dilluns, 28 de juny del 2010

4 anys, 14 morts i 27 ferits


Fa quatre anys, quan jo en tenia 16, cursava 4rt d’ESO i volia ser enginyer industrial. Tot just acabava de formalitzar la meva militància a la Joventut Socialista de Catalunya i no podia imaginar-me que al 2009 seria escollit Primer Secretari de l’Agrupació de Cornellà. Tampoc podia imaginar-me que el meu futur universitari seria, des de bon principi, lluny de la ciència.

També fa quatre anys l'Estatut de Catalunya va ser aprovat i, més tard, va ser plenament vigent. Alguns articles van ser denunciats pel Grup Parlamentari del Partit Popular i pel Defensor del Poble davant l'òrgan competent per fer-ho: el Tribunal Constitucional.

Durant aquests quatre anys, mentre un servidor s’apropava cada vegada més a la política i s’allunyava de la física i la mecànica, el Tribunal Constitucional anava fent-se malbé i podrint-se sense trobar solució al trencaclosques de l’Estatut. Els esdeveniments no es van succeir per culpa de la incapacitat del poder legislatiu de renovar als magistrats i també per la utilització d’un Estatut per forçar (en una direcció o altra) l’evolució dels conflictes territorials intrínsecs i ancestrals en la política estatal.

Analitzant molt per sobre els articles que segons el PP eren contradictoris amb la Constitució, trobem que sembla que existeixi certa animadversió cap a la diferència dins l’Estat Espanyol. La impossibilitat de Castella de dur a terme un procés jacobí a tot el territori va gestar la tradicional ràbia conservadora cap a la perifèria, de la qual el PP sembla ser l’hereu.

Només un exemple: la seva oposició a que Catalunya esdevingui una nació. Que no s'equivoquin, l'Estatut no transforma culturalment Catalunya, només formalitza jurídicament una realitat preexistent. Per tant, els símbols nacionals són propis d'una tradició, d'un acord implícit en la configuració d'una societat, en aquest cas la catalana. L'Estatut, una vegada més, formalitza una realitat ja existent. El Tribunal Constitucional finalment ha considerat la menció del preàmbul com a no-vinculant jurídicament, recordant en vuit ocasions la “indivisible unidad de España”.

El model territorial del PP es l'immobilisme perpetu. El model territorial del TC és el d'un text, la Constitució, que segons hem pogut veure té dues interpretacions possibles: progressista i evolutiva o conservadora i immòbil.

Arribats a aquest punt, no vull oblidar-me de donar-nos a tots el condol per la mort dels 14 articles suprimits pel TC que van ser refrendats per dos parlaments i per un cos electoral. Esperem, això si, que els 27 articles ferits puguin ser recuperats a la pràctica i que no siguin un obstacle per al correcte funcionament de les institucions catalanes. Suposo que es podran forçar de tal manera que s'acabin deixant de banda les decisions d'un Tribunal caducat i amb la mateixa pudor a podrit que alguns punts de la nostra políticament antiga Constitució.

Aprofito l'article per demanar als qui reclamen una reforma de la LOTC per impedir que el TC pugui dictar sentència de lleis refrendades per referèndum que utilitzin el cap. Si el PP està en desacord (com segur ho està) presentarà un recurs en un hipotètica nova LOTC ( pràcticament impossible per l'aritmètica parlamentària). Evidentment el Tribunal Constitucional no s'autoamputarà part de les competències de què disposa actualment. Per tant, políticament aquestes reclamacions són una carta als Reis Mags fora de context.


Manel Clavijo Losada