dilluns, 26 d’abril del 2010

EL CÈCIL RHODES DE BADALONA


Normalment, no m’agrada llegir ni escriure articles de crítica contundent i exclusiva vers algun col•lectiu en concret. Ho trobo massa oportunista, poc enriquidor i, sovint, la objectivitat es perd en favor d’una suposada realitat que, en realitat, es troba pintada del color corresponent a la nòmina i l’editor de l’autor.

Penso que els problemes són sempre transversals i afecten a totes les parts implicades. Uns per acció, altres per omissió i d’altres precisament per no considerar problemes allò que no saben solucionar.

Lamentablement, alguns no pensen així i creuen poder utilitzar la por i el desconeixement d’algunes persones en favor seu. L’excepció (una de tantes) del parèntesi que representa aquest article troba la seva justificació en el repartiment de díptics del PP a Badalona utilitzant electoralment la immigració.

No he utilitzat el terme “racista” perquè vull definir abans el significat correcte d’aquesta paraula. S’ha d’evitar que l’excés en la seva utilització la buidi de contingut. Racista és aquell que atorga característiques concretes a col•lectius sencers de persones. Relacionar la delinqüència, l’incivisme, la brutícia i la inseguretat amb els romanesos d’ètnia gitana és racisme.

La portada del díptic en qüestió fa la següent pregunta: “el teu barri és segur?” i adjunta una fotografia d’un parell de dones immigrants. La pregunta és evident que no s’adreça a les dones de la foto sinó als habitants autòctons. A la propaganda s’afegeix el lema “+ seguretat”.

La resposta a la pregunta pot ser perfectament “no”, i es que, en un barri on vas caminant tranquil•lament pel mercat i et trobes a l’Alícia Sánchez Camacho i al Xavier García Albiol repartint propaganda xenòfoba no pot ser un barri segur pels demòcrates. El perill resideix en el fet que el Partit Popular és el principal partit de la oposició i té opcions a guanyar les properes eleccions municipals. La pregunta que jo faria seria aquesta altra: “és segur el teu Ajuntament?”. En el moment en el que un partit important com el PP utilitza la lleu brisa xenòfoba que bufa a Catalunya per treure’n beneficis és que alguna cosa està passant.

Ho fan, segons l’Agrupació del PP de Badalona, pel seu amor a Badalona i als seus habitants (exceptuant, de moment, els gitanos romanesos). El més curiós de tot plegat és que Xavier García Albiol (l’autor del paper higiènic xenòfob) no viu a Badalona i, per tant, els seus veïns no són habitants de la ciutat que tant estima.

Aquest avortament de demòcrata utilitza una estratègia política a Badalona semblant a la que utilitzaven els colonitzadors britànics a l’Àfrica. Aquests, feien una primera visita al territori que volien ocupar (en aquest cas Badalona), repartien roba i altres obsequis (ara són díptics) als habitants i marxaven a la metròpoli (en aquest cas Pedralbes). Aquests innocents obsequis estaven, en realitat, infectats de verola (ara xenofòbia). Finalment, a la segona visita, ja no hi havia oposició ni indígenes que poguessin destorbar el projecte colonial (el programa electoral del PP). Era una manera ràpida de complir amb la voluntat de sa Majestat (Alícia Sánchez Camacho).

Els indígenes africans no van poder saber que la roba estava infectada i tampoc no van poder neutralitzar l’epidèmia.

Nosaltres si sabem que els visitants protopolítics volen infectar la població amb el virus del racisme i la xenofòbia. La solució és simple: agafar els díptics, trencar-los i llençar-los a la cara dels ignorants oportunistes. Després, això si, cal recollir els trossos i desar-los a la paperera (lloc d’origen de la majoria de les idees d’aquesta gent).

Aquest cop els colonitzadors polítics tornaran amb la infecció cap a casa!


Manel Clavijo Losada

dilluns, 19 d’abril del 2010

Concentració cívica “Investigar els crims contra la humanitat no és un delicte”.


1.000.000 de morts en execucions, atacs aeris, desnutricions, assassinats, combats...

500.000 exiliats cap a Amèrica i França.

300 foses comunes localitzades amb milers de persones enterrades (només a València 30.000 en una de sola).

30.000 nens robats a les seves famílies i entregats com a botí de guerra a famílies afins al règim.

200 camps de concentració per tot l’Estat.

113.000 desapareguts encara per localitzar.


Fa uns anys, als nostres pares els hi van donar la pau, la llibertat i la democràcia. Només calia que renunciessin a la memòria dels nostres avis. Ara nosaltres, els néts i fills dels qui van fer la Guerra i dels qui van arriscar les seves vides per lluitar contra el franquisme no ens podem quedar de braços plegats.

El 24 d’abril a les 18.30h a la Plaça Sant Jaume hem de recolzar a tots aquells que, com nosaltres, volen i creuen en la justícia.

Abans, el dimarts 20 d’abril, a les 13h. un acte en favor dels mateixos principis i valors amb un Clam de Justicia.

I, si malgrat tot, encara algú us pregunta pel sentit de tot plegat, per la motivació que us mou a implicar-vos en tot això, voldrà dir que encara hi ha un llarg camí per culminar la Transició.


Manel Clavijo Losada

dijous, 15 d’abril del 2010

VIA CRUCIS


Existeix una campanya contra l’Església Catòlica? S’està organitzant tot aquest enrenou en torn a als abusos a menors per desprestigiar a tota una Religió? Els culpables són delinqüents o pecadors?

La primera pregunta es respon amb una sola paraula: NO. Tot plegat és una successió de denúncies sobre abusos a menors per part de membres de l’Església. Això, no vol dir altra cosa que, per fi, moltes víctimes veuen com el context social els recolza. S’atreveixen, després de molts anys, a assenyalar als culpables de tant patiment. Si l’Església hagués denunciat els casos de d’abusos per part dels seus capellans enlloc d’amagar-ho i, fins i tot, de justificar-ho, res d’això hauria passat. La jerarquia eclesiàstica n’és còmplice i encobridora d’aquests delictes. Si aquests crims s’haguessin comès en una escola no adscrita a cap confessió la Fiscalia hauria actuat amb més celeritat.

La segona pregunta sembla un insult a la intel•ligència. No s’està aprofitant cap succés per derrocar cap creença, confessió ni Papa. El problema de fons no és pas de caire teològic sinó d’organització en el sí de l’Església. Aquells homes amb desviacions sexuals cap a menors tendeixen a buscar professions que els facilitin el contacte amb menors. Un capellà té aquesta facilitat i, a més, la jerarquia tracta d’ocultar aquests fets evitant denúncies i acusant a les víctimes de provocar als pecadors. Això, en la resta de professions: mestre, monitor... no passa.

El pitjor que pot fer l’Església és confondre a la opinió pública amb el terme: pecat. Aquest tenia algun tipus de sentit quan la Institució Eclesiàstica tenia configurat tot un sistema judicial encarat a conservar la Fe i reprimir als infidels i heretges. El pecat té sentit quan implica certa vinculació jurídica, ara per ara -i per sort- el pecat no és més que una anècdota. Relegar els abusos a menors a la categoria d’anècdota és quelcom intolerable. Quan el Papa diu: “qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra” s’exposa a una bona pedregada de tots aquells que considerem criminals, i no pecadors, als seus companys de feina.

El títol de l’entrada no fa referència al patiment de l’Església o dels seus dirigents. Es refereix al sofriment de totes les víctimes del clergat. Tots aquells que van ser tractats com a provocadors quan, en realitat, no eren més que víctimes.

Manel Clavijo Losada