L’efemèride oblidada

Barcelona en masa acudió indignada y dolorida a rendir su postrer tributo, asociándose a la pena que embarga a toda la ciudad.

Nunca con más propiedad que en esta ocasión podrá decirse que el fúnebre acto constituyó una gran manifestación de duelo.

Hombres, mujeres y niños de todos los ámbitos de la ciudad y de toda condición acudieron al Hospital Clínico y llenaron las calles del tránsito, levantando el puño para saludar con emoción inenarrable el paso de tan triste cortejo.

¡Descansen en paz los mortales restos de estos pacíficos ciudadanos que no habían cometido otro pecado que el de vivir en un pueblo amante de la justicia y de la libertad!

Barcelona no podrá olvidarlos nunca.

(Edició de La Vanguardia del dimecres 17 de febrer de 1937)

Avui, 13 de febrer es commemora el primer gran bombardeig contra la població civil de Barcelona. Va ser el primer dels anomenats actes de pirateria feixista que van causar gairebé 2000 morts només a Barcelona (als voltants, moltes ciutats varen ser víctimes d’atacs aeris: Cornellà n’és un exemple).

L’extracte inicial relata el gran funeral que es va organitzar a Barcelona al voltant de l’enterrament de les setze primeres d’un dels primers bombardeigs aeris contra la població civil de tota la història. La nul·la precisió dels avions de l’època juntament amb els pocs escrúpols dels comandaments militars de l’exèrcit aixecat van ser la combinació necessària per provocar tanta destrucció en una ciutat plena de civils.

Van ser uns actes de terrorisme sense cap més objectiu que escampar mort, destrucció, por i caos en una ciutat plena de refugiats de tot l’estat. No hi havia l’objectiu de destrossar fàbriques d’armament, ni atacar quarters militars, ni minvar les defenses aèries ni costeres.

Totes les víctimes d’actes d’aquest tipus han de ser tractades iguals. No existeixen víctimes de primera ni segona categoria, totes tenen els mateixos drets independentment del mètode emprat per assassinar-los, el botxí encarregat d’executar l’assassinat o l’època històrica en la que van succeir els fets en qüestió.

Es calcula que més de 100.000 persones continuen desaparegudes en fosses comunes. Aquests també van ser víctimes d’una repressió terrorista sense precedents. No només cap autoritat ha mogut un dit per dóna’ls-hi un enterrament digne, sinó que a més es jutja a aquell que ha volgut investigar-ho.

La Vanguardia del 17 de febrer de 1937 assegurava que Barcelona no els podria oblidar mai. Els redactors es varen equivocar, els hem oblidat. I no només a les setze primeres víctimes, sinó també a tota la resta.

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (II)

(és la continuació de l'article de dilluns passat)

Temps de crisi

Quan va arribar la crisi econòmica es va sumar a la nostra particular crisi de model productiu. La recepta tradicional anticrisi era utilitzar els estalvis acumulats en temps de bonança econòmica per augmentar la despesa pública i compensar la manca d’inversió privada. “¿Estalvis? ¿Quins estalvis? Baixar impostos era d’esquerres i els vam baixar...” Van pensar des del Govern.

Es va decidir tirar pel dret i finançar el Pla E d’obres públiques mitjançant el deute. Aquest Pla va esdevenir un fracàs en si mateix ja que es volia reflotar el sector de la construcció, en tractar el tema com si d’una crisi conjuntural es tractés. El cert, però, és que aquest sector havia iniciat un procés d’ajust intern (provocat per la crisi) per tornar a tenir una proporció apropiada i coherent. En altres paraules: s’intentava que un exatleta velocista de 35 anys tornés a córrer els 100 m en 12 segons. Això és impossible, si mai ho ha assolit va ser un fet conjuntural fruit d’un moment d’excel·lència física que no es podrà repetir mai més.

Hagués estat un Pla millor destinar aquest capital en un sector estratègic amb més futur o a formar una banca pública que substituís a la banca privada que ja no concedia crèdits.

En qualsevol, cas la política econòmica va ser un desastre i per compensar l’excés de dèficit es va passar la tisora en la despesa pública i es van pujar els impostos. Just a l’inrevés de com s’ha de fer.

Sovint diem que els polítics no ens representen. Jo crec que han fet just el que tots hem fet en les nostres vides durant aquest temps. Per un cop ens han representat a la perfecció. Ara bé, nosaltres els escollim per manejar els pressupostos de l’estat amb responsabilitat social, no pas per obtenir rèdits individuals immediats.

Si aixequés el cap Richard Musgrave...

Manel Clavijo Losada

Els errors de la política econòmica del Govern Zapatero (I)

Aquest cap de setmana el PSOE ha renovat la seva executiva i el seu programa polític. El llast dels governs de Zapatero ha enfonsat el Partit en uns índexs baixíssims de popularitat, fruit de les polítiques d’austeritat i els seus nuls resultats.

Si algú té l’esperança d’una reconducció de la situació per art de màgia, que l’abandoni. La balança no tornarà a ser favorable si no hi afegim pes ideològic al nostre costat. Però aquest article no tracta exactament d’això, tot i tenir certa relació.

Durant els governs de Zapatero es van cometre molts errors i saber localitzar-los és d’extrema rellevància per tal de no repetir-los i tenir-los retinguts i presents a la memòria. Cal no tornar a contradir la lògica més elemental i deixar-nos emportar per bombolles perilloses.

I és que els errors econòmics no van ser exclusivament les mesures anticrisi, les quals només són una conseqüència de la mala gestió anterior. El Govern no va saber gestionar l’economia en temps de creixement i això va repercutir en unes mesures sense base en temps de decreixement.

Temps de bonança

El Primer Govern socialista va agafar les regnes de l’estat el 2004, en un context de creixement econòmic aparentment imparable (després vam veure que més que imparable era impagable). Fins i tot es va entrar en superàvit per primer cop en la història d’Espanya. En aquest context, la política econòmica podia anar en dos direccions: o bé s’estabilitzava l’economia o bé s’intentava fer-la créixer a un ritme una mica més alt. La primera direcció implicava una pujada generalitzada dels impostos per retirar de la circulació una part del capital, acabar amb la deducció per habitatge habitual (entre d’altres), contenir la despesa pública (aquesta opció és més opcional) i esperar a créixer a un ritme més apropiat. La segona direcció ja la sabeu: “bajar impuestos es de izquierdas”.

Aquesta fal·làcia va provocar un creixement excessiu de la nostra economia. Ja sabeu, el què puja ràpid, baixa de manera més ràpida encara. I és que no només el nostre model productiu de totxo i ciment era una bombolla; en realitat el conjunt de la nostra economia ho era. I val a dir que el mot “bombolla” amaga la paraula “mentida”, i és que el nostre creixement era una gran enganyifa.

Es va inflar la bombolla econòmica a més velocitat que mai, el PIB es va disparar i l’atur va baixar. “Qui amb dos dits de front voldria estabilitzar una situació com aquesta?” Es van preguntar des del Govern.

(Continuarà el proper dijous)