diumenge, 28 d’octubre del 2012

Els problemes de l’esquerra (I): El Creixement



Aquest article ja entra en el fons de la qüestió d’un dels tres conflictes més importants de l’esquerra al segle XXI. Espanya, a més, és un exemple paradigmàtic d’allò que es tractarà en aquest escrit: ens manca un model de creixement econòmic propi d’esquerres.

Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica... I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la riquesa entre el conjunt de la societat.

Quan és la gent qui té això en ment el problema és molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia moderna.

En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres d’actuació del neoliberalisme.

Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del 2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros). Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen per evadir?

La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.

No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però considero que és bo aportar alguna idea al debat.

En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.

Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una oportunitat.

Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys protagonistes.

Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres objectius finals com a socialistes.


Manel Clavijo Losada

dijous, 25 d’octubre del 2012

Els problemes de l’esquerra: introducció



Ja fa temps que pensava en dedicar tot un serial d’articles en analitzar els problemes de la socialdemocràcia moderna. Els últims esdeveniments electorals (i no electorals) m’han obert una finestra d’oportunitat mental, i potser social, per realitzar-los ara i fer-los públic durant les properes setmanes.

Volia dedicar el primer article directament al primer dels problemes a analitzar però en l’últim moment l’he tatxat i he començat de nou. Considero necessari justificar les motivacions que m’han portat a escriure aquests articles. Cada cop més gent veu les conseqüències dels problemes de l’esquerra però convé no confondre’ls amb les causes. L’objectiu de tot plegat és assenyalar allò que tothom veu per separat però mai s’acaba de posar en comú i en un context adequat.

Els partits socialdemòcrates estan patint una crisi de credibilitat terrible. Això no és nou, ja ve de la Crisi del Petroli dels anys ’70, quan el neoliberalisme va agafar definitivament impuls i va començar a guanyar l’hegemonia. Des d’aleshores Europa ha estat controlada pel neoliberalisme econòmic i el conservadorisme moral (amb comptades i no gaire notables excepcions). Fins i tot l’SPD alemany o el Labour Party britànic s’han apropat a postulats centristes que han acabat per desdibuixar-los.

A l’actualitat, malgrat la crisi estructural del sistema capitalista, les esquerres no han aconseguit agafar les regnes de la situació, no han estat identificades com a possible sortida a la situació de crisi multinivell que viu Europa. A més, s’han perdut els últims governs “progressistes” del Mediterrani, en part per la deriva centrista i desdibuixada que ja en el passat havien patit la resta de partits socialdemòcrates del continent. França és l’únic país on governa l’esquerra i ho ha fet gràcies a l’impuls d’un règim Presidencialista i pels pèls. A més, està seguint una política econòmica si més no discutible, tot signant el pacte d’austeritat que condemnarà els Estats de Benestar dels països més pobres d’Europa. Al menys si han marcat unes línies vermelles per on no es pot retallar.

Aquí a Espanya el PSOE està en caiguda lliure. Malgrat no perdre a Andalusia (per por al PP) i guanyar a Astúries (pel desgavell organitzat pel Cascos), a l’hora de la veritat el miratge s’ha acabat. Euskadi i Galícia s’han girat d’esquenes a les propostes i candidats socialdemòcrates tot i patir les retallades del Govern Central i, en el cas sobretot de Galicia, també de l’autonòmic. Tot fa pensar que a Catalunya es repetirà aquest esquema.

Com a socialistes no podem pensar que tot plegat es redueix a la conjuntura i als governs anteriors. No es pot reduir a la vinculació mental que tenen els ciutadans entre la crisi estructural del capitalisme i el partit que governava en el moment de produir-se i/o agreujar-se.

No és hora de resignar-nos, és hora de trobar solucions i, abans d’això, cal saber quins són els grans problemes de l’esquerra.

Properament es publicaran tres articles dedicats cadascun a un dels tres problemes que, al meu parer, són els grans conflictes interns que pateix l’esquerra.
  •   No tenir un model propi de creixement des de l’esquerra. Com volem créixer?
  •  No tenir uns objectius finals definits, propis i engrescadors a nivell ideològic. Quins són els nostres objectius finals?
  •   No tenir una fulla de ruta que serveixi de relat per enganxar a la gent al nostre projecte. Com arribem a la nostra meta?



Manel Clavijo Losada

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Cuando veas las barbas de tu vecino cortar…



He creído conveniente hacer un nuevo paréntesis en la temática habitual de este blog (sin salir de la política) y adentrarme en cuestiones fuera del ámbito catalán y estatal. Hoy es el día después de las elecciones gallegas y vascas y es necesario reflexionar y hacerlo público para que alguno tome nota…

Este artículo se va a centrar en las elecciones gallegas ya que considero que son las más normalizadas puesto que no ha habido históricamente un voto oculto por la ilegalización de opciones políticas.

Entrando en el fondo de la cuestión, basta con leer algunos medios de comunicación para comprobar, una vez más, el trato frívolo y carente de sentido de la ética periodística de algunos titulares. Éstos hacen referencia a la reválida, para la política destructiva del Gobierno Central, que representa la mayoría absoluta de Feijóo. También se destaca oportunamente que es la figura del líder popular gallego la que ha parado el choque de la impopularidad tanto del Presidente del Gobierno como de sus recortes. Lo sitúan además como futurible candidato a sustituir a Marianico el Re-corto.

La realidad es otra. Analizando someramente algunos datos electorales nos damos cuenta que Galicia no es el Edén popular. La participación ha caído en más de 230.000 votos, el voto en blanco roza ya los 40.000 y los nulos han aumentado en un 130%. Por si fuera poco, el PP ha perdido 145.000 votos.

Por lo tanto la gente ha castigado a Feijóo y ha mostrado su desconfianza ante el sistema de partidos actual.

Si el PP ha aumentado su mayoría absoluta no es gracias a su gestión o al carisma de su candidato, es porque carece de una oposición con cara y ojos que presente un proyecto viable, creíble e ilusionante. El BNG se ha dividido y el PSdG se ha desplomado como nunca.

La mejor baza de Feijóo ha sido Pachi Vázquez y los socialistas, así como la irrupción de un nuevo partido de izquierdas que le ha restado votos a toda la oposición. ¿Será el momento de empezar a plantearse un nuevo Frente Popular siguiendo el modelo Syriza pero sin dejar fuera a la socialdemocracia?

Tomemos nota de cara a los próximos comicios.

Manel Clavijo Losada

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Eleccions anticipades II


Després del parèntesi de l’anterior article, amb el consegüent rebombori, torno a l’anàlisi de les eleccions del proper 25 de novembre.

Cal prendre’ns molt seriosament aquests comicis, ens hi juguem molt com a ciutadans i com a socialistes. Si volem que la opció política que representem sigui una alternativa vàlida i ben definida hem de saber llegir l’objectiu real d’aquesta convocatòria per tal de poder contrarestar els seus efectes.

I és que l’avançada de les eleccions té l’objectiu d’esdevenir un plebiscit per la independència. Ara bé, això no seria ni recomanable, ni democràtic, ni realista. Unes eleccions mai no poden ser una pseudoconsulta o un protoreferèndum. Intentar vendre i promocionar el contrari representa un ús equivalent al que fan les dictadures respecte les consultes populars.

Que ningú s’enganyi, aquestes no són les eleccions de la independència, tampoc són eleccions constituents ni la gent votarà només en clau nacional per molt que des del Govern s’intenti forçar.

Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya votaran calibrant, sovint inconscientment, moltes variables diferents: esquerra-dreta, espanyolisme-catalanisme, afinitat partidista, càstig a formacions polítiques, etc.

Els partits polítics es presentaran el proper 25 de novembre amb un tot un grapat de propostes en totes direccions. Aquestes hauran de satisfer les demandes relatives a l’eix socioeconòmic (què hem de produir, com generem ocupació, quines han de ser les relacions laborals, com controlem el sistema financer...) i també les de l’eix nacional (quina relació hem de tenir amb Espanya, com ho hem de decidir, quin finançament volem per Catalunya...). Aquesta és la prova més clara que aquestes eleccions no poden ser equiparables a una consulta on només es tracta de respondre una pregunta sobre un sol tema.

Voler presentar, doncs, aquestes eleccions com una votació per la independència demostra un oportunisme mesquí i una ignorància galopant vers la política i la societat. Això és encara més preocupant quan la idea sorgeix del pinyol del partit del Govern de la Generalitat, demostrant que més que una formació política és una agència de publicitat encarregada de guanyar eleccions.

Si realment volen copsar la voluntat dels catalans i catalanes respecte l’estat propi només cal que convoquin una consulta amb una pregunta concreta i unes opcions clares i irreductibles. Si el que realment volen és prorrogar quatre anys més la seva deriva neoliberal al Govern només cal que continuïn com ara. Ara bé, aquest comodí independentista només es pot utilitzar un cop i cal assumir-ne les conseqüències. 


Manel Clavijo Losada