Així, no

En principi el següent article havia de continuar l’anàlisi sobre les properes eleccions. He decidit però, fer aquest parèntesi per exercitar una mica l’autocrítica com a demòcrata i com a militant socialista.

Un dels acords que vàrem prendre a l’últim congrés va ser el de modificar l’elecció dels candidats del nostre partit mitjançant el procediment de les primàries obertes, com fa el Partit Socialista Francès. Hi va haver un acord general al respecte ja que vam considerar que calia modernitzar el mètode de selecció dels dirigents per tal d’ajustar-se als cànons lògics d’un partit democràtic.

Aquesta necessitat no ha canviat en un any, ans al contrari, és més vigent i necessari que mai. El poble reclama noves eines de participació política i nosaltres havíem de ser el partit que donés el primer pas al respecte, el partit que assumís internament la democràcia participativa, el partit que guanyés credibilitat a l’hora de regenerar la democràcia. En definitiva, havíem de donar exemple.

Els esdeveniments han impedit organitzar unes primàries obertes amb les màximes garanties. Ara bé, seria injust no fer al·lusió en aquest punt en el fet que hem tingut molts mesos per tenir preparat un reglament per si de cas s’avançaven les eleccions (ja fos per les derives messiàniques d’en Mas o pel no suport del Parlament als Pressupostos de la Generalitat).

Assumint que la direcció del PSC no té una bola de vidre màgica on es pugui veure el futur, és normal que no sigui possible organitzar unes primàries a la francesa. Ara bé, era impossible realitzar-les a nivell intern? La Federació de Barcelona les va organitzar en menys d’un mes, el PSC a nivell nacional no les pot realitzar en menys temps?

Considero que en ple segle XXI és inadmissible democràticament que un òrgan composat per una elit de 400 delegats tingui tot el poder per escollir qui encapçalarà la nostra candidatura.

En primer lloc ho considero injust per tots aquells que haurem de fer campanya en favor d’un candidat que no hem pogut escollir. En segon lloc ho considero injust pels mateixos precandidats, que hauran de recollir avals al mateix Consell Nacional i convèncer als seus companys en un discurset de només mitja hora. Reduir-ho tot a mitja hora és tan insuficient com el mateix mètode d’elecció. Com a politòleg em veig en l’obligació de preguntar-me: a qui afavoreix tot plegat?

Només em queda esperar que els delegats i delegades tinguin l’enteniment suficient com per realitzar el millor judici possible malgrat la situació. El resultat ha de ser l’elecció del/la millor candidat/a possible. 

Manel Clavijo Losada

Eleccions anticipades (I)

A l’anterior article ja avançava que Artur Mas no escoltaria al Parlament i aprofitaria el debat de política general per anunciar la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques.

També apuntava a la necessitat d’analitzar correctament dos elements essencials de tot plegat: els motius que porten al Govern a avançar els comicis i què ens juguem a les mateixes.

Aquest primer article tracta, com és d’esperar, d’allò que ha obligat realment a Mas a convocar eleccions abans d’arribar a l’equador de la legislatura.

Aquesta ha estat indiscutiblement un fracàs en tots els sentits. Tots els objectius que s’havien presentat a l’inici del mandat s’han incomplert, tot allò que va il·lusionar als ingenus votants de CiU no s’ha traduït en una obra de govern convincent.

A nivell de millora del Govern aquesta havia de ser la legislatura del Govern dels Millors, en contraposició, suposo, al Govern de les disbauxes, del Tripartit. Un govern on hi hagués el millor de la societat civil representada, on els consellers fossin experts indiscutibles en la seva àrea i on totes les ideologies hi fossin representades per donar profunditat i representativitat a l’executiu. El resultat ha estat discutible en totes les condicions exposades, primer perquè bona part dels exponents de la societat civil van rebutjar o no se’ls hi va fer l’oferiment (com era d’esperar), segon perquè els consellers són experts només en màrqueting electoral, no pas en la seva àrea (l’exemple és en Mas-Colell i els seus errors en tresoreria) i tercer perquè encara estic buscant a un representant de l’esquerra al govern (i no, en Mascarell no val).

A nivell de millora en l’economia aquest mandat havia de ser el de la reactivació econòmica. Com a titular hagués estat molt sintètic i fidel si hagués estat així però la realitat és que aquest ha estat el mandat de les retallades. Mentre les empreses tancaven o despatxaven als seus treballadors, la Generalitat feia l’equivalent al Sector Públic. Si bé és cert que el Govern Central obligava a rebaixar el dèficit, la opció de retallar en educació i sanitat, així com eliminar impostos, ha estat made in CiU. Per tant, si en el Sector Privat la cosa ha anat a pitjor i el Sector Públic ha minvat el saldo total és negatiu.

A nivell de millora de la situació social aquests quatre anys havien de servir per trobar una solució al problema que més afecta als ciutadans: l’atur. Algú pot pensar que és demagògic fer al·lusió a unes dades que han empitjorat en tot l’estat però baixar l’atur va ser una promesa electoral i això, a nivell civil i ètic, esdevé un contracte i aquest s’ha incomplert. L’èxit estava xifrat en un 50% menys d’atur, les dades actuals parlen per si soles.

A nivell nacional, aquests quatre anys havien de ser els de la solució als problemes nacionals. Aquests es van reduir (per error) als problemes fiscals derivats dels diners que van a parar a Espanya però no tornen. Aquesta quarta pota del projecte que tenia CiU per Catalunya era la més emprada a nivell retòric però la menys treballada per l’executiu ja que només es va posar en marxa quan la resta del projecte començava a enfonsar-se. I és que un govern que té problemes de tresoreria per no saber fer la feina de comptables és difícil que puguin fer d’enginyers fiscals i dissenyar un bon Pacte Fiscal. També és complicat que un govern que es guanya a pols una creixent conflictivitat social per retallar sense comptar amb els professionals afectats sàpiga negociar-ho sense imposar. El resultat del que retòricament era el centre de la legislatura s’ha traduït en una negociació d’uns mesos amb els partits, d’uns dies en el Parlament i d’unes hores amb en Rajoy.

Ara ens volen fer creure que aquesta era la clau de volta de tot el mandat i l’única raó per la qual es convoquen eleccions anticipades. I jo em pregunto, per què m’he de creure tot això quan ha estat l’últim en que han pensat i el primer que han deixat de banda?

Manel Clavijo Losada

CiU per davant de la Generalitat

En alguna ocasió ja he fet esment de la millor manera de saber què pensa realment el Molt Honorable President és saltar-se el discurset i anar directament al torn de preguntes. Dijous passat va ser un nou exemple de tot plegat.

Durant tota la intervenció inicial es va anar recalcant que la pressa de decisions derivada del fracàs de la “negociació” del Pacte Fiscal es produiria després del debat de política general al Parlament de Catalunya. Això mostrava, a priori, la ferma voluntat de monopolitzar el debat que havia de ser sobre les retallades i de control al un executiu incapaç de governar en positiu. L’objectiu, doncs, és centrar tota l’atenció a un terreny favorable per l’actual govern i que els mitjans menystinguin la resta de conflictes socials que afecten a Catalunya. Essent benvolents es podia interpretar també que la decisió d’avançar eleccions o plantejar un referèndum caldria la reflexió comuna, consensuada i pausada d’un debat al Parlament i que, en tot cas, l’anunci es faria després.

Malauradament, al torn de preguntes se li va veure el llautó. Davant la insistència dels periodistes, finalment se li va escapar que la decisió s’anunciaria al mateix debat de política general. És a dir, no seria fruit de les conclusions d’aquest debat sinó que s’utilitzaria la plataforma mediàtica que suposa per fer l’anunci. Si això finalment es realitza serà una prova més d’allò que dóna títol al present article.

El Govern de CiU (no de la Generalitat), no content amb amagar les retallades i tota la política neoliberal rere l’attrezzo del Pacte Fiscal, vol centrar tota l’atenció mediàtica dels mitjans en la convocatòria d’unes eleccions anticipades.

Tot plegat és una mostra més del càlcul electoral, l’estratègia partidista i la gran enganyifa que ha suposat aquesta legislatura i aquest govern convergent.

Si finalment es convoquen eleccions anticipades caldrà fer una valoració de què significa que l’actual legislatura s’hagi esgotat abans d’arribar als dos anys i quin és l’objectiu real de l’avançada de les votacions.

Manel Clavijo Losada

La gran enganyifa

Al 1977, el recent escollit democràticament President del Govern, Adolfo Suárez, i el President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradelles, van iniciar negociacions sobre el que havia de ser Catalunya dins una Espanya democràtica. Les posicions de les parts implicades eren totalment antagòniques ja que el primer partia d’un estrat centralitzat i el segon d’un estat federal. El màxim en el que estava disposat a cedir Suárez era en una mancomunitat de diputacions i el requisit mínim de Tarradelles era la reinstauració de la Generalitat.

El moment era decisiu degut a una gravíssima crisi econòmica, una reforma democràtica del règim anterior que podia fracassar i uns radicalismes exacerbats en totes direccions que complicaven qualsevol presa de decisions.

L’hora, doncs, era greu i això ho van saber llegir prou bé ambdós presidents. L’inici de les negociacions, com era de preveure, va ser molt durs en tots els aspectes i semblava que podia no arribar-se a cap acord. Tot i així, en un gest que l’honora i que va fer història, el President Tarradelles va considerar que el més oportú era fer públic un optimisme que no era consegüent amb la situació real. Aquest gest va ser senyal necessari per l’arribada d’un acord i la reinstauració de la Generalitat.

Avui hem presenciat un moment històric equivalent, però no igual. En qualsevol cas l’hora és greu però els seus protagonistes no han estat a l’alçada. Mariano Rajoy ha estat inflexible i tancat en el seu búnker centralista i Artur mas ha fet tres quarts del mateix.

Tot plegat ha estat una gran enganyifa, avui no s’han trobat per negociar, avui s’han trobat per escenificar un teatre i prendre’ns el pèl als catalans i les catalanes. En una negociació s’estableixen màxims i mínims i, a partir d’aquí, s’estableix un calendari de negociacions per anar cedint en favor d’un acord efectiu. Cap dels dos presidents han estat a l’alçada i han escenificat un enroc de les seves posicions.

Recordo que en el debat al Parlament sobre el Pacte Fiscal es va retreure al PSC que no li donés suport al 100%. Es va argumentar que era un acord de màxims i que calia estirar molt la corda per poder cedir després a Madrid. Era tot mentida, l’objectiu no era cedir, era capgirar els màxims i negociar-los com a mínims per evitar haver d’entrar en el desgast propi d’una negociació democràtica. Han volgut evitar erosionar la imatge del Govern de cara a unes eventuals eleccions a la primavera.

El que passa quan hi ha un xoc teatral de trens entre dos nacionalismes és que els passatgers (els ciutadans) acaben patint les conseqüències.

Manel Clavijo Losada

Carrillo: exemple de respecte i tolerància

Aquests dies són del tot frenètics en tot allò que fa referència a l’actualitat. Malauradament avui cal fer esment a la mort de Santiago Carrillo, un home que va ser, de principi a fi, coherent amb els seus temps i un lluitador incansable contra l’adversitat.

Sincerament no pensava dedicar un article a Carrillo però m’hi han obligat. Si, m’ha obligat tota la caverna mediàtica a partir de la seva visió franquista sobre aquest personatge. I no parlo de La Gaceta (excel·lent substitut d’emergència si mai us manca el paper higiènic), parlo de diaris “seriosos” com l’ABC o La Razón. El primer titlla Carrillo d’ombra del comunisme i el segon ni es molesta en fer esment a la mort d’un dels pares de la Transició (tan modèlica segons la línia editorial d’aquest diari).

Tota la caverna s’ha bolcat en llençar tota la propaganda que tenien preparada per aquest moment. Òbviament apareixerà amb tot luxe de detalls tot allò referent a Paracuellos, oblidant la situació de descontrol que patia Madrid (descontrol vol dir que ningú té el control suficient com per organitzar una matança d’aquelles característiques). També passaran per sobre de l’ordre cronològic dels esdeveniments on aquest assassinat en massa s’inicia quan Carrillo encara no era l’encarregat de la seguretat d’una capital en guerra i assetjada (tot plegat amb només 22 anys!).

I és que, una vegada més, queda clara la diferència entre la dreta rància i antidemocràtica i l’esquerra plural i democràtica. La primera vol separar, cercar enemistats, acabar amb les singularitats, exigir respecte però no aplicar-s’ho.

Carrillo, però, era del segon grup, va demostrar respecte i tolerància amb aquells que li desitjaven la mort, amb aquells que van destrossar la seva joventut, amb aquells que van acabar amb el seu somni d’un determinat model d’estat per Espanya. Ell va saber cedir en favor de la majoria tot i sabia que faltava als principis pels qui van morir tants companys i amics seus. Ho va fer en favor de tots nosaltres, també d’aquells que, encara en el dia de la seva mort, li falten al respecte i l’acusen de crims de guerra amb la mateixa insistència amb la que amaguen els crims propis.

Serveixi la seva vida com a exemple de dedicació a un projecte i serveixi la seva mort com una mostra més de la inexistència d’una dreta democràtica a Espanya. La lluita continua! 

Manel Clavijo Losada

La universitat no és una prioritat

Avui hagués estat molt fàcil (i potser recomanable) dedicar l’article a la dimissió sospitosa d’Esperanza Aguirre o a la manca d’amplitud de mires i visió de futur d’un Rubalcaba i un PSOE que es resisteixen a assumir el federalisme. No parlaré d’això, tot i que aquí queda el meu esment al respecte.

Tornant al tema que interessa, ahir el Conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va inaugurar el curs universitari a la Pompeu Fabra. Ho va fer en un acte molt mogut gràcies a les protestes de la PUDUP (Plataforma Unitària en defensa de la Universitat Pública). Protestes legítimes a part, el Conseller va fer unes declaracions tant demagògiques com esgarrifants i que donen nom a l’article d’avui.

D’una banda són declaracions demagògiques ja que justifica les retallades i la manca agreujada de finançament amb un argument coix com el de posar per davant les pensions (les de l’estat central?), la sanitat (caram! Ara és una prioritat!) i l’educació infantil (tuppers i interins despatxats a part).

És absurd que el Conseller ens vulgui fer creure que retallen en educació superior perquè la prioritat es troba en el que tampoc és prioritari. El cert és que la prioritat no és pas la sanitat, les pensions o l’educació primària, l'única prioritat és la reducció de la despesa pública, l’aprimament de l’Administració  i la reducció d’impostos als qui més tenen.

D’una altra banda són unes declaracions esgarrifants en tant que deixen la porta oberta de bat a bat a la privatització i elitització de la universitat pública. És cert que tot plegat és una situació que ja es dóna de facto però no per això és menys preocupant que es digui clarament des del Govern de la generalitat. Si la Generalitat no finança degudament les universitats, aquestes hauran de cercar els euros a l’àmbit privat i això implicarà per força haver de demanar favors i sobretot haver de tornar-los. 

Si la Generalitat continua per aquest camí obligarà a les universitats públiques a emprendre mesures molt profundes i greus de reestructuració, cosa que afectarà a la qualitat de l’ensenyament i al número d’alumnes matriculats.

Si la universitat pública no és una prioritat pel Govern de la Generalitat, el futur de Catalunya tampoc ho és, (fora de retòriques messiàniques). Cal que a les properes eleccions desallotgem als neoliberals del Govern abans que ells desallotgin a les classes populars de l’educació superior! Combatrem les tisores amb paperetes i així, per primer cop, el paper guanyarà a la tisora.  

Manel Clavijo Losada

Deconstruint estructures d’estat

El Molt Honorable President de la Generalitat està monopolitzant l’atenció dels mitjans de comunicació. Com no podia ser d’una altra, aquest bloc també està participant d’aquest circ convergent.

I és que el Molt Honorable President està jugant a fer de Ferran Adrià; creu que Catalunya és un negoci com el Bulli i que la idea d’estat propi és com un plat que es pot deconstruir mantenint l’aparença de cara al públic.

L’Artur Mas es creu que pot aïllar elements propis d’un estat, reordenar-los, redecorar-los, redefinir-los i que els ciutadans i ciutadanes de Catalunya pensin que el President parla de la independència o, si més no, d’un estat independent de caire modern.

L’Artur Mas parla d’anar construint elements d’estat, com la hisenda pròpia (n’ha parlat de cap més?). Ara bé, no parla d’altres elements imprescindibles d’un estat que ha de ser també social: educació pública, sanitat pública, serveis socials... Els diferents elements que constitueixen l’estat del benestar i que el Molt Honorable President oblida en les seves intervencions.

Per què no en fa menció de tot plegat? Per una senzilla raó, no és la seva prioritat ni tan sols a nivell retòric. Està retallant i continuarà retallant amb una mà mentre amb l’altra intenta aprofitar-se d’una legítima demanda nacional (tot aixecant els quatre ditets com si de Guifré el Pilós es tractés).

És molt curiós el fet de marejar la perdiu amb la hisenda pròpia quan s’estan deixant escapar milions i milions d’euros rebaixant impostos. Una primera dada curiosa: les retallades en universitats s’haurien pogut evitar sense eliminar l’Impost de Successions. Una segona dada curiosa: amb un ínfim increment de la persecució del frau fiscal a Espanya s’han recaptat gairebé 6’5 milions d’euros en només sis mesos.

El Molt Honorable President vol jugar a mantenir l’essència retòrica de l’estat propi tot capgirant els seus elements. Com ja avisava a l’article del dimecres, l’Artur Mas té por a agafar les regnes i, a més, no té cap mena de projecte de país ni per avui ni per una eventual escissió.

A tall d’anècdota, i ja per anar acabant, cal ressaltar les declaracions de l’Artur Mas a ABC Punto Ràdio sobre el model d’estat d’una Catalunya independent. Davant la pregunta de Luís del Olmo sobre una possible república, la resposta ha estat no descartar una monarquia per Catalunya. Entenc que es refereix a mantenir als Borbons a una corona compartida amb Espanya.

Molt Honorable President, un dels elements que construeix estructures d’estat propi no és pas la figura del Cap d’Estat? Com pot ser compatible un estat propi amb un Cap d’Estat aliè? Aquesta és una prova més de la manca de projecte del Molt Honorable President. De ben segur que els seus assessors s’afanyaran a recomanar-li que a partir d’ara vagi introduint la idea que el nostre model d’independència és el de Canadà. Anem canviant d’arguments segon cagui el senyor Mas.

Manel Clavijo Losada

Afegir aigua al vi

La compareixença del Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas, en relació a la manifestació independentista d’ahir es resumeix perfectament en el títol d’aquest article.

Semblava que les paraules d’ahir de l’Oriol Pujol podien fer entreveure que, davant l’onada de gent que va omplir els carrers de Barcelona, el Molt Honorable President anunciaria una decisió en qualsevol sentit. Una vegada més, però el tacticisme, el càlcul electoral i les estratègies en comunicació han pesat més que no pas la necessitat de prendre decisions i governar en positiu.

Després de sentir íntegrament la compareixença, un pot pensar que la manifestació d’ahir va ser convocada per ell i que s’hi sentien càntics a favor del Pacte Fiscal. Una altra conclusió a la que es pot arribar amb facilitat és que si vols sentir el que realment pensa el President t’has d’esperar al torn de preguntes i no pas quedar-te només amb el discurset inicial.

I és que tot plegat és ben estrany. Ahir demanava en aquest mateix bloc que el PSC no reinterpretés el sentit de la manifestació i resulta que qui ho fa és el propi President (amb l’esperit al carrer però el cul al sofà de casa). Segons ell, el missatge és inequívoc: Catalunya demana instruments d’estat. Què coi vol dir això? Vol dir que la por a governar un país el consumeix per dins i vol anar pas a pas per etzibar-li al següent el polvorí que s’està creant i que sigui aquest qui es cremi. Ell no vol ser el President de la independència de Catalunya o, si més no, de l’intent.

El Molt Honorable President parla de la Transició Nacional constantment però només és un recurs retòric per amagar la Transició Neoliberal. Està utilitzant i instrumentalitzant a les entitats i persones que ahir van manifestar-se per tal d’amagar la seva por a governar en positiu. Què farà quan tota aquesta gent li demani legítimament que prengui una decisió i es deixi de marejar la perdiu?

Un títol alternatiu per aquest article hagués estat: el pal i la pastanaga. Aquest és el joc al que juga en Mas i companyia: d’una banda diu que comparteix demandes, anhels i clams i, per l’altra, demana la hisenda pròpia per Catalunya (i ja si això anirem pas a pas a partir d’aquí).

Amb tot plegat l’únic que aconsegueix és endarrerir una presa de decisions que tard o d’hora algú haurà d’afrontar amb valentia i saviesa. Esperem que l’acte final del teatre convergent sigui coherent amb els desitjos de la majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Manel Clavijo Losada 

Hem d’estar a l’alçada

Gairebé dos milions de catalans i catalanes han sortit avui al carrer reclamant la independència de Catalunya. No hem de reinterpretar les seves demandes ni fer ballar les xifres en funció dels nostres interessos.

Gairebé un terç de la població de Catalunya s’ha manifestat i postulat al costat de les tesis sobiranistes. Els sentiments nacionals mobilitzen molt i segurament a la manifestació hi eren tots els que són; aquells que siguin independentistes i no han sortit avui al carrer s’han vist compensats per aquells que no ho són però han cregut necessari protestar al carrer pels motius que fossin.

Qualsevol partit que tingui la voluntat seriosa d’esdevenir un partit central (no centrista) a Catalunya ha de comptar amb una part d’aquest terç mobilitzat de la població. El PSC no només no és una excepció, és el partit que més ha de tenir-ho en compte.

Aquesta manifestació tenia com a objectiu mostrar als partits polítics la direcció que prenen els esdeveniments. El PSC ha de fer quelcom més que prendre nota sobre tot allò que ha succeït avui durant la Diada Nacional de Catalunya.

I és que no existeix la dicotomia excloent entre catalanisme i obrerisme; conflictes nacionals i conflictes socials; sentiments de pertinença territorial i sentiments de pertinença de classe. Nosaltres hem de representar als catalans i catalanes i aquests, com tots, tenim problemàtiques a tots nivells, sentiments a totes direccions i preocupacions molt diverses. 

Catalunya es regeix políticament per l’eix nacional i per l’eix esquerra – dreta. Hem d’escollir, posicionar-nos i oferir respostes en ambdós eixos i hem de tenir en compte que aquests no són excloents entre ells. Som catalanistes, no espanyolistes i som d’esquerres, no de dretes.

El conjunt del Partit ha d’aprendre que cal assumir els dos eixos per poder assolir la majoria necessària per produir els canvis que considerem necessaris. Aquells que prioritzin la temàtica nacional han d’aprendre que, sense oferir respostes a nivell social, mai no assolirem la majoria. Aquells que prioritzen la temàtica social han d’aprendre que, sense oferir respostes a nivell nacional, mai no assolirem la majoria.

Siguem madurs, coherents, socialistes i catalanistes. 

Manel Clavijo Losada