Aturem-los!

Ahir vaig assistir a una xerrada organitzada per l’Associació d’Estudiants Progressistes, de la qual en sóc membre, sobre la xenofòbia i el cas de Plataforma per Catalunya a Vic. Un dels ponents era el Doctor Josep Mª Reniu: un viguetà militant, català d’interior i “evangelitzador” (entès en termes polítics, no religiosos) a terres metropolitanes.

No continuaré pas amb el típic relat descriptiu de diari adolescent del que vaig fer o deixar de fer en el dia d’ahir. Em centraré avui en un aspecte que em va semblar molt interessant de la xerrada i el lligaré amb una figura política encara incipient però que un futur serà de vital importància.

L’aspecte més interessant de l’explicació del Dr. Reniu, segons el meu parer, va ser l’anàlisi del perfil del votant d’aquest partit xenòfob. A priori pot semblar que els votants de PxC són skinheads, conservadors revolucionaris o d’alguna protoideologia estranya. Els resultats de les eleccions del 2007 ens mostren que el perfil és el d’un obrer progressista, just el perfil que abans votava al PSC o a ERC. La demostració és que la baixada en número de vots de PSC+ERC és igual a l’augment de PxC. Si col•loquéssim aquest fet en la línia del temps trobaríem que això s’ha anat accentuant a mesura que augmentava la immigració a Vic.

Aquests ciutadans no voten a PxC per ser xenòfobs o de dreta radical. El seu vot tampoc no respon a una voluntat controladora dels nivells de nouvinguts, tot plegat es tracta d’un vot instrumental. No s’utilitza per castigar el nul funcionament del PSC i ERC a Vic (que segurament també hi té a veure) sinó que el vot és un premi a la “eficàcia” política del líder xenòfob Josep Anglada. Aquest “polític” basa la seva tasca diària en fer d’associació de veïns ambulant i traslladar les queixes dels ciutadans directament a l’Alcalde. Aquest, per mantenir l’estabilitat i la pau institucional al consistori, satisfà les demandes i l’Anglada s’anota un gol al marcador. Demostra a la gent que ell, a la pràctica, dirigeix les polítiques bàsiques de l’Ajuntament de Vic. Això allà agrada, sobretot després de tenir uns governs municipals de caire immobilista durant tota la trajectòria democràtica posterior al Franquisme.

Aquestes pràctiques, com no, es completen amb la demagògia barata a la que ens té acostumats aquest populista.

El futur de PxC passa per les properes eleccions al Parlament de Catalunya. La supervivència a nivell nacional d’aquest partit passa obligatòriament per l’Àrea Metropolitana. Sobre el paper és un terreny fèrtil: molta població obrera progressista, alts índex d’immigració, zones proclius a ghettificar-se, desafecció política...

Nosaltres, pel simple fet de ser demòcrates i progressistes, som antifeixistes. Això implica incloure a la nova dreta radical en aquesta classificació a fi de combatre-la políticament.

El neopopulisme és un moviment que neix de la base, dels municipis. PxC és la prova actual d’aquest fet.

El PSC és l’únic partit amb una base municipal i unes agrupacions locals prou fortes com per frenar aquests feixismes metabolitzats. L’instrument a utilitzar és la proximitat dels representats i representants i la transmissió d’eficàcia política.

Just en aquest punt és on entren en escena els regidors i regidores de barri. Representen la figura politico-institucional més propera al teixit associatiu dels districtes així com el referent dels veïns a l’hora d’exposar els problemes.

Trobo de vital importància potenciar aquestes figures per augmentar l’eficàcia dels ajuntaments i millorar la percepció del ciutadà vers el funcionament de l’administració municipal.

Tot plegat, a més, tindrà l’efecte desitjat d’aturar qualsevol intent neopopulista d’arribar al poder sigui en el nivell que sigui.

Hem de mirar al futur i escollir: volem que dels barris neixin moviments extremistes a partir de partits com PxC? O volem que, dels barris, sorgeixi la regeneració democràtica a partir dels regidors de districte?


Manel Clavijo Losada

El dit d’Aznar

Dubto que, a hores d’ara, quedi algú que desconegui l’últim tic, propi del cacic que és, de l’expresident Aznar. No és la primera vegada que, per motius aliens a la política, aquesta caricatura malcarada de Groucho Marx torna a les primeres planes dels diaris.

Ja fa un temps va recomanar a la gent que conduís com volgués, sense fer cas a la DGT. Aquesta vegada va decidir saludar als estudiants que l’esbroncaven a la Universitat d’Oviedo amb, el que s’ha anomenat en castellà: una “peineta”.

Va ser la resposta més intel•ligent que se li va ocórrer davant les acusacions de la gent de “terrorista” i “assassí”. No descarto pas la possibilitat de que l’objectiu del gest no fos altre que sortir als mitjans, d’altra manera mai no hauríem sabut de la seva “conferència” a la Universitat.

Malauradament, la història ens diu que aquest no ha sigut el pitjor ús que li ha donat Aznar als seus dits. L’expresident va començar a utilitzar els extrems de les seves mans quan, a principis dels 90, va endegar el model d’oposició destructiva i gens cooperativa que tenim actualment. Apuntava al, aleshores President, González i li exigia la dimissió contínuament. El nivell de crispació va ser tal que, finalment, el PP va guanyar al 1996.

Durant els primers quatre anys es va entretenir a cercar empreses per privatitzar i va saber utilitzar l'anular i l’índex per retallar partides a la Fiscalia Anticorrupció (amb els resultats per tots coneguts), entre d’altres.

Durant els últims quatre anys del seu govern va utilitzar tots els seus dits per fregar-se les mans mentre veia “créixer” l’economia espanyola, que no el poder adquisitiu dels espanyols. També, en el temps que li quedava lliure, els va utilitzar per anar de la mà de Bush&Co. i per sortir a la foto representant els defensors de les guerres injustes i de les violacions del dret internacional.

Només ha utilitzat bé el dit en una ocasió (i va ser a mitges): quan va escollir el seu successor. Va demostrar així el veritable funcionament intern gens democràtic del PP. També va permetre que el seu partit perdés les eleccions d’una vegada. Per desgràcia va utilitzar el seu “delfí” com una “marianoneta” i, de nou, l’oposició va ser destructiva i gens cooperativa.

En un moment donat, Rajoy va decidir tallar els fils que el lligaven a les voluntats d’Aznar però encara continua amb la mateixa estratègia.

Aznar, ara que no controla cap “marianoneta”, ha d’utilitzar els seus dits per fer una “peineta”.


Manel Clavijo Losada

Tot a un euro.

Fa dies, l’Arquebisbe de Madrid, Rouco Varela va comentar la raó per la qual creia que la crisi econòmica era tan greu. Com els membres de l’Església mai no gosen opinar sobre les gestions del Govern, va utilitzar un to espiritual i transcendental. Venia a dir que la falta de moralitat i caritat eren les causes principals de la crisi i que calia una conversió cap a uns valors més justos.

Deixant de banda la doble moral que suposa demanar moralitat i caritat i després destinar més diners en pagar advocats que en ajudar a Haití (per posar un exemple d’actualitat) em centraré en, per què no, imitar a Rouco Varela. Si ell pot donar la seva visió de la crisi suposo que jo també estic en condicions de parlar-ne.

Com sol passar sempre en els problemes d’un país, aquests no són més que l’expressió conjunta d’errors individuals i/o filosofies de “tot a un euro”.

Començant per l’anècdota més casolana com és treure’s el carnet de conduir i voler comprar-se un cotxe. Arribats a aquest punt ens trobem que el més lògic és comprar-se un vehicle de segona mà per destrossar-lo a base d’errades vials. El que s’escapa a tota lògica és quan es compra un automòbil amb un preu molt assequible i després el consum de combustible d’aquest es dispara. Finalment resulta que el que ens estalviem a priori ens ho gastem a posteriori.

Continuant en el símil automobilístic ens trobem que l’empresari gestor mitjà de les empreses de producció de cotxes no és gaire més intel•ligent. Es troba amb el greu problema que en plena crisi la gent no compra tants automòbils com abans. Posem per cas que l’empresa, com quasi totes en aquest sector, té tres gammes diferents: la gamma alta, la mitja i la baixa. Negar la realitat no és útil i aquest cas no és una excepció: aquells que compren més cotxes és la classe mitjana (ja que són molts més) i compren cotxes de la gamma mitja normalment. La lògica ens diria que el més normal seria potenciar la gamma alta (ja que els rics continuen essent rics i compren cotxes igualment) i també potenciar la gamma baixa ja que aquells que abans compraven cotxes de la mitja ara s’han de conformar amb la gamma baixa. El problema és quan això no es pot fer perquè els cotxes de l’empresa en qüestió tenen una fama, diguem-ne, superada per altres empreses amb cotxes que duren més de dos anys... Això és el que passa en aquest país, s’ajunta la poca visió empresarial de l’empresari corrent amb la conjuntura habitual.

La resta d’empresaris mitjans d’altres sectors no son gaire millors, creuen poder mantenir uns mitjans tècnics de producció perpetus a base de reparacions puntuals. No invertir en modernitzar la maquinària per estalviar-se fer una despesa puntual no és gens recomanable si es vol ser mínimament competitiu. Una vegada més, allò que s’estalvia a priori s’ho gasta a posteriori, ja sigui en reparacions o en consum elèctric.

Finalment arribem a dalt de tot, allà on s’ha de decidir el model econòmic d’un estat. Allà, cap a finals dels anys ’90 es va decidir continuar amb la filosofia del “tot a un euro” i aplicar-la a un model absurd del qual tots en seriem testimonis.

El totxo i el turisme semblaven el conill ideal per treure’s del barret en el moment oportú i sortir de la crisi econòmica (de la que potser en parlaré en un futur si Rouco s’anima). La lògica que es va seguir va ser la de treure el major benefici en el mínim temps possible.

En veure el sol del que gaudim a Espanya algú podria pensar que l’ideal era fomentar la producció i desenvolupament d’energies renovables fotovoltàiques. Els il•luminats dels nostres dirigents van decidir que el millor que es podia fer era potenciar el turisme de sol i platja i transformar pàl•lids noruecs en surfers hawaians.

De la mateixa manera que veien el sol també van veure els espais sense edificar que hi havia a la costa i, enlloc d’utilitzar-los ordenadament per construir, segons les possibilitats, les instal•lacions que fossin necessàries, es va decidir apostar pel totxo indiscriminat. Un exemple es Múrcia, sol, vent i terreny edificable: es podia aprofitar per, entre d’altres coses, fer instal•lacions d’investigació i desenvolupament d’energies fotovoltàiques i eòliques. Els il•luminats de torn van decidir fer el fracassat Polaris World. El mateix va passar a la Comunitat Valenciana amb Marina D’Or. I es que, com diu la dita “lo barato sale caro” i, quan no hi han diners ni vacances ni hipoteques.

Arribats a aquest punt (i suposant que ningú no s’hagi adormit durant els paràgrafs anteriors) només queda recomanar que si tenim sol i vent els haurem d’aprofitar en quelcom més que en pàl•lids escandinaus i en aficionats al windsurf. Hem d’encarar el nostre model econòmic en l’eficiència i en la producció i desenvolupament d’allò que som els millors: energies renovables. Ara per ara és l’únic sector a exportar que pugui equilibrar la nostra balança comercial.

Manel Clavijo Losada.

Jutjat per fer justícia

Actualment encara queden per trobar 130.000 desapareguts víctimes de la dictadura franquista. Segurament mai no se’ls podrà localitzar i no se’ls enterrarà mai dignament. No vull entrar en mitificacions fàcils sobre aquest col·lectiu, van ser homes i dones que, independentment de la seva implicació política, van ser assassinats. Durant tot el franquisme es van executar més de 200.000 éssers humans pel simple fet de ser sospitosos de no combregar amb el Règim. Prop d’un milió de persones van ser empresonades en algun moment durant el franquisme per delictes polítics.

Mai no es va jutjar a cap dels responsables del franquisme, la situació durant la mal anomenada Transició era tan delicada que es va preferir la pau a la justícia. La decisió durant aquells moments era justificada però el temps va passar, la democràcia es va estabilitzar i les pors a guerres i cops d’estat van desaparèixer. Tot i així es va mantenir la mateixa lògica que fins aleshores: oblidar i passar pàgina.

Fora d’Espanya aquest és un fet que ningú no entén. A la resta d’Europa també hi va haver dictadura feixista o filofeixista ja fos per ocupació o per elecció més o menys forçosa. Una vegada va arribar la democràcia es va perseguir a tots aquells que van tenir quelcom a veure amb les institucions dictatorials. Cal ressaltar que eren països totalment destruïts i on calia començar-ho tot de nou, tot i així es va poder compaginar la construcció amb la justícia.

Europa sencera es pregunta per què aquí això no va passar. Europa no entén per què el principal partit de l’oposició no s’atreveix a condemnar i, fins i tot, justifica el Franquisme. Europa no compren per què Baltasar Garzón serà jutjat per intentar fer justícia en un Estat històricament assassí durant el segle XX.

Quina és la diferència entre Europa i Espanya?

A Europa la classe política que va engegar els processos democràtics de la postguerra europea eren tots antifeixistes. Dreta i esquerra es van unir per configurar els Estats, ambdós visions del món havien lluitat contra el conservadurisme revolucionari feixista i van aconseguir guanyar la Guerra Mundial. Primer eren antifeixistes i, després, social-demòcrates, liberals o conservadors.

A Espanya, la classe política que va engegar el procés democràtic durant la Transició eren franquistes. La dreta va configurar les regles del joc, el cos de funcionaris i va mantenir les institucions preexistents. Es van utilitzar les lleis del Règim per transformar-lo en una democràcia de caire europeu. Primer era la cadira i, després, la neteja d’imatge.

Encara hi ha algú que no entengui els motius pels quals inhabilitaran a Garzón? Aquest no és un assumpte de prevaricació. Tot plegat és la prova de l’existència d’un franquisme metabolitzat en les nostres institucions. Tots sabem qui son els culpables i qui són els còmplices.

Manel Clavijo Losada