Existeix la creença popular que la dreta genera la riquesa
i que l’esquerra la redistribueix. Es pensa que és necessari el govern de la
dreta per generar creixement, baixar l’atur, promoure l’activitat econòmica...
I que, una vegada tot muntat, ha de venir l’esquerra per repartir tota la
riquesa entre el conjunt de la societat.
Quan és la gent qui té això en ment el problema és
molt greu. Ara bé, quan també els nostres dirigents socialistes es resignen i
assumeixen aquest esquema tenim un dels grans problemes de la socialdemocràcia
moderna.
En aquest cas no cal anar gaire lluny per poder
exemplificar quin és el model de creixement de la dreta. A Espanya hem patit un
tipus de creixement econòmic basat en el totxo, l’especulació urbanística i
hipotecària, la manca de control ètic i legal... Amb tot plegat es van assolir
taxes de creixement del 3% i 4% però l’atur no va baixar del 8% i el 17% de la
població es trobava en risc d’exclusió social. A més, els salaris reals es van
mantenir inalterats. Tota la maquinària del sector públic es va bolcar en un
model insostenible en tots els sentits imaginables i va comptar amb l’ajut del
sector financer i les grans empreses vinculades amb la construcció (que van
esdevenir les majoritàries dins l’Ibex-35). Aquest era un estil de creixement
propi de la dreta i és ben normal que l’apliqués, es troba dins els paràmetres
d’actuació del neoliberalisme.
Un cop la dreta va perdre les eleccions generals del
2004 i l’esquerra va tornar al poder era el moment de canviar el model
productiu. No va ser així. Van assumir el model ja existent i van interioritzar
allò que la gent tenia en ment: “nosaltres només redistribuïm”. Van caure en el
seu propi parany. Un model productiu fet pels neoliberals és pràcticament
impossible de redistribuir, en aquest cas el creixement era especulatiu i els
rèdits es concentraven en les grans empreses, la gran banca i les grans
fortunes. Aquests són, a més, els principals defraudadors fiscals que apleguen
el 70% de tot el frau fiscal a Espanya (xifrat entre 70.000 i 243.000 milions d’euros).
Com redistribuir aquesta riquesa concentrada en aquells que més facilitat tenen
per evadir?
La redistribució ha de començar en la mateixa generació de la riquesa ja que el tipus de creixement condiciona l’efectivitat de les polítiques d’equitat. L’esquerra, doncs, ha de crear el seu propi model de creixement econòmic i ha de partir del principi de sostenibilitat a tots nivells: econòmic, generació d'ocupació, drets laborals, redistribució de la riquesa i respecte mediambiental.
No és la voluntat d’aquests articles esdevenir un
dogma tot promovent, en aquest cas, un model productiu en concret però
considero que és bo aportar alguna idea al debat.
En un exemple de responsabilitat col·lectiva i bon
anàlisi de la situació, la JSC va assumir a l’últim congrés un model productiu
de l’esquerra. Aquest va sorgir del treball d’alguns companys de la
JSC-Cornellà entre els quals m’hi trobo.
Aquest model proposat parteix d’una Tercera Revolució
Industrial a partir d’un nou teixit industrial divers que compti amb uns
tractors econòmics basats en la producció i desenvolupament de les energies
renovables. Hem de fer de la necessitat d’emancipar-se de les energies fòssils
i nuclears el motor de creixement. A més, el sector de la dependència pot ser
un altre sector en auge que pot solucionar els problemes de l’envelliment de la
població a l’hora que reactiva l’economia. Hem de fer dels problemes una
oportunitat.
Espanya té l'ocasió d’aprofitar allò on som
punters mundialment i generar riquesa a partir de sectors on l’especulació i la
concentració de grans capitals en una minoria corrupta no siguin ni molt menys
protagonistes.
Ara bé, convé no oblidar que tot plegat són només
mitjans per assolir allò que analitzaré al proper article: els nostres
objectius finals com a socialistes.
Manel Clavijo Losada