa, ni organitzem actes populars per la previsible manca de quòrum. No mereixem cap espai a la consulta popular per la senzilla raó que no ens ho hem guanyat.

Participaríem igualment a la consulta i, al menys jo, no em deixaria de sentir pas representat per la dicotomia del “si” o “no”. Podria votar afirmativament per forçar una negociació amb l’Estat Central que acabés amb una federalització. Podria votar negativament per la senzilla raó que no sóc independentista.

Si volem saber la veritable raó per la qual no hem tingut la pregunta dicotòmica, hem de buscar la resposta en la clau interna de les formacions polítiques que han intervingut en la confecció de la pregunta. No ho busqueu, doncs, en la voluntat del poble.

Aquest embolic de pregunta s’ha dissenyat per evitar una trencadissa interna a la coalició de CiU i a la d’ICV-EUiA. Res més.

La raó per la qual han col·locat la data pel 9 de novembre ha estat per guanyar onze valuosos mesos de marge per veure com basculen les preferències del poble català.

CiU vol intentar remuntar a les enquestes arrossegant en la seva caiguda a ERC tot fent-la entrar al govern. De ben és sabut que el soci minoritari en una coalició de govern és l’ase de tots els cops i més si s’aconsegueix situar-la a conselleries dures (Interior? Empresa i Ocupació? Serien bones opcions ja que les porten homes de partit que poden ser substituïts sense cabrejar a cap sector policial o econòmic).   

ERC vol demostrar que lidera el procés a l’ombra i que poden esdevenir un partit responsable de govern. De passada, vol veure si durant aquests onze mesos CiU s’acaba de desplomar del tot.

ICV-EUiA té com a objectiu donar el sorpasso al PSC i superar el seu tradicional sostre electoral tot compensant la fuga de vots a les CUP.  Això ho podrà fer si el PSC no participa en la consulta i queda fora de la primera plana dels mitjans durant els propers mesos.

Les CUP s’han vist immersos en aquest món polític més interessat pel benefici propi que pels anhels del poble. Només els hi queda veure-les venir.

Càlcul polític és el que tenim al davant. Tot s’ha calculat pensant només en una cosa: la consulta no es farà i tindrem eleccions anticipades.

Manel Clavijo Losada

La consulta vista per un politòleg

Dijous passat es va celebrar una cimera secreta per acabar de decidir quina serà la pregunta i la data de la consulta per decidir el futur de Catalunya.

Com tots sabeu, la pregunta serà doble i amb una relació en cadena: vol que Catalunya sigui un Estat? En cas afirmatiu, vol que sigui un Estat independent? Com dic, també s’ha fixat la data: el 9 de novembre de 2014.

Davant d’això, considero que cal fer un parell de reflexions separades en dos articles: la visió d’un politòleg i la visió d’un federalista. Aquest és el primer d’aquests escrits.

Comencem!

La formulació d’aquesta pregunta que ens han presentat és totalment errònia. Consultar al poble no és pas un recurs propagandístic de cara a la galeria; és un acte democràtic de responsabilitat cívica. Com a tal, ha de ser fruit d’un gran esforç d’elaboració per tal de que la pregunta sigui: curta, simple, entenedora i dicotòmica.

Curta pels evidents motius d’espai físic que existeixen. Simple ja que ha de reduir al màxim un debat polític ben complex en el que el poble ha de prendre una decisió. Entenedora per evitar equívocs, falses interpretacions i manca de motivació a l’hora de participar a la votació. Dicotòmica per enfrontar dues possibles decisions contraposades, és la única manera d’assegurar-se que una d’aquestes dues guanyi clarament i la decisió popular sigui legitimada. Tot plegat és complex? Benvinguts a la política! O és que algú es pensava que consultar al poble era fàcil?

L’enunciat proposat, doncs, és de tot menys curt, simple, entenedor i dicotòmic. No s’ha fet un esforç al respecte, tot plegat sembla més l’ocurrència d’última hora d’un polític tip de reunions sobre un mateix tema.

I és que el poble català no està acostumat a la democràcia participativa. Està acostumat a que els polítics el representin i prenguin les decisions que siguin. Cada quatre anys es jutja què han fet a l’hora que s'elegeix de nou als representants. I ara de cop ens demanen que siguem participatius i que escollim el futur de la nació. Em sembla molt bé però, ja que s’han oblidat des del 1978 de la participació ciutadana, no crec que sigui demanar massa una pregunta clara amb dues opcions entenedores.

La gent dedica pocs minuts al dia a pensar en política i sol plantejar aquests temes en clau “salsa rosa”. La gent té altres problemes, per tant no pensa en les idees o propostes, pensa en el benefici propi i en el safareig polític que ens donen els mitjans de comunicació. I no creieu que pensen amb gaire intensitat al respecte.

Arribarem al dia 9 i, malgrat la gent tingui clar què vol per Catalunya, molts no sabran contestar a les embolicades preguntes que tindran al davant. I el pitjor no és això, algú s’ha aturat a pensar en aquells que hauran d’efectuar el recompte? El farà gent escollida a l’atzar i ben mosquejada per haver perdut un dia de la seva vida dins un col·legi electoral. Algú ha pensat en la complexitat d’un recompte d’aquest tipus? Creieu-me, fins i tot als processos electorals més simples acaben succeint conflictes i problemes. Ho he patit com a vocal i també com interventor.

Però clar, aquests polítics de saló què han de saber? Seuen els seus culs a la cadira i es pensen que tot gira al seu voltant. No són grans estadistes, són propagandistes. I la prova és la manca absoluta d’empatia que han demostrat amb una qüestió tant important com és el futur del nostre poble.

Manel Clavijo Losada

Mango os considera inferiores

Esta semana nuestra inteligencia ha sido agredida brutalmente por una campaña de publicidad de Mango que promociona una nueva línea de moda para tallas grandes. Bueno, “grandes” es un decir ya que las tallas van de la 40 a la 52.

Esta campaña ha formado un gran y justificado revuelo en las redes sociales entre los que tienen dos dedos de frente y se indignan ante esta imposición de patrón de delgadez y de “homologación” de la belleza.

Ahora bien, no he podido dejar de observar como esta oleada de indignación carece de la profundidad necesaria en un tema tan serio como el que tenemos entre manos. El “yo tengo más de una 40 y no me considero gorda” o el “estáis acomplejando a la gente con vuestra campaña” olvidan que esta campaña no es una cuestión personal de cada uno, es un síntoma de que esta sociedad está enferma.

Y es que el problema de Mango no es sólo su concepción de la belleza, es su concepción del trabajador en general y de la mujer en particular. Y esta visión está compartida por la mayoría de grandes empresas del mundo: las mujeres sois inferiores. Sois inferiores a unos hombres que ya de por sí son inferiores a otros hombres de clase social superior.

¿Estoy exagerando? Veamos…

Ya que os preocupa tanto Mango vamos a utilizar su ejemplo. Su modelo de empresa se basa en el bajo coste y la rapidez de su producción y la flexibilidad que tiene a la hora de adaptarse a las demandas del mercado. ¿Y esto cómo lo hace? Subcontratando mano de obra semiesclava en países en vías de desarrollo. ¿Os acordáis de aquel taller en Bangladesh que se derrumbó con sus trabajadores dentro? ¡Bingo! Es de uno de los proveedores de Mango.

Lo sorprendente de todo esto es que no tengáis las manos en la cabeza los 365 días del año y sólo os las echéis cuando un día descubrís que Mango os considera gordas a partir de la talla 40. Pero vamos a ver: si su manera de producir lo que venden es inmoral, ¡cómo no lo van a ser sus campañas de publicidad!

¡Éste es el gran problema de esta sociedad! No habéis descubierto que Mango es inmoral hasta que no os han llamado gordas por toda la cara. Hasta que no os ha afectado a vosotras directamente no os habéis dado ni cuenta de lo que pasaba. Y esto nos pasa por ser unos posmodernos carentes de valores. El “yo” “mi” “me” “conmigo” nos atrapa siempre en la inmediatez y nos impide ver el trasfondo que hay detrás de la mayor parte de cosas que nos rodean. Nos conformamos con reaccionar ante una campaña de publicidad insultante y nos contentamos con su retirada cuando el problema es mucho peor: el sistema os considera inferiores.

¿Inferiores? ¡Si tenemos los mismos derechos!

Sí, pero no… El sistema capitalista considera que las personas debemos ser equiparables a las máquinas. Somos un factor más en la producción. Máquinas y hombres servimos para producir y enriquecer a los propietarios. El problema es que la mujer hace cosas que la máquina no hace: ser madre (con todas sus consecuencias). Esto convierte a la mujer en inferior a ojos del sistema ya que considera que su recorrido vital es inestable. Por eso el mercado de trabajo os discrimina y sufrís más el paro y cobráis de media un 16% menos que los hombres.

Pero ojo, que esto no acaba aquí. El capitalismo siempre intenta sacar el máximo rédito de cada factor de producción. Por eso tiene preparado un papel añadido a la mujer para compensar su supuesta ineficiencia: os convierten en un objeto de deseo y os pone a la venta. Y claro, como la belleza es subjetiva y sería difícil vender miles de unidades diferentes de productos diferentes trata de simplificar la belleza al máximo y crear estereotipos. Estos estereotipos parten de estándares totalmente arbitrarios pero que se amoldan a las necesidades de los productores.

Por todo esto Mango os ha llamado gordas.

Manel Clavijo Losada 

Consum i valors

Fa unes setmanes, en el marc d'un projecte de l'Ajuntament de Cornellà sobre civilme, vaig tenir l'oportunitat d’assistir a una conferència del professor Francesc Torralba. Val a dir que va ser una trobada interessant i necessària pels temps que corren: responsabilitat, civisme, exemplaritat... valors que han de guiar la nostra ciutat i als nostres representants polítics.

Com indica el títol d’aquesta entrada, avui vull parlar de consum i valors. Per què? Perquè va ser un dels temes que es van tractar i on hi va haver cert debat al respecte entre “el que hauria de ser” i “el que és”.

El professor Torralba defensa la idea d’una tendència entre els ciutadans a ser consumidors amb més principis i ètica. És a dir, que s’està estenent l’hàbit d’anar amb més mirament a l’hora de consumir certs productes. Anem cap a un comerç més just gràcies a una ciutadania més responsable amb el seu paper dins el sistema i que no es desentén de l’explotació infantil, el medi ambient... Però això és el que passa realment o és el que hauria de passar en un món on els consumidors tenen tanta informació com ara?

A l’altra banda hi havia qui defensava just el contrari. Que entre els ciutadans no s’ha estès cap d’aquests principis, ans el contrari. La crisi econòmica ha fet prioritzar el preu més ajustat i no pas el comerç just. I no, qui defensava això no era pas un altre filòsof ni un sociòleg. Era una noia adolescent entre el públic que, micròfon en mà, ens va retornar a la dura realitat: “si necessito una bossa i veig que hi ha una barata no miraré pas on està feta ni com”.

Qui té raó?

Segons els estudis que s’han anat publicant recentment sobre hàbits de consum trobem que la pauta d’aquests és més propera a la visió de la noia que no pas a la de l’intel·lectual. Els consumidors s’han anat desplaçant cap a dos tipus de preferències: millor qualitat/preu i productes exclusius. Els consumidors empobrits per la crisi volen comprar més barat però no volen renunciar a productes 100% naturals o amb certs components"de moda" (soja, aloe vera...). Els consumidors enriquits per la crisi volen exclusivitat, ja sigui pel lloc on es consumeixen o pel mateix producte (volen gaudir d’una experiència en el consum a la que no pugui arribar la massa). I és que les desigualtats s’estan accentuant i això es nota també en el consum dual de la població.

Mercadona, Lidl o Dia ofereixen productes a baix preu amb una qualitat raonable. Nespresso ha optat per fer-te creure que ets George Clooney cada cop que vas a la seva botiga a adquirir algunes càpsules per al café. Danone ha preferit augmentar la seva quota de mercat amb establiments de venda i consum dels seus productes on, a més de prendre un iogurt o altres productes exclusius de la casa, també pots passar una estona allà consumint-los com si d'un restaurant es tractés. 

Amb total independència de l’origen del producte o de l’ètica del fabricant, la gent consumeix. Es dóna més importància a l’etiquetatge que no pas a la situació dels treballadors que han produït allò que ara es té al carro. Millor que sigui 100% natural que 100% lliure d’explotació laboral. I com podem culpar d’això al consumidor?

Què vull dir amb tot plegat? Que el mercat no ens farà ètics si no el regulem. El mercat satisfà algunes necessitats dels pobres, aprofundeix en els gustos de la classe mitjana i enriqueix als qui ja són rics. A més, genera necessitats absurdes a totes les classes socials. On és l’ètica? Només la trobem si existeix una regulació que obligui als productors a respectar els drets laborals i socials i al medi ambient.

Ja que no podem controlar les preferències ni l’ètica dels milions de consumidors que tenim al país, haurem de regular a uns pocs milers de productors. Per on comencem?

Manel Clavijo Losada 

Un bon rèquiem

(Qualsevol moment és bo per colar una cançó de LoL)

Demà farà tot just una setmana que el Ple de l’Ajuntament de Cornellà va aprovar per unanimitat una moció amb mesures contra l’atur juvenil a la nostra ciutat. Aquesta ha vist la llum gràcies a la iniciativa de l’Agrupació de Cornellà de la Joventut Socialista de Catalunya i gràcies a l’aposta decidida del Grup Municipal Socialista a l’hora de practicar una política intervencionista en matèria social i econòmica.

Aquesta moció és una mostra més de la necessitat de practicar la política en majúscules. Aquesta serveix per gestionar els conflictes socials, no pas per generar-ne de nous. Però per aconseguir-ho cal militància, paciència i pactes. Quants ciutadans i ciutadanes estan disposats a dedicar temps i esforç a fer política? Més aviat pocs i així ens va...

I és que, gràcies a aquesta moció, el 25% dels llocs de treball creats als plans d’ocupació seran per joves cornellanencs en situació d’atur. En paral·lel es crearà el programa 6+6: l’Ajuntament incentivarà la contractació durant un any de joves aturats a les empreses de la ciutat tot subvencionant els sis primers mesos de contracte. A més, s’ajudarà als emprenedors tot dotant-los d’un espai on desenvolupar el seu projecte i deixant-los exempts d’obligacions fiscals respecte els tributs municipals. L’Ajuntament també es compromet a fer d’intermediari entre els emprenedors i les entitats financeres per tal de facilitar el finançament.

El Govern socialista d’aquesta ciutat fa allò que hauria de fer la Generalitat i el Govern Central i no fa i es suma als plans d’ocupació, l’Oficina Hipotecària, la Botiga Solidària, el pagament de la teleassistència...

Tot plegat m’ha fet pensar en la necessitat de centrar tots els nostres esforços en deixar la nostra empremta en les polítiques socials i econòmiques que fem allà on governem. Potser arribarà el dia que el PSC desaparegui però si aconseguim que les polítiques socialistes s’apliquin, es mantinguin i beneficiïn a la ciutadania tot plegat haurà servit d’alguna cosa.

Vindran altres temps, altres persones, altres lideratges i potser altres partits. Però independentment de tot això, podrem dir que aquests 75 joves aturats i els centenars d’emprenedors han gaudit d’aquestes polítiques i hem incidit en la seva trajectòria vital. És més, m’atreveixo a aventurar que, en un futur proper, aquests joves tindran una visió diferent de l’Administració ja que la identificaran com una garant dels seus drets i una eina d’estímul econòmic i no pas una font de despesa. Hauran pogut comprovar com l’Administració serveix per redistribuir la riquesa, però també per generar-la. Però res d’això haurà estat gràcies a la Generalitat o al Govern Central, haurà estat gràcies als municipis que, com Cornellà, s’hagin ocupat d’aquells dels qui cap més s’ocupa.

Aquesta ha de ser la nostra prioritat com a socialistes. Per sobre de les sigles, els personalismes i les organitzacions tenim una responsabilitat amb els ciutadans i unes idees que aplicar.

És possible que arribi el final de tot plegat, però ens anirem amb un bon rèquiem.

Manel Clavijo Losada

Què és la política, Molt Honorable President?

Durant aquests darrers dies a l’aparell propagandístic del Govern se li ha girat feina. I és que davant la visita del President Mas a Israel han de vendre dues idees difícilment creïbles. La primera és que la visita és ben normal i natural i l’altre és que la valoració és positiva i que ha sigut tot un èxit. Com sempre, l’única cosa que tindrem clar és que tot plegat ha estat envoltat per la polèmica.

En primer lloc, el mateix fet de realitzar una visita institucional a l’Estat d’Israel ja neguiteja a bona part de la caverna mediàtica. Qualsevol moviment en clau internacional que fa el Govern és llegit immediatament com un moviment nou en tot el procés sobiranista. Això ja fa ocupar bona part de les planes dels diaris i desvia l’atenció d’altres objectius estratègics.

En segon lloc, les visites a empreses inversores són analitzades amb lupa. En plena crisi econòmica, qualsevol possibilitat de rebre inversió estrangera sempre desperta il·lusions en els sectors empresarials més deprimits per la crisi. Per la resta és una bona manera de veure quin plantejament econòmic i quin model productiu vol el Govern per l’economia catalana. Malauradament, veient les visites que han fet, no queda gaire clar què volen. Si mirem l’agenda de l’Alcalde Trias, podríem pensar que volen que Barcelona sigui la capital del coneixement i el disseny com ho és Tel-Aviv. Si mirem, en canvi, l’agenda del president, trobem que vol perpetuar sectors abocats a l’extinció com és la mineria i per això va a veure empreses al Mar Mort (i no, no és un joc de paraules, l’empresa matriu de les mines de Súria és d’allà).

En tercer lloc, les visites més en clau governamental han tingut una intenció clara: escenificar un tracte bilateral Catalunya-Israel com si el primer fos un estat i el segon no fes el que EEUU vol. Alcaldes i Ministres i el President Peres no han tingut problema en acceptar les visites, ara bé, el Primer Ministre ha preferit no entrar en polèmiques i no ha rebut al MHP. Serà que no som el centre de l’univers?

En quart lloc, calia que Helena Rakosnik, entre altres esposes, anessin també de viatge amb la comitiva política? No tenim encara un estat propi i ja tenim una família real? En els temps de descrèdit polític millor no fer bajanades com aquesta...

I, finalment, en cinquè lloc, la no visita de la delegació catalana als territoris assetjats de Palestina. Ho he deixat pel final ja que l’argument del MHP no té cap sentit i cal fer-hi esment per denotar la manca de coherència. Segons les seves declaracions no hi ha anat ja que no és una “visita política”.

Caram, i què és la política? Visitar Israel com a Generalitat en ple procés sobiranista no és política? Visitar envoltat de polítics –sent polític- a polítics d’altres països no és política? Cercar inversions per Catalunya i vendre la “marca Catalunya” no és política? No visitar a la part més dèbil d’un conflicte internacional per no complicar les relacions amb la part més forta no és política?

A qui creu que enganya el Molt Honorable President? Es pensa que si els dirigents es porten a les seves dones potser dissimularà i semblarà un viatge de plaer? Per què el President fuig de la política?

A Israel s’ha anat a fer política i la política t’obliga a escollir. Artur Mas, dins d’aquest conflicte internacional, ha escollit la part més forta.

Res de nou.

Manel Clavijo Losada 

Consells per no transformar unes primàries en un parvulari

Feia un any que volia escriure aquest article però entre unes coses i altres ho he anat deixant, coses que passen! I encara sort que no es tractava del reglament de les primàries del PSC, sinó ja m’haguessin cessat!

Bromes a part, crec que era necessari escriure aquesta entrada al bloc. És important deixar clares unes quantes idees sobre què són unes primàries i per a què serveixen. Cal tenir en compte que les primàries seran un punt molt important en la vida del partit. De la maduresa de les parts implicades dependrà si aquest punt és d’inflexió o és final.

Aquest escrit està dividit en dues parts: consells per l’aparell (ja sabeu, aquells que ho controlen tot, que els pinten tant dolents però que després se’ls vota a la búlgara i tothom hi vol ser) i consells pels candidats i les candidates. Qui sóc jo per donar consells a gent experimentada? Per què em faig preguntes que no vull respondre?

Consells per l’aparell

1. L’esperit d’unes primàries és obrir els processos interns a la ciutadania. Què vol dir aquesta frase? Que part del poder de l’aparell passa a ser controlat per l’atzar. Si, heu llegit bé: atzar. I què és l’atzar sinó un munt de variables impossibles de quantificar i comptabilitzar a temps per predir el seu resultat? Podreu tractar de fer, refer, desfer, formar, reformar i deformar els reglaments però mai no podreu entrar al cap del votant X i fer que voti el que vosaltres voleu. Per tant, no cal que us capfiqueu massa en el número d’avals, els percentatges necessaris per estalviar-vos una segona volta, etc. Les primàries us treuen part del vostre poder per si mateixes. Si no em creieu podeu buscar el cas d’Itàlia: van reformar la llei electoral per tractar de fer un Parlament amb menys partits representats. El resultat va ser tenir-ne més. La política és una ciència social, no pas una ciència exacta així que fer-vos a la idea que el vostre marge és més aviat poc.
2. Si heu volgut jugar al presidencialisme ara toca assumir les conseqüències. De debò us penseu que amb una cara bonica i unes bones paraules n’hi ha prou? No! Cada candidat i candidata haurà de tenir les seves idees, les seves propostes, els seus projectes... Em seguiu? Cadascú tindrà el seu propi programa! Si, això també us ho treuen les primàries. Ja ningú no podrà tenir la capacitat d’incidir al 100% en el programa. És l’hora de dir adéu al Consells i les Conferències on s’aproven els programes electorals? Es l’hora de dir hola als equips de campanya? Tampoc ens enganyem, l’únic que canvia es que es multipliquen aquests equips i és impossible tenir-ho tot controlat. El consell que us dono és que no poseu pals a les rodes i deixeu via lliure al combat intern per les idees. Ja després s’aconseguirà sumar el programa del candidat guanyador amb les idees del partit (que molt probablement seran més semblants del que ens pensem).

Consells pels candidats i les candidates

1. Seguint just l’argument del punt anterior: heu de tenir projectes propis que justifiquin la vostra candidatura. Ser crític, aparell, catalanista, obrerista o tot a l’hora no justifica la vostra existència. Heu de marcar perfil propi i personalitat, demostrar que teniu idees que són vostres i que veniu a sumar. Reproductors, males còpies o productes de màrqueting, absteniu-vos! El meu consell és que no tingueu por a crear el vostre projecte socialista.
2. Les primàries han de ser un reality show on el guanyador o guanyadora sigui qui faci una millor oposició al govern actual. No us trenqueu el cap entre vosaltres que ni és útil per ningú ni cal fer-ho per cridar l’atenció. La clau de tot plegar és ser capaços de combinar la contraposició de programes a nivell intern amb la confrontació directa amb l’adversari extern. El meu consell és que no feu el ridícul.

En les vostres mans està el destí de la socialdemocràcia a Catalunya! Bé, en realitat em conformo si algú de vosaltres aconsegueix que ma mare deixi de preguntar-me què coi foto al PSC.

Manel Clavijo Losada

Fer-se el suec fiscalment parlant (III)

La crisi econòmica que estem patint ens ha posat davant el mirall. No som un país a la champions league de l’economia, no es pot mantenir un creixement sostenible sense un teixit industrial en condicions, la construcció no és el sector que ha de fer de tractor econòmic de l’economia espanyola...

Malauradament hi ha qui ens vol fer entrar en la típica atracció de fira plena de miralls i distorsions. L’exemple més evident és tota la teoria que hi ha al darrere de les retallades que estem patint. Ens diuen que hem viscut per sobre de les nostres possibilitat, que Espanya gasta massa, que el problema del país és que gasta més del que ingressa i hem de retallar despesa. I ens ho hem cregut.

Que no es poden pujar més els impostos? A les classes treballadores de ben segur que no, ja prou escanyades es troben ja. Però tenim altres vies que ja han estat explorades en les dues parts anteriors d’aquest article.

Avui aquesta entrada al bloc no tracta dels impostos que hauríem de tenir, tracta dels impostos que tenim actualment i no es paguen. Avui vull parlar del frau fiscal.

A Espanya es calcula que hi ha un 23% d’economia submergida (frau fiscal, frau laboral..), gairebé el doble que la mitjana europea. Només en frau fiscal es calcula que hi ha entre 70.000 i 243.000 milions d’euros que s’haurien de recaptar però no es troben en mans de l’Estat. La xifra que més consensos aplega és 88.000 milions d’euros. Cal recordar que el rescat de la banca que va fer Zapatero va ser d’uns 90.000 milions d’euros i que la línia de crèdit europeu per tornar a rescatar a la banca era d’entre 60.000 i 100.000 milions d’euros. Algú encara pensa que el problema és de despesa en l’estat del benestar? Algú encara pensa que Espanya no té un problema d’ingressos, més que no pas de despesa estructural?

A Catalunya es calcula que el frau fiscal és d’uns 16.000 milions d’euros (com el dèficit fiscal!). El rescat d’Espanya a la tresoreria de la Generalitat va ser d’uns 5.000 milions d’euros. I les retallades de CiU hem de suposar que són de l’entorn dels 3.000 milions (ja veurem la xifra real...) . Al final, entre unes coses i altres, a Catalunya se’ns escapen 32.000 milions d’euros cada any. Quins cracks!

L’origen d’aquest frau es troba majoritàriament en la gran banca (si, la que hem hagut de rescatar), les grans empreses (que s’ha de dir...) i les grans fortunes (si, les que ja tenen infinites possibilitats per evitar pagar impostos). Entre aquests tres grups tenim el 74% del frau fiscal a Espanya. Els particulars i les Pimes, sempre al punt de mira de les administracions, apleguen el 18%. El 8% restant pertany als autònoms. Fins i tot a l’hora de defraudar existeixen les classes socials.

Aquesta correlació de xifres no us sona de res? No us sona a allò del deute? Mireu, el 60% del deute que hi ha a Espanya pertany precisament a la gran banca, les grans empreses i les grans fortunes. Si ajuntem el deute de les Pimes, els autònoms i els particulars, trobem que no arriba al 20%. Per tant, aquells que més s’han endeutat són els que més impostos defrauden cada any. És o no és un autèntic espoli de classe?

I què es podria fer per reduir aquestes xifres? En primer lloc, s’hauria d’efectuar un estudi oficial i exhaustiu sobre l’economia submergida a Espanya. Una vegada això s’hagués fet, caldria dotar al Ministeri d’Hisenda dels mitjans necessaris per combatre aquesta xacra. Això vol dir formar un gran esquadró d’Inspectors d’Hisenda que perseguissin als defraudadors, hauríem de quadruplicar el número d’aquests per situar-nos al nivell de França o Alemanya. En paral·lel a tot això, caldria ser els capdavanters de la regulació europea contra els paradisos fiscals i cercar complicitats amb els nostres veïns per col·laborar estretament al respecte.

Sortim de l’atracció dels miralls deformats i mirem-nos seriosament a la cara. Tenim o no tenim alternatives a la política d’austericidi actual?

Manel Clavijo Losada

El dol de la Catalunya dependent

Ens trobem immersos en un context social on hem posat tot allò existent en crisi. Ho fan els governs amb l’estat del benestar, ho fa el poble amb el sistema de partits i ho fa la societat amb el manteniment de determinats dogmes com la unitat d’Espanya.

En aquest últim cas la situació tendeix a un procés sense possibilitat de fer marxa enrere. Si culmina amb una Catalunya separada d’Espanya és evident que mai res tornarà a ser com era abans (per bé o per mal). Ara bé, si després de la creació d’entitats com l’ANC, l’organització de manifestacions, de marxes amb torxes, de cadenes humanes, de festes populars, de consultes simulades, d’unes eleccions anticipades, de la obligació dels partits i de la gent a posicionar-se al respecte... Si després d’anys de lluita i d’activisme no s’aconsegueix la independència i es torna a l’statu quo actual, algú pensa que tot continuarà com fins ara? Després de tantes il·lusions dipositades per una part de la societat, dels neguits d’una altra i de l’oportunisme dels de sempre, algú creu realment que la societat acceptarà amb calma una marxa enrere de tot plegat?

Res no tornarà a ser el que era abans passi el que passi. Ni la situació ni la societat tornarà a ser la mateixa És precisament d’això del que tracta l’article d’avui.

Que serà d’aquesta part de societat il·lusionada? Què ens passarà com a poble de Catalunya si el resultat de tot plegat és recular a última hora i tornar a la situació anterior al procés? Com es podrà assumir aquest statu quo?

Segons el meu parer, el que li passarà a la societat catalana -abans il·lusionada- serà que entrarà en un procés de dol. Els hi passarà exactament el mateix que li passa a qualsevol que perd a ésser estimat o al que se li diagnostica una malaltia terminal. I el que els hi passi als 2’5 milions d’activistes per la independència ens afectarà a tots.

A més, ja que la societat no és un individu, trobarem gent que es quedi estancada en cadascuna de les cinc etapes d’aquest dol.

1. Tindrem aquells que es negaran a acceptar la realitat. Després de tants anys de lluita i d’activisme, hi haurà qui es negui a conformar-se amb el resultat de tot plegat. S’encaparraran en continuar amb la lluita per l’estat propi malgrat la situació hagi canviat i els suports vagin minvant poc a poc. Continuaran amb les manifestacions, les cadenes, les marxes... L’activitat serà bàsicament la mateixa però el suport popular serà molt menor. Els grups esdevindran cada cop mes residuals i irreductibles i finalment quedaran tots els veritables creients en la independència.
2. Tindrem aquells que utilitzin la violència com a eina legítima. Analitzaran que el fracàs no és del procés en sí mateix, és del mètode emprat. Una vegada l’etapa pacífica ha passat, cal passar a l’acció directa. Es crearan grups armats i l’escalada de violència serà proporcional a la ràbia que s’hagi acumulat. Aquest sector, malgrat ser el més minoritari, serà el més perillós de tots. 
3. Tindrem els qui es mirin al mirall i comencin a acceptar la realitat. La nova situació els farà tornar a analitzar el seu entorn i comprovar que els grans canvis no es poden fer en tres anys. Seran els que pensin que la independència, si arriba, haurà de ser a partir d’un procés molt gradual. La necessitat d’un estat propi haurà d’esdevenir una situació estructural, no pas una situació conjuntural per una crisi. Veuran que els soufflés no són útils per executar els canvis, només per evidenciar la seva necessitat. Tendiran al pragmatisme polític i a velles estratègies però no abandonaran l’anàlisi en clau nacional.  
4. Tindrem aquells que directament entrin en un estat depressiu. Aquesta gent esdevindran uns autèntics cínics polítics: sabran identificar tots els conflictes socials però es sentiran totalment incapaços de fer-los front. L’apatia i la desafecció els farà deixar de pensar en política. Aquest sector de la població no participarà ni passivament en política.
5. I, finalment, tindrem als que ho acceptin com un resultat natural. Seran els que, després d’haver passat un temps, hauran vist que realment era tot més complicat del que semblava. Malgrat no agradar el que ha passat, és el que fredament era més normal tenint en compte les possibilitats i els suports exteriors amb les que es comptava. Aquest sector de la població podrà participar amb normalitat a la vida política del país i deixarà de pensar en clau nacional.

Per tal de minimitzar els efectes d’un procés fracassat, cal que les relacions entre Catalunya i Espanya canviïn. Si aquests dos milions i mig d’activistes per la independència han de passar per aquestes fases i quedar-se en alguna d’elles, tindrem un problema de fractura definitiva de la societat catalana.

El federalisme, doncs, no és pas una opció, és una necessitat per tal d’evitar tots els esdeveniments descrits anteriorment, ja sigui pels 2’5 activistes d’un costat o pels x activistes favorables de l’statu quo actual en cas d’independència.

Manel Clavijo Losada

Eleccions plebiscitàries

Ja fa uns mesos que es va introduint a l’actualitat catalana l’expressió: eleccions plebiscitàries. S’utilitza per fer referència a la possibilitat de celebrar unes eleccions (anticipades o no) on l’únic punt que els partits tractin sigui la independència de Catalunya.

Són moltes les opinions que han suscitat aquesta opció, sobretot d’ençà que el Molt Honorable President Mas fes seva aquesta alternativa en cas de no poder celebrar una consulta.

N’hi ha que argumenten a favor que aquesta és l’única i última via possible per a que el poble de Catalunya s’expressi lliurement sobre el conflicte nacional. Al·leguen, a més, que és una mesura ben democràtica, legal i amb precedents que la legitimen. Sembla ser, doncs, que el més important seria votar i no tant el procediment al respecte.

N’hi ha que, pel contrari, que es mostren contraris perquè consideren que unes eleccions plebiscitàries no són la millor manera de votar sobre la independència. Per què? Perquè reduir totes les propostes i mesures possibles a un sol punt és forçar massa la maquinària. Els problemes nacionals no són els únics que pateix la ciutadania de Catalunya, menys encara en un context de creu crisi econòmica i democràtica.

Com us podeu imaginar, jo sóc dels que s’oposen a la celebració d’unes eleccions plebiscitàries. Aquí teniu els meus tres motius.

El primer és que les eleccions esdevenen plebiscitàries pel reu resultat, no per la seva convocatòria. No es pot convocar al poble a votar per escollir als seus representants i demana’ls-hi que forcin la seva elecció segons la voluntat de qui governa. La gent vota en funció de variables de tot tipus: nacionals, socials, culturals, personals... Si el resultat deixa clar que el poble s’ha decantant descaradament per escollir opcions independentistes podria arribar a considerar-se  un plebiscit. Un exemple el tenim amb la proclamació de la II República. El govern monàrquic va convocar unes eleccions municipals amb tota la normalitat, en cap cas tenien caràcter plebiscitari. Eren, en tot cas, el primer pas per iniciar un procés de regeneració democràtica una mica limitada. El poble, allà on els resultats no es van poder manipular, va votar majoritàriament per aquells partits que eren republicans. Va ser el resultat el que va ser plebiscitari, no pas la convocatòria de les eleccions. Serà el poble de Catalunya qui decideixi el seu futur mitjançant una votació directa sobre aquest tema, no seran pas les elits qui ho manipulin tot.

El segon és que els representants escollits en les eleccions plebiscitàries hauran de gestionar tot tipus de conflictes socials: la crisi, la independència, el descrèdit de la ciutadania respecte a les institucions... Si no es fan propostes prèvies al respecte no sabre què coi faran a posteriori, una vegada escollits i al càrrec. Això no seria ni junt, ni ètic, ni molt menys democràtic.

El tercer motiu és que, si ens queixem de que Espanya actua com Sèrbia, nosaltres no podem actuar com Kósovo.  Independitzar-se és ja, per si mateix, un conflicte difícil de gestionar. Com no ha de ser-ho si, a més, es fa sense una consulta directa sobre el tema? Ja serà difícil que a nivell internacional ens prenguin seriosament, com serà si ens presentem a l’escena internacional amb una legitimitat limitada?

El poble de Catalunya ha de votar, però ha de votar en una consulta, no pas amb cap invent estrany.

Manel Clavijo Losada

Al punt de mira

A la matinada del passat diumenge, un grup de feixistes van assaltar la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya al barri barceloní de Les Corts. Van amenaçar a uns companys de la Joventut Socialista de Catalunya i, finalment els van agredir. Vagi per davant tot el meu suport i ànims als companys socialistes!

Aquest cop, els feixistes cridaven “independència” i “aneu-vos a Espanya”. Altres vegades, però, els feixistes han cridat “putos catalanes” i “arriba España”.

El feixisme no defensa a les persones, les extermina. Tampoc no preserva cap cultura , més aviat la desfà. No salvaguarda cap dret, el demoleix per imposar l’arbitrarietat. En cap cas protegeix la terra, la devasta amb l’ús de la violència. I no, no blinda cap nació, en tot cas l’arruïna. Però no els deixarem fer.

El feixisme vol una societat homogènia sense oposició al seu poder totalitari. Ara bé, vol que sigui ben heterogènia en quant a fidelitats i jerarquies. No volen ciutadans, volen soldats esclaus que rebin i executin les seves ordres. Per aconseguir això se n’aprofitaran dels conflictes existents i els tergiversaran per tal de provocar el caos. Culparan a col·lectius sencers d’allò que no es responsabilitat seva, parlaran de puresa i de regeneració. Darrere de tot plegat només hi ha violència. Però no els deixarem fer.

Sovint, la millor manera de definir-se a un mateix és analitzar als teus enemics. Si els feixistes són els que ens ataquen, això vol dir que som demòcrates i antifeixistes. Però sobretot vol dir que som persones amb ètica i moral.

És per això que estem al punt de mira del feixisme, independentment de la seva decoració. Som un destorb pels seus propòsits, som l’enemic a batre en tant que defensem allò que és radicalment oposat a la seva concepció del món i de l’esser humà. Som aquells que demostrem que la seva manera d’analitzar la societat és falsa. Nosaltres defensem l’entesa i el diàleg, l’encaix de les nacions, el pacte entre iguals... Però no ens volen deixar fer.

Als feixistes d’una banda i altra es necessiten. Mai no s’atacaran directament entre ells. Uns i altres s’alimenten i es justifiquen amb les accions de l’oposat. Quan un pinta una paret, l’altre la tatxa. Quan un crema una estelada, l’altre una bandera espanyola. Quan un assalta la Delegació del Govern a Madrid, l’altre assalta una seu del PSC. Fins a on pot arribar l’escalada de tensió? No els deixarem fer.

I és que el pitjor que podem fer ara és no fer absolutament res. Relativitzar l’atemptat, reduir-lo al nivell d’anècdota o començar amb relats conspiranoics és fer-los guanyar terreny.  Tampoc podem caure en el parany d’assenyalar la decoració d’aquest feixisme com si fos el més important.

El PSC és l’únic garant a l’hora d’establir un pont de diàleg entre Catalunya i Espanya. Aquells que volen suprimir aquesta possibilitat tenen com a objectiu destruir aquest pont. És tota la infraestructura que queda per evitar la fractura social definitiva en tant que altres han volgut dinamitar els ponts i amagar-se a l’altre banda a esperar. Els militants socialistes hem d’aguantar la posició i resistir, no ho hem de fer pel bé de la organització, ho hem de fer pel bé d’una societat pacífica i civilitzada que vol continuar sent-ho. Hem de protegir l’única possibilitat que queda d’assegurar el pacte i l’enteniment entre els pobles germans.

La lluita continua, mantingueu la posició i defenseu el pont.

Manel Clavijo Losada  

L’Ajuntament de Cornellà i la transparència

Ja fa uns mesos que vaig notant cert neguit a les xarxes per part dels grups municipals de la oposició. Deu ser perquè ser l’ajuntament menys endeutat a la vegada que s'augmenten les partides a polítiques socials i s'obren nous equipaments és complicat de rebatre.  

I és ja fa un temps que, cada cop que algú diu allò de “Cornellà té l’ajuntament menys endeutat de Catalunya”, apareix el convergent x de torn i contesta “si, però també el menys transparent!”. Temps mort! Com? Què? On és la relació causa-efecte entre ser l’ajuntament menys endeutat i ser el menys transparent? No n’hi ha, però barrejar la impotència amb el desconeixement i, a més, afegir-hi immaduresa política té aquestes conseqüències.

Rabietes de nen petit a part, avui volia dedicar l’article a parlar de transparència.

Com bé ens indiquen els oportun(istes)s paladins de la transparència municipal, l’Ajuntament de Cornellà no surt gaire ben valorat en els estudis sobre aquesta matèria. Cal deixar clar que, darrere d’aquestes investigacions hi ha gent molt esforçada, i amb més feina a fer que finançament per dur a terme la seva tasca.

Ara bé, cal tenir en compte què analitzen exactament aquests treballs i per què utilitzen aquesta metodologia. Cal que sapiguem que allò que tenen com a centre de la recerca són les pàgines web dels ajuntaments. El que aquí s’analitza és si les planes web dels consistoris tenen tota la informació que els investigadors consideren que han de tenir. Per què ho fan això? Senzillament perquè no hi ha mitjans tècnics ni humans com per anar a cadascun dels 947 municipis de Catalunya, picar a la porta i anar demanant documentació. S’hauria de parlar, doncs, d’accessibilitat web dels ajuntaments. El que passa és que, com podeu sospitar, aquesta expressió no té tant que ganxo.

Si anem als estudis de capçalera al respecte tenim una primera recerca feta per transparencia.org.es. Aquesta analitza, com deia abans, les pàgines web d’ajuntaments d’arreu d’Espanya. Com és natural, n’agafen uns quants d’aquí i d’allà per fer una mostra representativa. De Catalunya en van agafar 16 i el nostre ajuntament era el pitjor valorat en quant a la pàgina web. D’aquí a considerar que som el primer dels 947 municipis en manca de transparència hi ha el mateix espai com de neurona a neurona d’aquell que s’ho cregui.

El segon estudi de capçalera està fet a la UAB i està publicat a infoparticipa.cat. Aquí si s’analitzen les 947 planes web dels ajuntaments de Catalunya. Aquest és més seriós i ens dona una puntuació del 63% (baixa, això si).

A partir d’aquí:

Conclusió 1: les pàgines web són simptomàtiques del nivell de modernització d’un ajuntament. Ara bé, poc més. La transparència es mesura en funció de la possibilitat que té qualsevol ciutadà d’anar a l’Ajuntament  i que se li lliuri la documentació d’allò que vol saber.

Conclusió 1.1: com és físicament impossible fer un estudi extens al respecte, trobem notes baixes com la de Martorell, governat per CiU, que treu només un 51% o El Prat, governat per ICV, que treu un 54%. Notes segurament molt per sota del que podrien treure si es valorés la facilitat del ciutadà que demani informació anant al registre.

Conclusió 2: la transparència no és només bolcar totes les dades sense processar. Cal donar-les i, a més, fer una correcta interpretació i presentació de les mateixes. L’Ajuntament de Cornellà, en quant a pressupostos, et dona la possibilitat de descarregar-te la taula infernal de dades o mirar uns gràfics més atractius. Això, els estudis aquests, no ho valoren.

Conclusió 3: hi ha quelcom més transparent que un regidor donant la cara davant un ciutadà sobre la raó per la qual no es poden canviar de lloc els contenidors d’un carrer? Conèixer al regidor de la teva zona, tenir el seu número, el seu e-mail i disposar d'una eina com l’apropteu és transparència. Això tampoc no es valora...

Conclusió 4: cal millorar l’accessibilitat de la pàgina web, ampliar els seus continguts i modernitzar-la per fer-la més intuïtiva. Veieu com es pot dir el mateix sense populisme ni partidisme?

Manel Clavijo Losada

Fer-se el suec fiscalment parlant (II)

Posats a calçar-se l’armadura templària per anar de croada a alliberar Terra Santa dels infidels neoliberals , ja m’hi quedo una mica més i continuo caçant mites...

Com a continuació de l’article anterior, allargo la comparativa hispano-sueca ja que les dades fan pensar en dies de glòria.

Avui el mite en qüestió és el següent: les rendes del capital han de gravar-se molt per sota de les rendes del treball per tal d’incentivar la reinversió, general ocupació i aconseguir una major competitivitat.

Partint del fet que a Suècia, com bé vaig explicar a l’article anterior, tributen i recapten a la pràctica molt més que nosaltres (també en rendes del capital), tot faria pensar que a Espanya es fa més investigació en I+D, hi ha menys atur o que som més competitius.

Quina és la realitat? Que la despesa total en I+D és quasi tres vegades superior a Suècia que a Espanya. I què passa si desglossem la despesa segons qui la fa? Doncs que trobarem que el sector privat suec inverteix més del triple que l’Espanyol encara que tenen més impostos a pagar. Si afegim que aquí, l’empresa que més es dedueix per investigació en aquest camp és el Banco Santander, ens podem fer una idea de la qualitat de la poca recerca que fan els privats a Espanya. El Govern espanyol inverteix directament el 0,26% del PIB en I+D metre que al Govern suec només li cal el 0,15% ja que entre el sector privat i les universitats ja en té prou. Per cert, les universitats sueques gairebé tripliquen la inversió en aquest camp a les espanyoles. Si afegim que nosaltres no tenim cap universitat entre les 200 primeres del món...

Degut a la baixa fiscalitat de les rendes del capital, tenim menys atur que a Suècia? Això no arriba ni a pregunta retòrica, és evident que no. Nosaltres tenim en torn d’un 25% d’atur mentre que a Suècia tot just ara han arribat al 8% i es tiren dels cabells. És curiós que tinguin el 8% ja que aquesta xifra és la que té Espanya d’atur estructural.

Per últim he deixat la competitivitat. Només donaré una dada per tal de no provocar suïcidis col·lectius: Suècia es troba entre els 5 països més competitius del món i Espanya el 35.

La primera conclusió que hem d’extreure de tot plegat és la següent: l’èxit o el fracàs d’una economia té més a veure amb el seu model productiu i amb la intervenció de l’estat que no pas en els típics dogmes neoliberals.

La segona conclusió que hem d’extreure és que no podem comparar països tant diferents. Jo ho he fet per evidenciar l’absurditat dels arguments de tot el conglomerat mediàtic neoliberal. No es pot prendre seriosament el fet de pensar que tenim una fiscalitat escandinava o que si baixéssim els impostos ens semblaríem més a ells.

La tercera i darrera conclusió és que si ens hem de fixar en ells és més com a aspiració en alguns aspectes de la seva economia que no pas com una comparació general, que és el que fan els neoliberals. No caiguem en les seves trampes ja que aquests no volen que siguem Suècia, volen que siguem Somàlia.

Manel Clavijo Losada

Fer-se el suec fiscalment parlant (I)

No, avui no parlaré del frau fiscal malgrat el títol pot fer entendre això. Potser la setmana que ve o l’altra tocarà tractar aquesta xacra però avui vull fer de caçador de mites fiscals.

Espanya (i més concretament Catalunya) té uns impostos a nivells escandinaus (més concretament a nivell de Suècia)? Aquest és un mite que s’ha encarregat d’anar estenent tot el conglomerat neoliberal que aposta per un estat de mínima intervenció que requereixi d’una mínima fiscalitat. En realitat aposten per una mínima fiscalitat que té com a conseqüència necessària un aprimament sobtat de l’estat fins a fer-lo mínim.

Abans de res, ja que hem de comparar Espanya i Suècia, hem de demostrar que es semblen tant com un ou a una castanya. Així la resta de dades que aniré aportant passaran pel filtre mental del “no s’assemblen en res” en comptes del “som iguals només que aquí tenim serveis africans”.

Espanya i Suècia no s’assemblen en res principalment perquè el seu PIB no es similar ni per casualitat. En termes absoluts Espanya té un PIB d’1,03 bilions d’€ i Suècia no arriba als 0,044 bilions d’€. Abans de començar a treure el cava de la nevera i celebrar-ho caldria donar la dada relativa segons el cost de la vida i el poder adquisitiu. I si, com us imagineu els suecs ens superen, de fet són 1’5 vegades més rics que nosaltres (en relació al nivell de preus i altres variables). Així que torneu el cava a la nevera i penseu en per què un país tant ric com el nostre té una gent tant pobra vivint a dins i com un país tant pobre com Suècia pot tenir gent tant benestant allà. La resposta és “socialdemocràcia”.

Una vegada veient que vivim a la castanya podrida podem començar a analitzar algunes dades de rellevància. La primera són els impostos corrents (tant de rendes com de patrimoni). Resumint-ho tot, en aquest apartat ens trobem que Suècia ens supera en 8’1 punts percentuals en relació amb el que recaptem al respecte aquí.

Si analitzem l’IRPF trobem que el tipus mínim a Espanya és del 24% i a Suècia del 25% i el tipus màxim és del 56% (tram autonòmic inclòs) i a Suècia del 55%. I què passa amb tot això? Passa que a Espanya, els rics de torn, tenen moltes més facilitats que a Suècia per no haver de pagar el tipus impositiu més alt. De tal manera que només un 3% declara com a contribuent al tipus 56%. La resta el que fa és guanyar els calerons però les declara com a guanys de capital i tributen a la meitat. Qui vol tenir una nòmina on et treuen la meitat si pots tenir els mateixos ingressos i que et treguin un quart o, si ets molt llest i tens molta pasta, només un 1%?

Analitzant l’Impost de Societats trobarem que a Espanya el tenim al 30% i a Suècia el tenen al 22%. Abans de tornar a treure el cava de la nevera però per estampar-me’l al cap us diré que una cosa és el tipus nominal i l’altre el que realment s’acaba pagant. Espanya és el país de les deduccions L’Oréal “porque yo lo valgo”. Se’n fan tantes que seria impossible enumerar-ne la majoria i les intencionalitats en una part important dels casos és “tornar un favor” o “incentivar un sector on tinc interessos personals”. Doncs això: “porque yo lo valgo”. Només a l’Impost de Societats tenim aquestes deduccions (no hi són totes): inversió en I+D, foment de les TIC’s, foment d’activitats encarades a l’exportació, protecció del patrimoni històric, activitats cinematogràfiques i audiovisuals, edició de llibres, protecció del medi ambient, localització via satèl·lit, mobilitat i ocupació de discapacitats, formació professional, despeses d’escoles bressol, reinversions, assegurances i mútues, escriure de política en un blog (no, aquesta darrera és una broma però no crec que arribi gaire gent fins aquí). A Suècia no tenen ni molt menys tantes deduccions ni tampoc de la magnitud de les que estem parlant.

I què passa amb l’IVA? A Suècia tenen el seu IVA superreduït dos punts per sobre del nostre i el tipus general quatre punts superior.

Totes aquestes dades a què porten? A que els ingressos de l’Estat Espanyol siguin d’un 37’1% del PIB mentre que els de l’Estat Suec siguin d’un 51’5% del PIB. Recapten més perquè tenen impostos més alts i més difícils d’eludir.

No he volgut entrar en cotitzacions socials per part dels treballadors, que són més baixes que aquí, en tant que ells tenen un sistema sanitari que funciona més a partir dels pagaments directes. Tampoc he volgut entrar en altres impostos indirectes perquè ja era embolicar massa la troca per acabar arribant a la mateixa conclusió.

Els suecs no fan honor al seu gentilici a l’hora de pagar els seus impostos. Ara bé, les grans fortunes espanyoles semblen tenir la nacionalitat a l’hora de gratar-se la butxaca per pagar les seves obligacions. Ara bé, el més alarmant és tot el aquest conglomerat mediàtic que intenta fer-nos passar per suecs.

Manel Clavijo Losada