La necessitat de renovar-se

Quan un estudiant –independentment de la seva dedicació- es troba davant d’una successió de mals resultats acadèmics pot fer dues coses: o bé estudiar més o bé estudiar d’una manera diferent.

Quan un electrodomèstic comença a fallar amb freqüència el propietari pot anar pagant petites quantitats o invertir una quantitat mitjana en un electrodomèstic nou (obsolescències programades a part).

Quan un equip de futbol encadena una sèrie de mals resultats esportius pot entrenar amb més intensitat o canviar el plantejament dels partits que ha de jugar.

Quan un partit polític com el PSOE ha perdut les arrels i ha desdibuixat el seu projecte (cosa que provoca tard o d’hora una davallada electoral), cal obrir la finestra i ventilar tota la seu del carrer Ferraz.

I és que no se’ns ha d’escapar un fet: aquesta crisi no s’acabarà en un termini curt de temps, més aviat al contrari, va per llarg. Quan la ciutadania comenci a comprovar que el PP no és pas el partit de la recuperació econòmica sinó el promotor d’unes polítiques d’austeritat que agreugen la situació exigiran un canvi. A nosaltres ens pertocarà presentar l’alternativa clara i fiable que mereixeran. En cas contrari haurem faltat a la nostra responsabilitat com a partit amb vocació de masses. Si no existeix una alternativa que generi confiança en els electors aquests perdran la seva
referència.

Si no assumim la nostra responsabilitat com a socialistes serem part de les causes d’una fractura social sense precedents que es canalitzarà pels partits populistes de torn que se n’aprofitaran del desencís. Per tant, la facilitat per forçar la legalitat i violar els principis de la Democràcia s’incrementarà en la mesura en la que nosaltres abandonem l’espai electoral que ocupin aquests partits.

És per això que al PSOE cal una renovació i cal que sigui encarada per la companya Carme Chacón. Ella és l’única que pot aportar l’aire fresc que necessitem combinant-lo amb l’experiència de la que disposa. Caldrà que compti en el seu equip amb gent que representi certa renovació experimentada com l'Eduardo Madina i ideòlegs amb experiència europea com Juan Fernando López Aguilar. Cal recordar que la imatge és important però encara més el que hi ha al darrera.

Endavant Carme!

Manel Clavijo Losada

La lluita de la dreta i de l’esquerra

Fa uns dies vaig publicar un article on exposava els possibles motius del resultat de l’enquesta de La Vanguardia.

Un dels elements que vaig jutjar com a essencial a l’hora d’analitzar les causes dels resultats de l’enquesta va ser la imatge de les retallades com un conflicte laboral i molt localitzat. El conjunt de la ciutadania ha percebut aquest tema com quelcom de greu però que no tindrà conseqüències directes a nivell individual. És a dir, a nivell social hi haurà efectes negatius però a nivell personal no serà així. No es té la sensació d’una afectació directa d’aquestes mesures d’austeritat. Només aquells que han de rebre una atenció mèdica regular i que representen una minoria silenciosa i patidora han pogut adonar-se’n del canvi. La resta, o no necessitem atenció mèdica o ho fan de manera tan puntual que només poden extraure una conclusió personal: si l’atenció ha estat bona no ens queixem, en el cas contrari ens indignem i pensem que és un problema sistèmic -no conjuntural- fruit de les retallades.

I és aquí on troba sentit el títol d’aquest article. La lluita de la dreta i de l’esquerra no és la mateixa ni té el mateix ressò mediàtic.

Sovint es diu que la dreta té guanyada la batalla mediàtica a l’esquerra, que controla més mitjans de comunicació, que es troben més units i que quan governen ho tenen tot a favor quant a propaganda es refereix. Jo crec que tot plegat no és ben bé cert. No és que tinguin al seu favor tots el mitjans de comunicació, és que la seva lluita és més mediàtica. El seu enemic és visible i és sempre noticia. La dreta lluita contra les grans xifres econòmiques: atur, dèficit, recessió econòmica, tipus d’interès... són temes prou comercials com per vendre una imatge constant de treball a favor del creixement econòmic (peti qui peti). Lluitar contra l’atur i que aquest baixi ven. Reduir el dèficit ven. Que l’economia creixi i els índexs siguin positius ven. A nivell mediàtic el què importa i és més comercial són aquestes dades, és allò que es pot mesurar, el que es pot valorar objectivament. Això en un context d’economia capitalista és que es dóna més rellevància.

Sovint es diu que l’esquerra té perduda la batalla mediàtica en favor de la dreta. No controla els grans mitjans de comunicació, es troben desunits i, quan governen, no saben transmetre la seva obra de govern. Com passa amb la dreta, crec que tot plegat no és ben bé cert. La lluita de l’esquerra no és gens mediàtica. El nostre enemic és invisible i gens perceptible pels mitjans de comunicació i, per tant, tampoc no ho és pel conjunt de la ciutadania. La nostra lluita és contra l’espera d’aquell que necessita l’atenció d’un especialista, és contra aquell accidentat que no arriba a temps a l’hospital degut a la seva llunyania, és contra aquells professionals mèdics que no donen a l’abast per la manca de mitjans i personal, és contra aquell barri que necessita un pediatra pel seu CAP. Lluitar contra tot plegat no ven. Si un malalt rep l’atenció mèdica d’un especialista quan és massa tard no serà noticia, si algú no arriba a temps a l’hospital i mor a l’ambulància no sortirà a primera plana dels diaris, si un pacient no rep una bona atenció mèdica per la manca de mitjans no serà el protagonista d’una tertúlia radiofònica, si uns avis no poden acompanyar a la seva neta al CAP del barri perquè aquest no disposa del servei d’un pediatra no hi haurà un escàndol als mitjans de comunicació.

Lluitem en camps contraris però això no només no ens ha de desanimar sinó que ha de ser el nostre model de vida. Si nosaltres no lluitem contra allò que és invisible, qui ho farà?

Manel Clavijo Losada

“Les retallades no passen factura electoral a CiU”

Aquesta és la conclusió que extreu La Vanguardia de l’enquesta que ha publicat recentment. No negaré pas la validesa d’aquest estudi estadístic ni la conclusió feta per aquest diari. És més, assumeixo la valoració efectuada.

Ara bé, quines són les raons que porten la ciutadania a no castigar a CiU per les retallades? Per què el XIIè Congrés del PSC no el fa remuntar automàticament a les enquestes?

La primera de les qüestions té una resposta que cal dividir-la en dues causes principals.

D’una banda, són molt properes les eleccions generals, on la ciutadania a Catalunya va apostar per votar assumint la victòria segura del PP. La derrota de l’esquerra a nivell estatal va inclinar l’atenció mediàtica cap a l’eix nacional: s’ha de protegir Catalunya del centralisme conservador espanyolista encarnat en el PP. El PSC no va ser considerat com una formació capacitada per complir aquest objectiu ja que era part del govern que calia castigar i, a més, estava en procés precongressual i li mancava lideratge. Aquest stand by va ser valorat negativament.

Per altra banda, les retallades estan tenint un ressò mediàtic canalitzat pels sindicats i les entitats veïnals. S’ha creat la imatge de què l’ajustament pressupostari és un conflicte laboral que afecta els professionals de la medicina i de l’educació. El nivell d’atur que patim actualment impedeix que el gruix de la població senti empatia amb les reclamacions dels sindicats (de gent no aturada). Només les associacions de veïns s’han mobilitzat també en el camp sanitari i algunes assemblees d’indignats amb les AMPA’s en el sector educatiu. S’ha donat la imatge també d’un conflicte focalitzat només en zones aïllades de l’àrea metropolitana. Aquesta visió és equivocada però no per errada aquest fet és menys rellevant, ja que és el que finalment ha percebut el català mitjà.

La segona qüestió plantejada té una resposta molt més senzilla de formular.

En si mateix, ell XIIè Congrés no és una solució. És només l’inici d’una renovació ideològica, estratègica i d’imatge. L’enquesta és de finals de desembre i el Congrés es va celebrar a mitjans d’aquell mateix mes. En menys de dues setmanes no hi ha temps material per aplicar les decisions preses i molt menys per a que la nova imatge cali en la ciutadania.

ICV ho ha tingut molt més fàcil ja que no ha hagut de plantejar-se una renovació i la seva imatge (sense congressos pel mig); ha estat sempre la mateixa i ha mantingut la coherència. Això s’ha premiat a l’enquesta. Ara bé, a les eleccions segurament no es mouran del seu sostre electoral.


Manel Clavijo Losada.