Aquests comicis ens han servit per aprendre plegats
una sèrie de lliçons que, bé per ignorància, bé per manca d’experiència
democràtica, alguns no tenien encara gaire clares.
Aquest vol ser un decàleg amb l’objectiu de no fer
perdre el temps als ciutadans i ciutadanes de Catalunya amb romanços.
1. Les enquestes poden coincidir amb al realitat. Ara bé, normalment no és
així. Una enquesta és a la realitat el que una fotografia en blanc i negre és a
una escena que es vulgui immortalitzar. Es sap què passa en aquell moment, no
un segon abans ni un segon després. A més, la parcialitat de la mostra impedeix
veure els colors que ens omplen de matisos la imatge: vot ocult, indecisos,
canvis d’opinió d’última hora... Les enquestes tenen valor si s’analitzen
seqüencialment, com en un vídeo (que no deixa de ser una sèrie de fotos
muntades una rere l’altre). Només així podem saber el valor real de la
informació d’una enquesta: comparar-la amb l’anterior i amb la posterior i
calcular la tendència. En aquest cas era relativament clar veure certa baixada
de CiU d’ençà la convocatòria de les eleccions.
2. Les polítiques de retallades sempre passen factura. CiU va pensar que seria la
única formació política al Govern en tota Europa que, malgrat practicar destralades
als drets socials i a l’economia de les persones, no tindria desgast electoral.
La gent pateix i espera política en positiu, no política que resti. La gent,
actua, doncs, en conseqüència a l’hora de votar.
3. Les campanyes electorals serveixen d’alguna cosa. I encara més si ets un
partit d’esquerres. Catalunya és majoritàriament de centre-esquerra i l’electorat
de CiU també ho és en bona mesura (sembla mentida, oi?). L’abstenció afecta més
als partits d’esquerra ja que és un electorat més crític i idealista, la dreta
es mou més per càlculs i per interessos. CiU no tornarà a tenir majoria
absoluta ja que ha anat perdent part del seu electorat de centre-esquerra. El
PSC ha tret millor resultat allà on s’ha bolcat en fer una campanya més
intensa. Al Baix Llobregat han aguantat com han pogut com a primera força però
a Barcelona ha estat impossible i han tingut uns resultats catastròfics. Això
té a veure amb qui té més tradició de fer campanya a peu de carrer i qui no en
té.
4. Retallar caps surt més a compte que retallar l’Estat del
Benestar.
ERC ha estat la gran beneficiada d’aquestes eleccions, passant a ser el
principal partit de l’oposició. Això ho ha aconseguit amb una renovació clara
en la seva imatge i demostrant que les disbauxes del passat havien servit per
aprendre dels errors. De vegades no cal afegir nou davant el logo, tan sols cal renovar-se de veritat.
5. L’alternativa ha de ser alternativa. El principal partit de l’oposició en
un context democràtic on l’alternança és possible pot arribar a governar. De
fet, si no ho fa n’és substituït per un altre. L’alternativa al govern ha de
demostrar ser diferent, engrescadora i contundent. Això s’aconsegueix amb un
programa complert i ben pressupostat que comenci a promocionar-se el primer
dia, no pas els últims quinze. A més, l’alternativa no només ha de ser diferent
al que proposa el Govern, també ha de ser diferent a la resta de partits
opositors. Un clar exemple és el Partit Socialista Francès dels anys ’70, va
avançar als comunistes amb un projecte alternatiu a l’aristocràcia econòmica
que proposaven els conservadors i a l’oligarquia estatalista comunista. Aquest
projecte era cooperatiu i es basava en l’autogestió dels treballadors en el seu
lloc de treball. El poder ni pels privats ni per l’estat: per la gent. Van
acabar al govern.
6. Tota acció té la seva reacció. Si agites el nacionalisme català,
excites també el nacionalisme espanyol. La
carta independentista era d’un sol ús i de doble fulla. CiU no l’ha jugada ni
bé ni quan tocava. A CiU els sobren advocats i economistes i els hi manquen
politòlegs i algun físic que els hi expliqui que confrontar nacionalismes és
com empènyer una paret per intentar fer-la caure. El més probable és que la
força que hi apliquis en una direcció es veurà contrarestada per una força d’igual
intensitat però de sentit oposat.
7. L’original és sempre millor que la còpia. A més, per més que t’hi
escarrassis, imitar-lo només li dona més protagonista i publicitat al producte genuí.
La millor campanya a ERC ha estat la de CiU i la seva voluntat d’un poble.
8. El joc “Yo Presidente” és només això: un videojoc. Intentar frivolitzar el
procés democràtic, tot fent avançar les eleccions de manera oportunista i
apoderant-se de les legitimes aspiracions nacionals d’una part del poble de
Catalunya, pot ser efectiu en simuladors però la realitat és ben diferent. La
raó la tenim a la novena lliçó.
9. A Catalunya existeixen dos eixos: dreta-esquerra i
nacionalisme espanyol-nacionalisme català. Obviar això és no saber com funciona
la política ni poder representar mai al poble de Catalunya. Aquests eixos han
existit, existeixen i existiran sempre que hi hagin desigualtats socials i
contextos plurinacionals. O sigui que en tenim per estona.
10. Si la gent participa massivament podem evitar que partits com
PxC entrin al Parlament. Ja que la llei de partits no ho pot evitar degut a que a
Espanya no cal ser demòcrata per presentar-te a les eleccions, la ciutadania ha
de tenir els seus propis mitjans per evitar que el neofeixisme torni al poder.
Com ha passat en aquesta ocasió, si la participació és més o menys alta també
ho serà la barrera electoral estipulada (per la inexistent llei electoral
catalana) i també ho serà la barrera electoral efectiva (el tant per cert amb
el que ha sortit el partit amb menys representació). Votar en blanc també és
efectiu si amb això evitem la irrupció de la nova dreta decimonònica al nostre
Parlament.
Heu après alguna cosa? Tranquils, els dirigents de
torn de ben segur que no.
Manel Clavijo Losada